Ontinyent, a dimecres, primer de juliol de 2020.
Hui he tornat per fi a Biar.
El teletreball ha funcionat d'allò més bé des que han acabat les classes, amb l'excepció d'algun avís a reunió que no ha arribat, però no hi ha problema perquè no convocava ni a sínode ni a la paraula major de concili. En tot cas, això hauria fet que el meu retorn físic s'apressara, però no ha segut així, i hui m'he trobat un matí ben bonic d'alumnes que venien a tornar els seus llibres de text i companys ben alegres vinga a formiguejar, feinerets, sota la justícia d'un sol que els envelats que tapen el patiet d'entrada a la "Casa de Mel", com han batejat provisionalment aquell espai d'entrada al centre, no podrien mai evitar, juliol com ja estem...
No he entrat a l'institut, institut... Això ho deixe per un demà de reunió forta i replega de materials esparsos per les classes... Por em fa veure com han quedat les pobres plantetes que vaig deixar allí soles ans del confinament... Em doldré, arreplegaré els peluixos per rentar-los a casa, i veurem...
M'ha estat rar tornar, molt rar... Ja el cartell del canvi de província m'ha sigut, mmmm... diferent? Sort que duia posat al cd un concert de Paco Muñoz que és un luxe per anar cantant per unes carreteres encara plenes de camions i, ai quina por, també d'esforçats ciclistes... Passar el Vinalopó tan sec però florit enguany ha estat acompanyat per un calfred, que s'ha repetit quan, en aquell gojós camí, ha aparegut a la llunyania clara, el castell biarut...
En canvi, entrar al poble, de tan quotidià, m'ha dut a la seguida de sempre, anar darrere d'un camió pesat que tira cap al port com pot, fins arribar jo a tocar mare. Aparque, baixe la pujadeta d'entrada, i ja no m'he mogut de la revisió dels llibres que ens portaven sinó per hidratar-me un poc. Val a dir que cada vegada els tracten millor, els llibres...
Les converses amb els companys han amenitzat el matí de calors amb puixança... I a la fi, els meus benvolguts alumnes d'FPB2... Tenia ganes de veure-me'ls després de tants correus com ens hem enviat. Els he vist amb l'alegria de l'estiu al rostre, però alguns m'han mirat a través de les mascaretes com volent dir que els preocupa el futur que tindran després d'abandonar aquesta mena de niu que no acabaven d'estimar. Els entenc. I en escoltar com diuen que faran, em donen esperança, perquè sé que podran amb tot allò que els puga aportar il·lusió...
En tornar-me'n, amb la solanada al ple zenital, no he pogut trobar la manera d'accedir amb el vehicle on solc comprar, de tanta obra com m'he trobat... No passa res, demà em torbaré pensant com fer-ho... Deixa'm que pose l'aire condicionat perquè refresque un poc el mi fregit que ha oblidat posar-se el barret en parar per fer-me la foto mascarada que done fe que, de moment, vaig superar el temps d'alarma (que convençut estic que tornarà...).
Quan he arribat a casa no he pogut dutxar-me. Quilo i mig de cremes post solars han vingut a calmar-me la pell, tant un xic colrada, o més, que la del xicon que volia ser mariner de bona traça..
Torna la feina a semblar-se de lluny a la feina... Hui m'he tornat a posar a la monyica el rellotge aquell que em regalaren els meus germans fa tant de temps. Cal de nou tindre a la vista aqueixa brúixola...
Però s'albiren tronades ben fortes.