Ontinyent, a diumenge cinc de juliol de 2020.
La forma de fer, el modus operandi pels clàssics, és això mateix, clàssica:
Hom (o don) troba una història graciosa sobre el problema físic d'un grup social determinat o no, i l'afig a qualsevol àmbit comunicatiu. L'acció està feta. Després, eixa mateixa acció, serà posada en dubte amb un "ai, no ho havia pensat", que vindrà reforçat amb un malvat "no ho vaig fer amb mala intenció". Si en el moment en què has trobat algun aspecte humorístic en allò que has fet o repartit que t'ha mogut a fer-ho, sí que tenies intenció, i dolentíssima, no vingues ara amb histèries de mal pagador pillat amb xec fals...
Sí, tots tenim la pell molt fina darrerament, però és que eixim d'un confinament salvatge i encara ens trobem dins d'una doble pandèmia i no volem veure-ho: la covírica i la social. La nostra societat és bruta, fangosa i ofegadora, i sembla que hem eixit de les prohibicions amb una xuleria major, una prepotència que ens carrega de raons. El proïsme queda anulat pel dret propi. L'empatia és llegenda.
Em fa gràcia el paper de qui insulta. Mai diu adonar-se'n que ho fa. Tan còmode i cofoi amb l'envoltament que li procura la societat que li facilita eixe odi a qui no és ell o bé amb ell no identifica. Hi nada de panxeta. Sempre pot al·legar si no la llibertat d'expressió, que és paraula buida de força major, sí la falta de sentit de l'humor de l'altre... I l'altre pot quedar-se mirant-lo i callar dissimulant l'agravi, tant buit de sentit de l'amor com se'l veu, o dir que ja està bé i que fins ací ha arribat la pantanada. I tocant la campana de foc a rauxa o sometent, s'agafa l'arma i es munta una balostiada intensa amb les eines que el temps t'aporta i tota la mala llet que guardes al rebost.
Fixa't qui parlarà com tu, insultador... Qui dirà "Ai, no hi ha per a tant", "Ai, és que s'ho pren tot mal"... I et farà costat mentre mira pel televisor com es derriben les estàtues dels vostres. O en cas de l'optativa del callar i acatar, encara ens farà més burla, i més sagnant... Fins que un dia, eixe que parla com tu aparega corrent i plorant perquè algú li ha tret les vergonyes pròpies del seu hipòcrita comportament social, estiga o no equivocat, siga o no real. Per més que mai no siga risible...
És clar que la societat que permet i facilita no avança. Sembla ser que sí i que els acudits arevàlics hagen quedat en els anys 80. Puc jurar que no és així. Potser és impensable ara, pel mateix postureig social que ens domina, que s'hi facen acudits de gangosos i de tartamuts, i se'n fan per més petit comité siga que els atén. Són "micro" i ja no "macro"... Els d'homosexuals segueixen vigents, i com a "hiper" fins i tot..., no gastaré ara més saliva que ja t'ho vaig explicar fa no res quan et parlava del programa d'Antena 3 "Tu cara me suena" i les seues tantes masclistades... (sembla que la barbaritat que denunciava sobre el pobre Pablo Alborán, s'ha carregat aquelles repeticions, ja no n'han emés més...).
Faran falta vint anys més per tal que alguns problemes físics o socials estiguen tant acceptats per la societat que siga penós voler fer riure amb ells? Si és així, per favor, que córrega el temps, que córrega...
També fa poc que he dit que tinc el bastó preparat... La pell fina, només? No ho cregues, l'heu adobada ben adobada i des de ben xicotet entre molts i tants. L'use ja de tambor.
Jo, em vull lluny de la toxicitat de gent "humorista" (i els seus necessaris riallers col·laboradors i cómplices) que no mereix més penitència que la reflexió fonda. Potser això és el que més mal els farà: pensar...
... sobretot arribar a pensar que, quan als altres els convinga, els tocarà a ells (o als seus fills) rebre riures ridiculitzadors injustificables i esmolats. Perquè no és que l'home i la dona siguen llops per la dona i l'home. Som hienes.
