Aquells que em benconeixeu, sabeu perquè he plorat fent les tres crides a la porta de les Dones de l'Assumpció. M'ho perdonareu. Sabeu que encara tinc capacitat d'emoció arran de pell.
Gràcies a tots els qui heu tingut la santa paciència d'esperar i esperar i esperar i esperar; com vos hem pres el pèl i vos seguim faltant el respecte! I vosaltres ahi, agraïts i amb la mirada en alt, atents a tot el que podia passar, a les sensacions efervescents entre la foscor, a cada so caigut que rebotara al terra del silenci... Un any més hem fet la visita a la Vila, buscant i buscant allò que la lluna plena ens deixava veure i no sé si molta gent haurà trobat al seu si, com fa l'oració de la nostra confraria. Moltes gràcies a tots per intentar-ho.
Al públic en primer lloc; com podríem arribar a eixos moments tan especials, gairebé catàrtics, sense la vostra presència... I sense el vostre ajut!
Gràcies als portadors de la Soledat. Moltes gràcies. Moltes.
Vull personalitzar el seu esforç en Sergio, que se n'ha eixit organitzant la marxa, sense cap trencó malgrat els tantíssims cables diversos penjats a tallacoll de la ferida Vila. Vos admire profundament. I gràcies done als tants ajuntaments negats per no haver sabut mai què fer amb el cablejat. Ocasions com la d'anit en què mostràreu la vostra perícia i força per esquivar-los, són poques i d'admirar, per més que tinguem a cada pas el cor encongit i l'ai en els llavis per si passara allò que eviteu.
Gràcies als confrares, confraresses, germans i germanes participants. Gràcies als penitents. I gràcies també als qui feu de personatges. No té preu veure vius Sant Pere, Sant Joan de la Palma, Pilat i el Criat, l'Ecce Homo, la Magdalena -magnífica representació-, la Verònica amb el Crist de la meua família... I anit, sobretot, Judes, però Judes personatge que no podia ser dolent perquè la persona que l'interpreta és tan i tan bona... Gràcies a la gent de l'Expiració que em fan sentir a casa quan entre ells em trobe. I gràcies a la gent de casa, a la Soledat. Tinc molt que agrair als meus..., sobretot que, durant tants anys, hagen sigut els meus i encara m'ho demostren quan, amb el caputxó posat, em somriuen amb els ulls...
Aquells tres colps d'anit van somoure estructures ancorades molt fondo.
Gràcies a ma mare, per incondicional. A Juanjo, pels tant segurs consells i el seu treball que em regala a mans plenes, aquestes dues fotos que ara veieu, seues són. I a tota aquella gent que, en veure'm en soledat, assegut al cantó d'aquell banc d'una plaça erma, reviscuts per un xocolate que sempre és extraordinari, em saludàreu... Jo parlava amb l'infinit d'un món que m'ha bolcat. Necessitava silenci...
No vaig viure moments d'aquells intensos com altres anys. Més aviat va ser una tranquil·litat enorme, continuada, llarga també, feta de confiança i estima. Sostesa vull dir... Això sí, i vos ho diré per més que siga difícil d'entendre, no pel concepte sinó pel sentiment emanat: amb els llums tan esgotats com la meua recança, fosca en la foscor, la imatge i els qui la portaven a cor conformaven una estampa com mai no havia vist de bonica. Soledat obscura, gairebé etèria, front la lluna quasi plena...