Biar, a dijous tretze d'octubre de 2016.
El mestre Fo s'ha mort i quedem orfes d'exemple.
No hi havia a la tan borda Europa cap altre més preclar exemple d'animositat provocadora i incitant cap a la cultura, l'humanisme i la bellesa. Els que hi havia, se n'han anat anant abans d'ell...
El bufó ja ha deixat de fer d'actor, de director, de dramaturg, d'escenògraf, de pintor i figurinista i polític. Passa a la història de l'home el premi Nòbel i un currículum atrafegat del tot, realment admirable. Queda a la memòria dels qui l'hem llegit, l'hem vist actuar o l'hem seguit d'alguna o altra manera, i per tant l'hem estimat, com a pedreta en la sabata de la nul·la consciència que el poder té sobre els qui el sustenen. I la defensa del tot el què realment importa, l'ha feta sempre des d'una ironia pregona, igual salvatge com elegant, però sempre, sempre, brillant, clara, il·luminadora...
No ha pogut morir sobre l'escenari sinó a un hospital de Milà. La poètica no sempre s'adiu amb la voluntat de ser-ho, de ser poesia... El que serà segur és llum, proposta d'ulls oberts, espetec contra una societat pallassa...
Siga lleu el pes de la terra pel mestre. Per nosaltres, vinga constant l'exemple literari, ens l'interpreten a les places els comediants...! Que sone música de circ mentre avancem! Que siga amb ironia que esmorzem a cada dia en ser del tot acollonits per les notícies que vindran, i que riurem, per ser humans...!
Dario Fo, descanse en pau en el cada vegada més ple fossar dels admirables...
Dario é morto. Viva Dario!
Dario é morto. Viva Dario!