De moments històrics dins del món de la festa, sort meua, n'he pogut viure uns quants. Quina pretenciositat potser, moment històric i festa..., quina mescla de conceptes més interessant. Pot donar per a molt. Però sé el què em dic, el què vull dir ara mateix, i referisc "moment històric" com instant minúscul, intens, íntim potser que fa de pedra de toc i trenca en pedaços tota una estructura. És com una mena, m'ho permetreu, de terratrèmol que mostra com la festa segueix sent la vàlvula d'escapament d'una societat concreta. Diverses forces, plasmades en idees, confrontades en propostes de canvi d'interessant discussió i l'inamobilisme més ancorat, creen una tensió magnífica que pels anys va somovent el col·lectiu humà protagonista. Es creen inèrcies contràries, possibilistes i facilitadores d'entesa. I arriba un moment en què o s'esgarra la tela o cal tallar-la per evitar l'esguerro.
Després de tanta cosa i tant de temps, ahir, dues esquadres femenines protagonitzaren, i de quina manera, la diana d'Alcoi. La primera trencant diana com esquadra oficial de la filà Marrakesch, amb onze dones de ple dret fester. La segona, amb tres dones de ple dret, de la filà Realistes, feren el fragment de diana coneguda com "del Carbonato".
Val que queda molt per fer, però el camí de la vindicació ja està aconseguint els fruits més visibles després d'anys de lluita desagradable. Però tot arriba, i tot arribarà també. La igualtat festera és fruit de la igualtat social. Algunes societats necessiten més temps que no altres per adaptar-se. No passa res. La confrontació és necessària per a l'avenç, i temps vindrà, ho hem comprovat ben comprovat, que tota la remor de l'ahir serà només rondalla. A qualsevol jove del meu poble, Ontinyent, que li nomenes la prohibició femenina se'n riurà..., com és possible això que..., i encara hi haurà qui et dirà que és impossible, que tota la vida han sigut igual... Ja comencem a tenir canes per a poder permetre'ns un somriure. Tota una vida jove, què bonic, sense prejudicis i amb la igualtat social de gènere consolidada... Jo vaig assistir a l'expulsió, guàrdia civil pel mig, de tres dones en aquella esquadra de negres en el darrer any de la prohibició i vaig aplaudir les primeres dones dels Fontanos a rabiar, la primera banderera, l'ambaixadora, aquella magnífica capitana omeia el seguici de la qual acabà com el rosari de l'aurora per les diverses trames literàries que envoltaren l'episodi "de l'alfombra"... Ai, perdó..., que al meu poble, per més que siga ostentat per una dona, el càrrec és de banderer, ambaixador i capità... Detalls sèmics. L'important és que enguany, el 2015, seran dues dones les que, sobre el castell, dirimiran a espasa si Ontinyent és moro o cristià. I tots aplaudirem l'esforç que faran perquè el nosaltres col·lectiu referencial es mantinga, tot oblidant prejudicis.
Vaig ser present a Cocentaina quan les dones hi participaren per primera vegada en aquell experiment que foren els "Edetanos", i que, en comentar-lo al poble, sona a agre encara... I recorde haver-me emocionat moltíssim amb la primera esquadra femenina completa en una diana, justament i ves per on dels meus estimats Sahorins. Vaig cremar-me les mans i l'ànima aplaudint mentre, al meu costat, una dona les tatxava de putes en amunt... Com a Ontinyent aquella veïna meua havia fet abans... Deu anys després, i ho tinc escrit i publicat en un programa morocristià ontinyentí, aquella dona, al meu costat en una entrada es va desfer en plors mentre contemplava el pas de la filla amb la néta...
I ahir vaig estar a Alcoi. Sense dormir tant sols, destrossat després d'una setmana que no desitge a ningú... Em calia fer-ho. Ser-hi present.
Fa molts anys vaig arribar a pronosticar que encara veuré un santjordiet dona... Ai si me'n van dir... Tant que en el meu betlem, quan va tocar fer el Drac aquell tan bonic i llegendari que presideix el meu menjador, el vaig acompanyar amb una preciosa "ninoteta" com a record del meu atreviment! No diré jo això tan gastat del no em moriré sense veure-ho, més que res perquè no m'agraden els extrems i ahir, ja veus, ahir mateix, jo em sentia molt viu. Espectant per veure què passava... I de sobte, després de tanta hora de plantó, apareixen les dones vora el Cantó Pinyó i tothom que s'alça i puja la remor per sobre de la música de la filà anterior que ja avançava. Tota una plèiade de festers de tota representació, de càmeres, de converses esperaven el moment. Em quedaré amb el plor d'algunes de les esquadreres quan al fort del pasdoble alçaren les armes i allò fou el rebombori més bonic que recorde. Tot eren ànims fets aplaudiments i crits aprovatoris... Aquells moments que no vols que s'acaben de tan plens. Qui anava a dir-ho...
Jo, en aquells moments vaig recordar molta gent que tenia amb mi perquè haveren vingut amb mi si pugueren haver-ho fet, a conviure amb aquella joia en la que, a través meu, sé que ho estaven. Sobretot vaig recordar ma tia Mila, socarrada meruda d'arrel, que diuen que tingué l'honor de ser la primera festera ontinyentina en anar-se'n amb el Crist de l'Agonia... Com d'orgullosa estaria d'haver viscut aquell moment i, com a nascuda al carrer de Sant Hipòlit, quant d'acudit hauria fet també... No podem evitar-ho. Estem fets d'un bon grapat d'aquestes coses alegres i, com no, sovint iròniques.
Va ser passar tot açò i fugir el personal... Jo vaig tirar Sant Nicolau amunt, m'abellia molt escoltar els pasdobles. Fa tant de temps que no vaig a unes festes morocristianes...., i igual em costa també tornar-hi, ves a saber... Però com vaig disfrutar amb "Mi Barcelona" i "Un moble més"... I en això que passe el temps gaudint, i saludant els saludables que passaven, quan m'arriba l'esquadra femenina dels Realistes... Molt bonic per a un simbolista com ho sóc jo que siguen els Cavallets els atrevits... De nou aplaudiments a dojo... I jo, com que no tenia ja massa a fer allí, vaig seguir al darrere dels músics, amb la gentada que escortava les festeres. Als costats vorerers i als balconatges, tot eren aplaudiments també, i això em confortà. De sobte, una dona a un balcó, amb un mocador al cap, comença a fer tocs de botifarra i cridar "fuera, fuera...", i en acabant, a altre balcó, un senyor que es gira d'esquena i que no va deixar aquesta postura de rebuig fins que les festeres no van seguir cap avall i es perderen, com jo, en la immensitat de llum i gents de la Bandeja.
Si aquesta és l'oposició visible, el camí serà més planer vaig pensar...
La meua felicitació als qui han treballat i encara ho faran per la germanor veritable que a tots ens iguala.