Per si algú dubtava que Beniatjar, Otos i Bèlgida no anaven a ser uns anfitrions de campanetes ni que un CRA no podria amb tanta cosa com comporta una Trobada, la Festa Major de la Vall d'Albaida a hores d'ara, ahir ben clara va quedar la cosa. I la resposta va ser un sí de l'alçada d'un campanar. Tots els esforços del CRA Castell de Carbonera van fruitar de manera esplèndida i la polida Bèlgida els va fer lluir cosa bona, bona... Amb l'experiència organitzativa de la Coordinadora per la defensa i ús del Valencià i la implicació dels tres ajuntaments, de tantes associacions i del veïnat, la cosa no podia eixir d'altra manera. Vam tindre sol, vam tindre fred, vàrem riure, jugar, aprendre, ens divertírem de valent! Què més podem desitjar? Doncs sí, que s'atenguen les nostres reivindicacions. Que es valore com cal l'escola pública i se la dote dels mitjans mínims necessaris per poder desenvolupar la seua tasca de constructora social, que se li done a la nostra llengua l'estatus que mereix i que tots nosaltres volem i exigim, perquè nosaltres som la nostra llengua i cultura... Són coses de trellat que ja fa anys que caldria tenir resoltes, però ca!, que no hi ha manera.
I ara que el Valencià es troba en hores tan baixes socialment, sobre tot en el seu ús institucional als pobles grans (i el pitjor exemple es pot trobar a Ontinyent, de vergonya absoluta), ha arribat el moment dels pobles menuts, sempre vitals, atractius i culturalment exemplars. Tot un goig ha estat trobar alcaldes duent la pancarta inicial i omplint de banda a banda el carrer. "Sí al Valencià". I amb això està tot dit!
Com sempre, una cercavila de colors entre l'espectació inicial. Música, xanques, i vinga xiquets, mestres, pares, a fer l'entrada al poble que ens acull i aplaudeix. I com estava de bonica Bèlgida...
I la música que no pot faltar mai. Bandes, dolçainers sacaires i tarotistes... Si és que no som res sense ella...
I també hi ha lloc per a les sorpreses! Mireu quina representació bocairentina més tendra! Unes versions infantils dels Cabolos, el Mestre i la Xiqueta, que desfilaren pels carrers belgidans...
I entre tots els cartells de tants pobles, i entre totes les pancartes reivindicatives que s'hi varen poder llegir, em permetreu que en publique una de sola. Potser la més senzilla i tot. La de la meua escola. Dir ara mateix només el nom, Bonavista d'Ontinyent, és ja senyal de consciència, coherència, respecte, força i reivindicació justa. Endavant Bonavista!!!!
I amb el Bonavista, els seus gegants!!!! No sé què tenen que em són tan simpàtics. I tampoc veig de lluny que els passa que estan distints.... A veure Quiquet...
Ostres, i Veto i Veta, i Arquet i Arqueta! Que tots porten armilles verdes per demanar el respecte que parlàvem... Quina passada! No hi ha com la nostra gent!
I arriba el moment tan bell... Anem a cantar la cançó de la trobada, que a la serra hi ha un castell, unes restes que no moren: el Cstell de Carbonera, als peus del Benicadell. Que Beniatjar obri la porta i Otos ens diu que passem, i Bèlgida posa la casa.... No podíem trobar una cosa millor, els xiquets de poble menut, els xiquets que ens seran el futur lingúístic, cultural i social, de cara a tota una comarca en un balcó més que privil·legiat al simbòlic parc d'Enric Valor... Quantes coses memorables se'ns van oferir ahir...
El primer, les exposicions, i desseguida una nova sorpresa... Com quedarà de bé, esplèndida serà, la col·lecció de rondalles de la Vall i del vell que es prepara per a la seua propera aparició pública. Tenim moltes ganes de trobar-nos-la a les mans i d'usar-la a l'escola... A més, n'estem ben devanits d'haver pogut participar amb el nostre granet de sorra en un esforç col·lectiu tan ample... Ja vos en parlarem, ja... Farts en quedareu!
Aaaaara queda clar... Que ho diuen els Gegants. L'educació pública no es toca. I si ho diuen ells...
I els tallers? I si es podien fer coses? I quant de record bonic s'endugueren els nostres menuts! Són les paradetes de les escoles i les associacions i entitats la base física i visual d'una trobada. I ausades que hi hagué varietat i qualitat! Vàrem quedar estorats! De banda a banda del poble en un recorregut llarguíssim i ample, separatat en dos centres molt clarament definits, va ser tot un content anar trescant amunt-avall per no perdre'ns res!
Molt emocionant veure viva la Trobada en un lloc tan emblemàtic per a la nostra cultura valldalbaidina com és el davant de l'Ajuntament de Bèlgida, que tantes dansades i Carnestoltes ha vist passar...
I la gent. Si ens férem de saludar gent! Amics, coneguts... Molta de la gent ja t'és familiar del tot després de trobar-te-la a vint-i-set Trobades... De tots ells una foto vos pengem, el senyor Joan Sancarlos pintant els campanars dels tres pobles, sense deixar-se ni la Raboseta d'Otos, l'única del món que és precís escriure amb majúscula! Ens va regalar un dels instruments culturals més antics -i perillosos- de la història del món: una canya esmolada per anar pintant amb tinta...
Quins dos... Moisés Llopis i Tere Soler fent una polsera de macarrons de plàstic... Arribe a pensar que si no va ma mare, no hi ha Trobada ni res... Un dia d'aquests acabarà muntant ella sola un taller. Serà perquè no li ho proposen... Nosaltres també en vam pensar uns quants... Taller dels professors de Valencià en l'exili (la meua seria la secció templària), taller dels aspirants a treballar algun dia com a professors de Valencià...
I s'ha acabat la cosa. Que es va girar l'aire i acabàrem amb la moquita caient mentre esperàvem que la gent de Rascanya començara a tocar el final de festa... No vos perdeu la darrera foto i recordeu la frase famosa de l'ara Consellera i potser futura candidata a afonar-nos més, per defectuosos, des de la Generalitat. Un defecte parlar valencià? Visquen els defectes doncs!!!!
I ara, després d'agrair de nou l'esforç de tanta gent, a pensar en el futur dels pobles xicotets... Ànim que és el vostre torn! Serà potser el CRA Riu d'Albaida el qui prenga el relleu? Ben bonic seria trobar-nos a Guadassèquies o Bellús o Benissuera, o de nou a El Palomar... Serà cosa que agafe el testimoni el CRA Serra de Benicadell? estaria tan bé visitar Aielo de Rugat, Montitxelvo, el Ràfol de Salem, Terrateig, Salem o Rugat... O anirem a Benicolet gràcies a CRA Riu Vernissa... Seria una cosa tan gran!!!
Bo, siga on siga, el 2015 ens retrobarem de nou i de nou acudirem per passar-ho d'allò més bé tot reivindicant-nos com a poble conscient que estima la seua parla i l'escola que la fa pujar. La vespra del Diumenge de Rams, perquè sembla ser que, a la Vall, ens agrada per Pasqua abans de Rams...
I cuideu-vos, que vos estimem molt!
