Empre dues fotos a la Confraria de la Soledat d'Ontinyent, m'ho permetran, estic ben segur...
És que anit es va fer un homenatge a ma tia Tonica per part de la Setmana Santa d'Ontinyent. "Mera" com estan de guapots, mon tio Enrique Valera i ella mateixa, Antonia Francés. Fa tan de temps que no els veig... Fa tant de temps que no veig ningú, i ahir, per raons que ara no venen al cas i que són aigua passada, no vaig poder aplaudir-los tampoc...
Ma tia Antonia, una dona forta com poques que puga conéixer, ha fet una tasca impagable per la Setmana Santa ontinyentina, d'arrel i de veritat. Des de la seua creença, idea i caràcter, ha mantingut la tradició del Pas dels Llauradors i l'ha obert al món nou que se'ns ha vingut al damunt quasi sense ni pensar-ho. M'agradaria tant tenir una espurneta de la seua força i seguretat! Ara, entre els aplaudiments, necessite sumar el meu. Té tota la meua admiració i respecte; i com no, també l'estima.
L'estima és tan important! Potser és l'única cosa que de deveres ens hauria de fer moure en la vida. Ho mereix "ella" i nosaltres ho necessitem. I diem tan poquet a la gent que estimem això mateix, que l'estimem...
Enguany he patit molts adéus. Sé que m'eixiran tots en la Processó del Silenci, a la qual torne com a Macip de la Soledat després d'una edició més fosca encara. No acabe d'entendre jo el joc, que és llei de vida, i en costa d'acceptar aqueixos adéus. Entre les ombres que faran les poques llums que hi haurà als carrers de la Vila, i obsedit per aquells ulls tintats d'un vermell esfereïdor que tot ho dominen, els de la Soledat erta damunt del baiard com bamboleja, em vindrà que potser no vaig dir que estimava a les persones que ja no estan. Han sigut tantes enguany, que de ben segur el cap se m'omple de somriures. Recordaré tota la família del meu fillol Ivan, alguns ben lluny de casa com són, a través del somriure de la Senyó Pepita Ferrer. Recordaré mon tio Roberto Pascual a través del rememorar del dolç parlar de ma tia Milagro del Carmen i del meu benvolgut cosí Gabriel. Veuré allí mateix Gloria i Jorge, treballant, sempre treballant, i els xiquets..., com estaria d'orgullosa Gloria Castelló de veure com en un més i escaig fa el primer combregament la néteta... I eixa veu tan carinyosa amb mi de ma tia Mati Ferriols; com em dol no haver-te pogut abraçar, ni a mon tio Marcelino, el de Bèlgida, la recent mort del qual m'ha deixat tan tocat... i a més gent, que tanta són..
Si en la Nit del Silenci, veieu que el Macip plora, alegreu-vos-en per ell, perquè estarà molt agraït a la vida per haver rebut tants somriures d'estima, i també preocupat per si no els ha sabut tornar.
Que altra cosa que haurà aprés, perquè ho ha aprés, és que cal demostrar sovint als qui estimes el teu alé, el teu suport. Per això estic tan content de l'homenatge a ma tia Tonica, perquè el mereix, i perquè mereix sentir-se estimada. Ella segur que ho sabia que l'estimàvem, molts. Ara ho té confirmat. I de ben segur que somriu.
Espere trobar-me-la i poder abraçar-la en alguna de les properes processons. En la vida, hi ha coses que no es poden explicar amb raons, i la de l'estima -em repetisc- és potser la principal....