La Vall d'Albaida, a dissabte, mitjanit, vint-i-sis de juny de 2021
Bona nit.
Disculpa que et moleste a estes hores.
Necessite escriure, més...
"Estic patint, i això no és poesia.
Pot ser de tot aquest patir, mes no poètic;
no sé el perquè m'estic; i si me'n vaig i evite
aquest tan bord desgrat que em llasta l'ànim".
Vinc de Bocairent, d'una no-sé-el-què que feien allí. Sempre m'és un plaer anar a Bocairent, però no a hora horada i sense saber-ne els termes. No estic ja en l'edat de l'aventura i necessite, per ben navegar les meues dèries, com a mínim tindre a mà un díptic de l'event...
Res; m'he plantat Barrera amunt perquè un amic m'ha dit que començava la cosa a certa placeta, però que a mi em tocaria acturar a la Cantereria. I allí que me n'he pujat. Volta a l'església, el Tou de Sant Pere i a davallar vora la Calçà, al jardinet aquell enfront de la Mare Mariola. Com que hi havia llum de led, equip de so i gats sobre un faristol, doncs allí que m'he quedat, a un banquet, esperant-les vindre. M'han cridat de la desorganització que acudira a bones hores i que no, que ja vindreu.
Això sí; em cal disculpar-me amb els companys i companyes de lectura, per no escoltar-los quan em costava més a mi oir-me encara. Molt agraït quede per la invitació, però el meu fur m'impedeix... Deixem'ho estar, que ja no importa. Ja puc jo dir que no m'oiran, i qui ho farà encara m'acusarà d'estar sempre queixant-me, potser són els messells que res no els pesa, o els qui més foten!
He tret el quadern i he començat a ratllar. I això que m'he guanyat, amén de diverses picades de mosquit de distinta gradació: m'han eixit un total de huit poemes d'allò més meus, instantanis però formalíssims. Ja veus, jo conversant tot sol amb les converses que eixien de les cases sopades, del veí que només emitia sons gluturals a la tele, amb els gats que provaven a fugir-se i acaçar-se pujant i tot als breus arbres, i amb la gent que passava i deia bonanit i xica que serà que van a fer ací que hi ha tanta llum... Però no de la lluna!
"Un gat a l'entaulat és pedra i màgia.
Seguisc al ple dels leds les corregudes
que fa davant del mascle la femella
tot sent fugina certa del maldestre
gest sexual que l'enfolleix, i a ella
martir la fa de ses pròpies remences".
Jo continuava escrivint-me que no estic per a coses públiques, que no m'agrada el públic si és que no el conec i que, si cap, aquesta pandèmia tancada m'ha desenvolupat una misantropia de repica'm el colze. He rebut tant de mal de la gent, no d'eixa gent que jo anava a contar al meu poema, sinó de la que m'ha volgut com profit, la que se n'ha aprofitat i després m'ha llençat, la que m'ha usat per a la seua partida d'escacs, la que ha marmolat en mi els seus propis pecats. De sobte he vist com sobre la beneïda serra eixia la lluna, cansada del ple... Poc a poc l'he ajudat i n'he escrit la pujada... Ai la gent, no suporte la gent però adore aquell ent de qui viu i que es mou, que no conec —o sí—, i se n'alegra de veurem i jo de reveure-la... He estat tant maltractat, tan acomodat també en el llepar-me les ferides fins a fer-me saltar les corfes que de nou eren ferida... I clar, tan tan tan ficat en el paper de l'auca que fan les víctimes, que ara em costa eixir fins i tot al carrer... I si escric, que allò que escric és per mi i per a mi; només vull que isca pel roglet petit d'amistats que sé que m'estimen perquè estan ací mateix i jo també estic per elles. Veges tu la incongruència, sent que aquest text pot llegir-lo un tothom no amical...
La lluna, ben a poc a poc, entre la boira de l'aire i la blancor de la blonda del nou vestit, ha anat volent aparéixer, però li costava... No m'agrada més que parlar de poesia, de vida, de projectes amb els més amics, i amb algun d'ells m'estime sobremanera posar-me encara mans a l'obra per tal de practicar el meu vici suprem: crear... Només pot ajudar-me a ser feliç el ser feliç amb mi mateix, fent feliços a aquells que se m'apropen nets, que no demanaran i, si ho fan, sabran que jo els puc demanar... A la fi, quan la gent ha vingut, en doll de soroll que arrossega, és quan ha eixit la lluna a ballar pel fosc cel... Jo no escric per més públics que el vosaltres immediat, i hui ho he passat mal llegint davant un públic que no veia, perquè no el mirava, i amb la mascareta posada, perquè no m'agrada que... I en eixir com he pogut d'aquell cau lumínic, he dit adéu a l'amic Quatresants i a la seua dona, als quals tant m'aprecie, i sense més hem quedat que quedarem aquest estiu, que un dia d'aquests farem un sopar a la seua caseta, que els vull fer arribar el meu darrer poemari. Ja voldria ben bé que el quedar amb amics siga el goig de l'estiu... I he pegat a caminar, esgotadíssim, que tenia el cotxe on sant Blai va perdre el rem mariner... No vull lectors que no puguen entendre'm. No vull editors ni que cap algú ni ningú puga fer-ne negoci del meu, si no és art i és amic qui amb el seu m'obsequia...
En passar per sota l'ombra del campanar, només il·luminat a tres bandes, com mana el Credo del postureig que domenya el hui en dia, han sonat les dotze, quarts i hores. M'he llevat la mascareta i he alenat. La que m'he tret de damunt.
El menut poemari es dirà "Lluna de Cantereria". I ací et deixe un altre tast...
"Estic cansat.
La lluna juga a emprendre
el seu ball elegant per la Mariola.
Veig com reülla el seu vestit blanc, com si boira fos;
que no s'enganxe, ai, amb argelagues ni amb el panical verdial,
que me l'esgarren!, si no me'l tacaran amb macadams encara!
Esperaré. Per si a mitja carena algun mot meu
pogués ser-li servici...; més sembla que va a pleret,
tot fent estrici. No trigarà a ser-hi a dalt,
i a riure plena".
Ah, el poema que he llegit, el "Gents" de 2016, publicat al programa de festes de Bocairent el 2017, i ara repassat en versió definitiva 2021... Les fotos, com sempre, de Juanjo Alcaide.:
