Vinga, a veure com afronte el repte d'agrair a la gent que ha fet de la processó del Soterrament una experiència tan interessant, variada i suggerent sense que redoble ni caiga per les escales el més tòpic i típic, el de sempre... ufff, i també que no es donen per felicitats aquells que només van buscar amargar-la tampoc... Sort de les gominoles, sort...
El més curiós?, l'explosió de la metxa de la meua torxa a l'alçada de Sant Domingo... Ens vàrem quedar a quadres... Fluf! I desapareix el ble mentre Jorge s'encanava del riure..., i jo demanant més pirotècnia, més... Com un xiquet... Més o menys va ser quan la Soledat es va quedar també sense llum... Veus? A mi em va encantar la situació. Era tal com em contava ma mare de xicotet: el Sepulcre amb la banda de música i darrere, fosca, la Soledat... Sola de deveres. Amb la salvedat que aquella Soledat no tenia companyia i anava més que tapada perquè cap home, consagrat o no, no agafara refredat...
No vam fer trencons, sempre arran de la darrera filera de confrares: tocava la matraca jo, sonava l'ou que passa les ordres del capataç als portadors... Que bé ho van fer, de veritat... I quanta cosa curiosíssima... El crac sonor i llastimós de la crossa que duia Salva, pobret meu, en trencar-se; allò de la sabata de Maria volant, crec que tardaré en oblidar-ho... Són coses que passen i que enriqueixen el passar, com veure les cares dels espectadors quan els entregues un grapadet de caramels. A mi, el que segueix impressionant-me és veure com la gent major s'alça en senyal de respecte davant la Soledat. I m'impressiona més encara la Soledat..., sempre que em gire sé que em mira. Ella no diu, però en mirar-me diu tantes coses... No seré jo la persona més afortunada de tota la processó?, cada vegada que em gire, i em gire molt, em tope amb la bellesa... I ahir, estremada, bàsica, d'arrel, tel·lúrica, vaja...
I en mirar endavant, el menut estol de confrarets, educats sempre, volant repartint dolçor, i el curt rastre de penitents. Com estarien els portadors de l'estendard i les banderes amb el que pesen..., i al mig, l'Andador, més feliç que feliç, somrient a tothom. Una joia, vaja!
Va haver gent del públic que em va emocionar en retrobar-la. I molt. A tothom, volia agrair els seus somriures, els de ma tia Tonica, Sari i la tia Maru em van il·luminar la vesprada. I la il·lusió amb què Abel va recollir els caramels de son tio, eixe brillar dels ulls que ha heretat del seu padrí, no pot contar-se de tan bonica. I l'agraïment dels xiquets inconeguts, ei, i dels majors també!, quan allarguen la mà perquè els dones algun dolcet, i tu t'hi acostes, res més faltaria, poses la mà dins el saquet i la traus plena d'alegria a repartir... Quina sort, de veritat, haver vingut a coincidir a un lloc on les "tradicions" aquestes t'eleven l'esperit a partir de fets com la senzillesa d'un caramel... Ei, i els meus confrarets i confraressetes demanant també el què m'havia quedat al saquet... són una preciositat, esperant a que tot acabara per agafar la matraca i fer-la rodar un poc. Hi ha pares que desseguida fan un mal gest, com si això de rodar-la molestara a algú...., en absolut, és alegria de viure i de fer... Els vaig fer una proposta seriosa: aquesta nit m'han de dir com volen que siga la Vella Quaresma de l'any que ve. Totes les idees s'accepten i les treballarem. De la bicicleta i el patinet que varen proposar la passada Nit dels Panderos, ha acabat venint en una moto per culpa de la imaginació de Juanjo, i els ha encantat... Què suggeriran ara... Ja va haver un que em va dir que més que no la moto, a ell li agradava més veure com volaven les botifarres i llonganisses. No et preocupes, no. Demà, en cremar la Quaresma, tornarà l'embotit si és que mai no se n'ha anat.
Em quede també amb l'abraç que em va fer una confrare de l'Expiració (anatema, traïció i pecat?) i la rissa que tenien els qui arrossegaven el baiard amb el blau de les gominoles. Eixa alegria d'afrontar les coses m'encanta, que ja em cansen els puristes... Per si no ho sabeu, els puristes són els qui fumen puros. I per a fumadors de puros, només hi ha un que sí i el que faça falta: Jordi Quatresants, que estarà que no cabrà dins d'ell esperant a que sone la Glòria aquesta nit... Ell no roda matraques ni bufa xiulitets ni corre panderos. No. Ell s'encén un purot d'aquells bons i aparta de si el calze de tants dies sense tabac com ha durat la Quaresma. Això sí que és devoció, malentesa segons els puristes...
També recordaré la impressió tan bonica que vaig tindre en veure les flors tant del Sepulcre com de la Soledat. Són detalls d'aquells que potser et passen desapercebuts, però que anit em van tocar. Boniques de veritat. Ambdues... Ah, i també veure tots els passos davant l'Ajuntament vell... Em recordaren tant i tant la meua infantessa... Sobre tot els dels Llauradors i la Capeta de la Sang... Però no tot és bonic, que se'm va transpaperar allò d'entrar a veure el Monument de les Carmelites. No passa res. Això que dius a l'any que ve que no se'ns passe...
Res, que encara no he donat les gràcies... Quan em deixes em faig més empalagós que un caramel dels caputxins blancs, que vaig comprovar com de poc agraden en veure una dona del públic deixar-lo dissimuladament vora el rastell... I aquella dona que va vindre a demanar-me gominoles perquè no tenia dents i allò li anava millor... Veus, el que deia jo, cal endolçar la vida, que de vegades amarga. I si no amarga ja s'encarrega algú de provar-ho amb caramels d'aquells de tots els sabors del Harry Potter. Sort de les gominoles. Li dic a la dona que sí, que les que vulga. Que al desdentat, pa blanet... I m'agraí la facècia amb un somriure amplíssim.
![]()
