Al santantoni marçal i quaresmal, per postpandèmic, d'Otos...

La Vall d'Albaida, a diumenge sis de març de 2022.

Puix senyor, això va anar i era que el tio Sergi Carrasca feia massa anys que no es deixava caure pel Sant Antoni d'Otos, tanta cosa com hi havia als geners ans que la pandèmia llefiscosa ens fera caure sobre el sofà de la desesperança...

I a la gent del carrer del sant, se'ls ocorre, per sortejar la darrera variant omicrònica de la malaltosi aquesta, retardar la festa per veure si escampava... I ha escampat!

Així que el santantoni carasser de velles i ullprenedor de joveneses ha acabat sent passejat i exalçat en març i en Quaresma....! Mone a Otos a fer-ne fotos, que estic desabastit d'imatges festives modernes i afamat de festivals que puguen reprendre'm l'ànima festiva... Acabaré canviant-li sinó el nom al meu blog i tot! A més, eixe abandonament absolut que tinc de la Vall, em recorca. I en aquesta festa sempre ho passe bé; ho acabàrem recordant... Que de ben cert m'ha passat de tot, i tot de riure... Des de la declaració formal d'aquell ensotanat a la neteja urgent de la figura del sant que algú havia ratllat amb boli..., quines històries...

Doncs bé, arribe prompte i carregat, i em passe el temps d'abans de la missa cantant-li cançons al nebodet que només fa que escoltar-me flipat i plorar quan s'acaba la musiqueria, i sa mare s'allunya... I jo tan devanit que em cau la bava... I anem a missa, per suposat! 

Quan em preguntaran després què és el que més ha canviat de tot allò que coneixia jo d'abans, una de les coses que marcaré, a més de la desaparició de la generació més anyada al complet, és la buidor de la missa... A veure, no ho dic només per la poquíssima gent; que fou excel·lentment dita en un valencià repreciós, però l'infantilíssim contingut doctrinal ... Per a què em preguntes?

Eixa desaparició generacional ha acabat amb l'espectacle de l'explendorós recapte de coques diverses que s'escampaven per algunes cases en l'hora prèvia al magnificent sopar popular, per exemple. La nova generació, neta d'aquella, ha pres l'organització i entre ella prima el pragmatisme més necessitat. El que hi ha, juga; i tot es cenyeix a un pressupost que va més enllà de les voluntats, perquè pot arribar a escapçar-les. L'escampada, ara ja és de pastes embossades perquè aquest és l'ara mateix, i si ho ignores se't menjarà la realitat pels peus... El voluntarisme té els seus límits i molt sovint són més els factors socials que no els humanals els qui el regeixen, i més en un temps de desmotivació grupal com el nostre. Ho parlàvem: aquesta festa de carrer potser resistirà: té base apuntalada i tot apunta a que pot superar entrebancs més enllà dels quotidians en tindre cinturó flexible i bon moviment de cadera... Però quantes d'aquestes arribaran a escalabrar-se una vegada passe la forçada del retorn obligat i emotiu postpandèmic?

Siga com vulga, vaig empapant-me de la fresca de la nit, alleujada per l'envelat que desconeixia, i que els serveix per calcular el temps que feia que jo no... M'encisa veure el repartiment d'aqueixes coques de maleneta que fan de pabenet... 

Escoltar cantar els goigs més corcats a les quatre valentes que constitueixen encara el cor; veure passar la processoneta en què hi ha més músics que penitents... La llei de la modernitat que, atés eixe pragmatisme que et deia, farà canviar la festa perquè la festa vol viure i necessitarà sobreposar-se amb pèrdues..., i amb els guanys que ves a saber li durà el temps. 

Quan s'està obert a les modernors, des de la senzillesa màxima d'una festa de carrer en un poble actiu encara, tot és possible...! Mira sinó els anys que porta anunciant-se amb el luxe dels versos de l'alt Joan Olivares...!!!! Ja em diràs qui té eixes cartes per a guanyar amb bac, rebac i contrabac!

M'estime aquesta festa i la seua gent... I li desitge llarga vida, i que puguem compartir-la... Perquè té trets immediats i és factora de comunitat, i és alegre i deseixida, participativa i espontània també... 

I al seu darrere, i d'amagatotis, guarda una tradició costumista intensa i definitòria... Belén ha fet enguany el ninot que corona la foguereta; més gran gairebé el ninot que la foguera... Doncs bé, a banda d'explicar en el vers adjunt el perquè del canvi festiu a marçal, fa crítica senzilla i riallosa del mal fet aquest de les mascaretes coronavíriques que ens entelen les ulleres als qui en portem..., fins al punt de fer-me sentir identificat del tot en la facècia... 

Doncs bé, fent ninot segueixen el costum foguerer santantònic històric de l'ombria del Benicadell. Un fer fent com es fa que ressegueix etnologies mentre vas pintant i rient l'enguany mateix, ja veus... I com que jo soc encara més primfilador, em fa més il·lusió potser veure'm el ninot en temps quaresmal, tan a prop del seu origen mitjanquaresmal, a la manera dels Nanos de Cocentaina, els vells Monots d'Alcoi..., una cabassada de tradicions locals que acabaren per generar els ninots fallers valencians! Li dic a Belén que jo li hauria fet quatre potes més per fer-la Vella Quaresma de primer dissabte... No m'envia a l'ample, i amb raó, perquè és bona persona, que si no... 

Bé, no em marege més i que quede el text i, sobretot les imatges, com a memòria del viscut per l'esdevenidor. Convençut com estic de la decadència moral i costumarial que m'envolta, m'energitza allò que acabe de viure i contar-te/contar-me per quan la cosa encara vaja socialment a pitjor. Estic segur que el carrer de Sant Antoni d'Otos seguirà mantenint-se fidel a si mateix per molt temps, i això que ara m'és motiu d'alegria, serà de felicitat vertadera demà, quan el passat servirà per prendre decisions en un futur que es preveu negre pels núvols ponentins... 

Que el sant de la Tebaida puga veure-ho..., que li pintaren la creu Tau pròpia amb boli perquè pensaven que li faltava un quart braç...!