Biar, a dijous tretze d'octubre de 2016.
Transbalsat encara pel traspàs del mestre Fo, m'arriba una altra notícia; esperada de fa anys. Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan, ha guanyat el premi Nobel de Literatura.
Esperada? I tant. Cada any era un dels candidats de rebuig, i altra vegada, i altra vegada... Tem seriosament que els cavallers i les dames de l'Acadèmia Sueca hagen entregat el premi, a banda de pels indiscutibles mèrits d'aquest senyor premiat, perquè potser seria la decisió més mediàtica, més convenient als interesos publicitaris del mateix premi ara mateix.
Primer perquè no seria la primera vegada que fan alguna cosa semblant. Segon, per la mateixa inconsistència explicativa que acompanya l'atorgament: "per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició americana de la cançó"... com dir "panera". Jo estic ben d'acord amb l'entrega del premi perquè li reconec certs i ferms valors a aquest senyor, que se la pegà per cert a l'intentar escriure prosa (malgrat els premis mateixos...). Però també li'ls reconec a Leonard Cohen i a una caterva de cantautors més que igual són canadencs, grecs, catalans, francesos o xilens...
Dubte que un Nòbel s'entregue només per una nova expressió poètica. Al darrere hi ha molt més. Sembla això que he apuntat... I són molts doblers els que s'esmercen, més que no els del premi Princesa de Asturias que ja té Dylan o els del Pulitzer que ja té Dylan, i...
Tot, però, té un avantatge. Potser ara, el senyor Murakami, aspirant etern, es posarà a fer música...
...
Odie els premis de reconeixement.
Una vegada em cridaren d'una entitat "cultural". Em convidaven al sopar d'una entrega de premis a canvi que jo fes un discurs sobre el guanyador del guardó "cultural". Vaig preguntar per què li havien entregat aquest reconeixement a aquesta persona, que me'n feren cinc cèntims (no seria jo qui discutira la vàlua "cultural" de tal persona..., i em respongueren que perquè era la "persona de moda" i calia que, per publicitat, l'entitat pujara al seu carro guanyador. Que calia que fos jo qui buscàs i edificàs la façana a caravista que recollira els mereixements del premiat i tapara les vergonyes dels qui l'entragaven perquè de segur que jo sabria on trobar i... No van acabar l'oració. Vaig penjar immediatament el telèfon. Mai no he volgut saber més d'aquella gent...
Jo, de Dylan, rebutjava el premi.
Per la seua mateixa glòria.
Sartre ja ho va fer.
A la fi, com diria un amic, cançons de missa...