La palissa que m'he pegat amb el cotxe ha estat amplament compensada amb la meravella que he pogut constatar. Matí de Corpus a Elche de la Sierra, de les serres del Segura i Alcaraz, on neix el riu Mundo i tot això. Estorat m'he quedat, en veritat. Quin art, quina capacitat d'esforç i de treball...
Hem arribat i tot era ja gent, i els veïns acabaven en aquell moment les darreres correccions a un treball que començaren a fer anit cap a les dotze. Sobre els llambordins, que es deixen veure sota les fines capes de serradures, s'estenen imatges variadíssimes, originals, simbòliques, versions de quadres místics o no tant (la catifa de l'Imagine del Lennon m'ha deixat clavat al lloc...
Una organització perfecta en les visites que facilita el bon pas de la tantíssima gent que omplia aquells carrers, bona part d'ells valencians atesa la llengua que anava escoltant ací i allà... I molta amabilitat la dels organitzadors quan ens hem adreçat a ells buscant informació...
Resulta que fa cinquanta anys justos, un veí del poble que havia conegut la tradició de les catifes catalanes, convencé nou col·legues per tal que imitaren aquella mostra plàstica que tant li havia agradat. Qui anava a dir-los que el fet complauria tant el veïnatge que l'han convertit en costum de rara perfecció, amb uns resultats bellíssims. Doncs bé, des d'aquell 28 de maig de 1964 ha plogut molt, hui amenaçaven gotetes destructores remesclades amb un sol insigne... I cinquanta anys després, a més de celebrar-ho amb exposicions, fireta, pel·lícules, concerts i revetles, han aconseguit el títol de Festa d'Interés Turístic Nacional. Ho mereixen sense dubte. La quantitat de personal admirat així m'ho testimonia. Vos poden servir per convéncer-vos aquestes fotografies.
A més, per a aquesta ocasió, han comptat amb la participació d'algunes altres poblacions on fan també estores d'aquest tipus. Així, hi havia les de dues poblacions d'Itàlia, San Valentino Torio i Noto, una de canària, La Orotava, i altra del mateix Tòquio del Japó. Una autèntica passada...
I és que els detalls impressionen...
Ah, i en girar el cantó em trobe de cara amb la Cospedal i el seu sèquit. Quina mala sort, recontracollons. Com diu Consuelo, hauria calgut que pegara tres voltes sobre mi mateix per treure'm la malestrugança. Aquesta foto és de la segona vegada que m'he creuat. Afortunadament ara ja era a l'altra part d'una catifa que no hauria xafat jo ni per tot l'or del món...
I tot per a què? Per a la glòria mateixa del fer per fer. Perquè només amb ploure la cosa es desfilagarça. Només que un distret malxafe... És la gràcia de l'art efímer. En passar la processó eucarística, tot queda arrossegat i de la perfecció resta només la memòria. I la bellesa, també de la destrucció (perquè esborrades pel passar també tindran la seua gràcia). I sobretot, les idees incitants que a partir d'ara crearan noves catifes per l'any que ve...
