En els cent anys de Joan Vinyoli

I hui que s'escau el centenari just del naixement a Barcelona de l'insigne poeta Joan Vinyoli i Pladevall, em complau recordar-lo amb uns poemes seus i amb una cançó molt estimable cantada per una veu estimadíssima....

EL CAMPANAR

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d'un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rera graó.

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l'altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l'alba els camps estesos, esperant.

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

APLEC

He vist anar i he vist tornar, de lluny,

aplecs de gent -estendards i cridòria-

pels flancs de la muntanya.

Berenaven, bevien, ballaven excitats.

Més tard els homes han cobert les noies

esbojarrades, d'anques d'euga,

mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre

la closca del cervell, no miris

rajoles amb ocells ni vidres decorats,

no masteguis el pa de la paraula.

Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

DOMINI MÀGIC

Despunten crits de fulles en els arbres,

esquinça un vol de grius el capaltard

i la muntanya, amb blau recolliment

crepuscular, porta a la falda humil

un davantal de blats encara tendres.

M'allunyo dels embruixos del ponent,

esvento les recances i les cendres

i de l'antiga troca tallo el fil.

Pasturen per la nit roques i cabres,

el riu encès es precipita al mar,

l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;

domini màgic, regne sublunar.

CANT D'ABELONE

Tu a qui no faig confident

que ploro al llit, de nit, sol,

tu que em fatigues dolçament

bressant-me com un bressol;

tu que no em dius del teu vetllar

per causa meva,

què et sembla de suportar

aquesta set sense treva

que ens magnifica,

sense deixar-la calmar?

Car mira els enamorats

com es menteixen així que

volen dir-se veritats.

Tu sola, tu formes part de la meva solitud pura.

Tu et transformes en tot: ets allò que murmura

o bé un perfum que rera seu res no deixés.

Entre els meus braços, ai, he perdut tantes coses.

No et retingueren mai: per això és que hi reposes

i et tinc per sempre més.