Grapadets de terra... (conte emocionat).

August 14, 2016, 1:00 pm

≫ Next: A les armes...! A les tomaqueeeeees!!!!

≪ Previous: L'Entrada (Socarrats de Cocentaina, mira que ho voleu fer lent...!)

$

0

0

Ontinyent, vespra de la Mare de Déu Gità. Diumenge catorze d'agost de 2016.

Aleshores, oncle Sergi, com va anar tot...? Pots tornar-m'ho a contar?

Apague la burilla i em recolze amb l'esquena de la cadira per poder-me sentar al banc... Maleït moment en què vaig posar-me a fumar, que semble el meu besavi Juan, que amb el que li'n quedava d'un, s'encenia l'altre... I tu, què no faràs per un nebot-nét...! Em pose còmode i de cara als estels. Me'ls mire mig cegalló com ja estic. Enguany que ha tornat la sequera, la parra de l'entrada de Can Carrasca no ha lluït, però gràcies a això, aquesta nit de cabanyoles de juliol, els qui brillen són els estels entre els breus xinglots, que més semblen cabrerots... Encara se'n deixarà caure algun aquesta nit... Xicon, tin preparat el teu desig...

M'he fet vell contant la història, i de nou me la demanen. Estic cansat, però anem allà...

... Ai bonico meu. Resulta que era una nit molt pareguda a aquesta, saps? I en no haver lluna, les llumenetes del poble, un tant llunyanes, eren una part més del cel que ara veus. A la plaça, a més, havien penjat fanalets, i algun balcó tenia garlandes fresques, i hi havien posat entre els xiprers, de segur, espígol; i acabat de tallar, s'hi notava en l'ambient... Tothom estava atrafegat i nerviós, com sempre que va a començar la dansa.

El dolçainer, o començava ja a tocar o hi hauria problemes amb la botella d'herbero que s'estava buidant a vora d'ell, en encantar-se..., el rogle preparat però no començaven encara la treta, i refrescava, que els mantons s'agraïen... Ell, que era el jove més garrit i ben plantat del grup, s'ho mirava tot amb ulls enamorats. Estava cansat..., pel matí, havia tancat amb una forta encaixada el negoci de l'any, i en temps inesperat. Uns castellans que havia tractat als Cabdets sembla que era que li havien fet una comanda inesperada. Diners a la butxaca i el pare content. A la nit, li ho contaria a ella, com sempre, a la reixa i amagat amb la nit, i estimats tant per ella, com cadascuna des que va començar l'estiu, i que no els pillara el pare... Què no portava un barret nou de feltre i tot!, la cosa anava rumbosa i prompte podria portar-se com es porta un home i segur que al camí li traurien el rípio i per fi la tartana de la vida deixaria de trastellejar i... 

Una de les balladores de l'alqueria li feia gestos, la veié quan deixà de mirar-se el dolçainer com mullava al got la canya i riure..., el cridava capítol mentre el tabaleter anava ja repretant les cordes entre els renecs del personal, que més que de l'Assumpció, acabarem ballant a sant Roc al pas que anem! Ei! vine-te'n un moment que he de parlar-te, que no té espera l'assumpte. I el xicon, confiat, però estranyat per l'inoportú de la crida amb tan immediata l'eixida, acodeix al roglet on l'esperaven. Que no pots ballar... Tens a la teua nòvia a punt de rebre el combregar. Que li han entrat febres...

Cap cava de la Mariola no havia acollit mai tanta regelor com el cor roent d'amor del xicon aquell. Ert davant de les paraules que en tan poc havien trencat tant, sentí com una llàgrima sola, li anava cremant la galta. Li havia anat a l'amiga amb la notícia algun amic de la donzella de la casa, llavors era certa o fiable la notícia. I si eren febres..., pobra meua, i aquella nit..., ella que hauria donat qualsevol cosa per veure el seu amor dansar, aquella nit, morint a cada passada de gelosia per no ser qui encadenava i trenava el somriure de l'amic, si la veieren entre el poble... 

Pilla la bengala i el barret nou amb la mà i s'acosta al rogle gran. I amb poca veu, i ennuegada, demana dispenses, que no pot ballar, que a la seua nòvia van a combregar...

Tothom calla, sabedor de les dificultats que comporten amors tan desiguals com aquells, que mai no són secret per a ningú més que pels qui el secret creuen mantindre... Ni ho va pensar i ho digué en alt, la seua nòvia!, la seua amada, la seua res..., que ja de seua res tenia, perquè per més que et jures ser de l'altre i l'altre teu, ningú no és de ningú sinó del fat que ens fa vius i vida ens lleva... Febres?, mala maror les febres... Puja la costera i deixa darrere l'esglai de tothom i a tothom també, que ningú no gosa acompanyar-lo, que no s'atreveix, i la dansa comença i se sent fluixa i llunyana... On vaig, i com sé si m'ho han dit a posta o per dar-me més tristor, que les enveges... el pols li recrema, les idees van i en tornar s'emboliquen i ensopeguen amb les novelles que es llancen a l'infinit del dubte. S'acostarà a la masada, per veure si enfilant-se entre els morers...  I en arribar a l'estret del camí d'entrada al masot, ha de pujar-se'n a l'estreta vorera que arriba el combregar. El deixa passar, i de lluny encara, que s'ha quedat tes vora el mur encalat, a dins del recinte ell se'l veu entrar... El bona nit del rector no corresponia amb els ulls plorosos del bon home aquell, que a la llum esmorteïda dels fanals que els acòlits li duien, semblava més preocupació fatal, amb un punt de misericòrdia llastimera que no cap bona ventura per a una nit tan fresca rera un dia cald... Per segona vegada quiet, callat, altra llàgrima...

La porta s'obre, entra el viàtic.

Ell queda fora, mira amunt, veu la finestra que ell mateix va enramar pel maig amb allò millor que va poder collir de la serra i la marjal, i com va eixir per cames... Hi ha llum rera aquells ferros que hui són més reixa; s'hi sent remor. I assegut imagina..., li ve al cap una cançó antiga, tan antiga que sa mare, en glòria estiga, ja li la cantava ans d'anar-se'n i que parlava de l'adeu d'un tal Riera a la seua amada Cecília... Ací vinc, es veia a ell, la veia a ella, per a veure com et va... A tu et va tot bé, però per a mi..., els regals que em feres en la còmoda estan, agulles, arracades, anells i collars, i amb la meua germana et podràs casar. Jo no vull germanes i no vull germans!, què no pots entendre encara que a tu et vull i és amb tú que el meu amor està...?

I oncle Sergi, li pogué dir adéu? Va ser tal la despedida com conta la cançó? Ai xiquet...! Massa romanticisme vols posar-li a la vida, massa sucre, que no és bo... Ni amb sucre ni sense ell, la vida és vida... La Vida i la Mort no estan pels nostres jocs amorosos ni socials... Moltes vegades volem quedar-nos amb la part bonica perquè no podríem ni escoltar-ne l'amarga... Les nostres decisions i postures només fan que sumar tragèdia quan Vida i Mort volen posar-se a jugar als daus i tu ets el tapet sobre el que elles cauen... Diu la partida de defunció que fou per febres que morí aquella nit de vespra de festa la pobreta, flor de la jovenalla d'aquell poble, preciosa meua... Dos dies després de ser vetlada, la soterraren. Tot el poble hi acudí. Ell també. I s'enduia els silencis de tots, però també els pèsames i l'estima que tothom li enviava amb els gestos, les salutacions forçades, els comentaris que seguien el seu pas quan no mirava, pobret mira com va... I en nàixer la versió novella de tan vella canterella, poc després, creié morir. Grapadets de terra?, grapadets...

Després vingué tota la maror entre famílies que tantes vegades t'he contat, que durà més de cent anys si encara no dura. Quan jo vaig començar a furgar per saber-ne, enamorat del tot de la cançó, hi ha qui plantà orella, hi ha qui em contà, qui em negà i qui acabà confirmant-me coses d'aquelles de poble que passen per generacions, carregades d'una saba amarga. Jo mateix, en acabar de lligar caps molts anys després, just quan provava d'eixir d'una crisi amorosa que vaig passar..., ei, no et rigues que jo una vegada vaig estimar...!, seràs...! Bo, això, que quan vaig saber com és patir de veritat, com dol l'ànima ganivetada per la dissort, vaig arribar a estimar-me més encara les figures d'aquells joves. Tant que ja veus a què m'he dedicat des de llavors... 

Que ningú no tire grapadets de terra sobre qualsevol, i cert, i net, amor...

Sergi Gómez i Soler "Carrasca".

A vosaltres dos, en el cent sis aniversari de l'adéu...

A qui vos estimem, encara...

---

A les armes...! A les tomaqueeeeees!!!!

August 15, 2016, 10:54 am

≫ Next: Xàtiva i el Festival de la Cançó. Entre el corb de la Mort i la Gavina de la vida...

≪ Previous: Grapadets de terra... (conte emocionat).

$

0

0

Cocentaina, a dia de la Mare de Déu Gità, dilluns quinze d'agost de 2016.

Ja són ganes les meues, i ho són, d'agafar el cotxe quan més calda cau i baixar-me'n a Cocentaina de nou... I no, no he baixat a veure l'alardo, ni la brega entre capitans ni la crema del castell i tot això que tant haurà animat el matí. No. Un servidor ha vingut a propòsit a veure un acte "formal" de les festes, val, millor "oficial", perquè la formalitat, en l'Ambaixada de les Tomaques, és poca. Tan poca com el públic que l'acompanya. Veus el món? El veïnat la té al costat i no baixa, no pot perdonar el temps del vermut per aviar-se. Jo, en canvi, faig mans i mànegues. L'acte s'ho val... 

I me n'he vingut preparat, però per a fotografiar. Això de l'embrutar-me, ho deixaré per l'any que ve...

Puge al cotxe i em pose aquella cançó que tant m'agrada de la Trinca, siga tot per humor, i que, sense que ho sàpien els autors, està de segur inspirada en la festa contestana...

"El general Bum Bum quan se'n va a la guerra

davant dels seus soldats fa tremolar la terra.

Damunt del seu cavall, galopa que galopa.

Damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.

El cavall és de cartró, apareu les criatures.

El cavall és de cartró, que no es cansa ni té por".

Va, no em diràs que ni feta a posta per als Cavallets? Si no fóra per això de la por dels equins de cartró...

Bé. Arribe a l'hora, tots els altres no. Hi ha només els tècnics de l'ajuntament que tenen ben instal·lats ja els altaveus... Allò és un pàram calorós on canten les xitxarres al ritme d'una marxa cristiana d'una filada que ja està a punt de dinar i no està per a tomacades... Desseguida, en obrir la porta del pati del col·legi, s'enfila la furgoneta dels Bequeteros i jo al darrere. Comencen a descarregar caixes i caixes de tomaques, descarten les podrides i diuen de deixar-ne menys pels Cavallets, no vas a regalar-li munició als enemics... No ho fan, que són justos, i a l'enemic, se'l respecta... Tot preparat, arriba primer la Cavalleria Ministerial. No ho faran llarg els Bequeteros, que tenen càrrec i han anat a canviar-se les gales per roba més adequada; que diu el seu himne que no entraran a la filada si no es cuiden el vestidor, i ells, són ben seguidors de les pròpies tradicions.

Doncs bé. Ja els tenim a tots al lloc, i els darrers avisos de rigor, els de tota la vida. Primer: es repeteix el refrany més nomenat a qualsevol festa a qualsevol poble de qualsevol de les nostres comarques: "qui no vulga pols, que no vaja a l'era". Era d'esperar, cap polític, cap càrrec fòra del Bandera i perquè juga a casa, només Pàgina 66 i Ràdio Cocentaina cobrint l'acte; i un servidor que no s'ho perd per res... Segon: que quede clar que han enviat un senyor dels seus al congrés que sobre tomaques s'ha celebrat a Berlín recentment i on s'ha deixat molt clar que les tomaques pugen la turgència de les mamelles de les dones i posen els peçons erectes, que els ho diguem a mares i iaies... Dels homes, millor no parlar perquè et quedaries blanc amb la recepta... Tercera: com cada any, aquest és l'últim any de l'Ambaixada de les Tomaques. Però aquesta vegada tenen raó, xe. Afortunadament, després de vint-i-cinc anys de demanar-ho, el col·legi del Bosco serà reunificat, justament en aquells camps de batalla. Veurem a l'any que ve on es fa la incruenta justa verdurosa... 

Ací a l'ombra del venerable arbre, els ambaixadors. Entre la brossa, pareixen de deveres oficials que van a dirigir els propis exèrcits:

A la nostra esquerra, els Bequeteros i acompanyants, preparats per l'atac i ja remullats de bona aigua, que paga l'ajuntament i que cal racionar, diu l'Ambaixador Canut... Juguen amb avantatge. Amb els pantalons bombatxos vermells, les tomacades no es noten tant.

A la nostra dreta, la noble Cavalleria Ministerial, que no, no té res a veure amb mon tio Ministre, que era Saorí. En anar de blanc, saben que acabaran rogets. Els acompanyen gents que sembla que no s'han gitat aquesta nit, perquè duen encara la roba de la Retreta.

I comença el diàleg... Dit llegit, interpretat d'aquella manera, amb tot l'humor vell que conté... És un acte aquest més que centenari. Abans que no Cavallets ni Bequeteros, el feren els Moros Moros, els Realistes, els..., com si l'acte fos un rebuig? No, al contrari, com si fos un acte de supervivència... Filà que el feia i desapareixia, filà que passava a ocupar el seu lloc perquè no es perdera... Diu la llegenda, que no és certa, que si la fan les dues darreres filades de cavalleria és perquè no podien anar a l'ambaixada mora seriosa, la de la presa del castell i tal. És que els cavalls s'esglaiaven amb la pólvora. Preferien anar a les hortes de vora el riu (sense que es banyaren els cavalls, que segueixen sent de canya i cartró...), requisar quanta tomaca trobaven i acabar al Pla de la Font arreant-se de valent després de soltar els improperis divertits, potser renovats cada any, en una versió ben fresca d'allò que els què escrivim sobre aquestes coses i som devots de sant Antonio Ariño, anomenem "ludomàquia promísqua": una Festa de Folls conservada com a relíquia dins els Moros i Cristians (a la manera dels Contrabands de sempre...), però amb verdures que tirar-se al cap.

M'encanta el text. Potser siga el teatret fester que més exhalça la filosofia festera del "visca la germanor" socarrada. Batalla només d'humor, perquè ni en el diàleg la hi ha, que acaben tots fent-se una paella a Sant Cristòfol quan abans s'estaven demanant i retraguent-se Penella i mig Comtat... Entre unes coses i altres, hi ha perles històriques, com una referència a la Mahoma que sempre m'ha deixat un poc descolocat. Es faria alguna vegada al davant de castell de festes mateix?

Encara no han passat dos minuts i ja hi ha un moro ferit. Un detall per part dels cristians el retirar-lo amb llitera del camp, no fóra cosa que patira molt el ferit...

Comente les jugades amb el meu cosí Gabriel, que ha vingut a fer fotos. Massa tard per a fer l'acte, massa tard... Si no es canvia l'horari, pense jo, és condemnar-lo a una mort lenta però eficaç. I no s'ho mereix, ans al contrari. El que ha guanyat certament és, primer, un aplaudiment pels participants i les filades que el mantenen. Després, una reflexió..., en un món com el turistico-perdulari que vivim, on es vol destacar com siga respecte a altres destinacions turístiques veïnes, és un crim no ventar un acte com aquest, amb tanta història, llegenda i divertiment. Amb tantes possibilitats d'atracció. Amb tants valors que podeu trobar si alceu un poc la catifa de l'anecdotari...

Ho ha dit molt bé un dels Ambaixadors. Hi ha pobles que aposten per actes com aquest, i jo afig que, a més, sense la gràcia d'aquest. Jo, crec tenir recepta per tan previsiblement prompte fotut malalt ( a més de la de posar la Junta de Festes a llençar tomaques, que no hi ha cosa que lleve tant l'estrés del càrrec...). El faria a la una i mitja, abans de dinar, i a l'epicentre fester mateix, al bell mig del poble! Tenint les tecnologies de neteja i protecció que hi ha ara mateix al mercat, acotes un espai ample al centre de la plaça Venerable Escuder (el mercat), i allò s'omple però com...! Mira com ha resultat de bé a Ibi el reservar el lloc de dalt de la plaça pel públic dels Enfarinats! Sí, atrevit sóc, però ho veig ben clar. I en un no res, mentre tothom dina, allò queda com una patena amb olor a tomaca, això sí, i pots provar a reconquerir la Vila, a la plaça del costat, en un tres i no res, però allà a les cinc...

Quan feia jo, aquesta foto, ja sabia que anava a agradar-me molt...! Imagines la de coses que poden estar dient-se? Però del què parlaven és justament del terreny de joc, de la despedida. De l'on anirem i què passarà amb aquesta desconeguda meravella festera...

I que la marededéu em conserve per molts anys l'admirat aAmbaixador Cavallet. I ala que siguen molts anys que estiga bé i puga declamar el no menys admirat Ambaixador Bequetero.

I jo, encara, a les filades, els desitge sort, i claredat en les idees, seny amb les propostes i paciència en les reunions que vindran.

L'any que ve, si estic per aquest món immediat, aniré amb ells a la batalla i m'entomacaré i em remullaré després, queda promés. I encara dic més, em posaré de part dels Cavallet perquè, la darrera vegada que vaig posar-me a la feina, vaig jugar a Bequetero. 

És aquesta la festa i la gent que més aplaudisc. Ah, i puc dir que he tornat de la guerra sense cap mena de ferida... 

Gràcies per la vostra passió festiva.

Xàtiva i el Festival de la Cançó. Entre el corb de la Mort i la Gavina de la vida...

August 16, 2016, 3:42 am

≫ Next: Beneït sant Roc, recontra...

≪ Previous: A les armes...! A les tomaqueeeeees!!!!

$

0

0

Xàtiva, nit de la Mare de Déu Gità, a dilluns quinze d'agost de 2016.

Puix senyor, cabanyoles de maig estrenem i, desprevingut del tot, faig la matxada d'arrimar-me a (ai)Xàtiva... Matxada de matxo, d'animal, senyora lectora que pot posar-se nerviosa per les coses aquestes del llenguatge masclista, que entre tots em teniu ja fins més amunt dels engonals...

I matxada per la suposada calor, per la massificació humana, per ves a veure on aparques i per com dimonis s'està de bé a casa després d'un dia tan llarg... Conformismes ara? Fan, Sergi, el 22é Festival de la Cançó..., atura l'haca, tio Carrasca..., però això no és una cosa de l'any de la cataplasma d'oli de panical?, com que vint-i-dos edicions només? Síiii, no veus que quan va entrar el senyó Rus a l'alcaldia va arramblar amb tot allò que sonara peripatèticament catalanista? Rustida quedà Xàtiva, i ara prova d'aixecar-se entre el muntó de runa socio-cultural on l'han fet dormitar (algun dia, s'estudiarà si l'home aquest és la segona persona que més mal ha fet als xativins i les xativines després, és clar, de D'Asfeld i tota la penya cremetòria borbònica...).

Doncs això, a gastar més de cotxe, a morir-me (relativament) de calor, a suportar la massificació humanal i, sobretot, a aparcar al costadet mateix de l'Albereda que encara m'estic fent pessics perquè no m'ho crec.

Arribe molt prompte a la plaça de la Seu. Cantaran davant aquella porta gòtica que tant m'agrada... Trobe a Empar, quina alegria certa, i comencem a xarrar d'allò diví i allò bigastrense... Després, en acabant i emocionat com jo estava, altra emoció: conéixer per fi la seua mare. Bellíssima senyora!

I en ser l'hora, primera actuació de la nit: Mara Aranda.

Mara Aranda, en procés encara de beatificació, és d'aquelles artistes que t'atreuen com cap altra pot fer-ho. Té una personalitat desbordant, un art perfeccionista com pocs i una forma d'actuar insòlitament captadora d'atencions. Això sí, agradant-me i tot com m'agrada el seu rotllo, sempre es fa la cosa més pesada del món a la cinquena cançó... Si no combregues amb el seu estil... Uf quin patir deu ser... I no serà que no estic avesat a aquest tipus de música, que bé coneixes que de major vull ser tocador de viola de roda... Jo ho he atribuït sempre a les lletres, amb una poesia un tant..., això, un tant. Un tant de poesia que ni quadra bé ni queda bé ni..., desfilagarçada? Hui, però, i malgrat la insistència en eixes formes poètiques un tant..., m'ha agradat moltíssim l'actuació i ha estat una llàstima que siga la pluja qui li haja dit de callar..., que m'ho estava passant bé i tot. Part del mèrit, gran part del mèrit, l'enormitat del mèrit, la tenen Jota Martínez, Abel García, Fernando Depiaggi i altre músic percussionista, enorme percussionista, el nom del qual ara no em ve a la memòria... Quan ells quatre s'han quedat a soles i n'han sonat una d'instrumental com si foren estels del rock, han alçat a volar el primer gran aplaudiment de la nit. Els altres, se'ls enduia tots Rosa Sanz, balladora impressionant que acompanyà amb més poesia les cançons que no la lletra. Estic encara al·lucinat amb els seus moviments simulant el corb de la Mort...

Haurà recorregut el món sencer. El fullet publicitari de les activitats la posa en un altar major que, al meu oratori, no pot ocupar encara. El temps dirà. De moment el camí és bo. I em compraré el seu disc.

No hi ha com anar a veure un concert de presentació del disc d'un artista sense coneixer-lo encara. El "Mare Vostrum" de Mara Aranda, serà bo d'escoltar a molt poc a poc... El "Cançons de la Ressistència" i el dedicat a sant Moustaki de Santa Marina Rosell ni els coneixia. Només m'hagués faltat el darrer any escoltar la veritat punyent de les lletres moustakianes en el meu parlar pla, m'hauria pegat un tir de la manera més jovial... Ara no ha estat així, faré un pensament i els buscaré per tenir-los com de capçalera... Ara, els he conegut els tres a poc a poc i de mà de les autores. Hi ha publicitat millor?

Ha estat un canvi bestial l'arribada de l'onada fresca i generosament amable de Santa Marina Rosell. Llum. Això és el què tenen les aparicions dels sants protectors de la casa. Les sacrosantes Patums. Només eixir a l'escenari amb els braços oberts i eixe somriure, ja et tenen eternament a la butxaca... Trenta-quatre anys fa que ella no saludava els socarrats i les socarrades (jo mateix em vaig sentir tot cofoi amb la saludança, com a socarrat que sóc, de Cocentaina...), i remerciava l'organització, no fos que tingués que esperar trenta-quatre anys més... Direu el què voldreu, però vaig volar...!

De primeres ens obre la caixa de pastissets de nou al fondant amb un "Lilí Marlén" que no em va fer plorar perquè ho vaig fer després amb "Grândola, vila morena"... Amb "Paisatge de l'Ebre" m'ha trobat ja als seus peus (per més que seguisc quedant-me amb la versió de Paco Muñoz, per suposat...". Si és que no pots començar dedicant el concert a Luis Eduardo Aute, que està malaltet, que ja ens destrosses a tots, bonica... Quina gràcia poder-la escoltar vora casa. Això d'oir les poques patums que ens queden és tan especial. Jo n'estic convençut, quina sort haver vingut i haver viscut aquesta meravella. Aquestes meravelles. Núria Andorrà en una percussió extraordinària per bella i generosa. Joan Motera a un contrabaix emotivament precís. Xavier Lloses que ha jugat de piano com bonament ha volgut i que els Déus li premien la gràcia amb fortuna... 

Però em quede amb un instant. No amb tot el públic rebolicadament alçat aplaudint a la fi de tant magne espectacle. No... Quan la senyora Rosell, santa Marina, ha pres la guitarra i ha començat a fer volar la gavina... Des del públic se l'ha seguida amb una remor de cançó, unes veus de companyia tan i tan agraïdes i emotives que, ves per on, encara em tens erissat...

Beneït sant Roc, recontra...

August 16, 2016, 4:30 am

≫ Next: Prén cartellàs, Xàtiva...!

≪ Previous: Xàtiva i el Festival de la Cançó. Entre el corb de la Mort i la Gavina de la vida...

$

0

0

I com cada any, devotament, li cantem els goigs complets d'Al Tall al sant aquest. Però com que el govern espànyic ha tancat la pàgina des d'on vos podíem penjar la melodia, enguany et quedes amb la lletra i cante jo...

Sant Roc, sant Roc,
noble príncep,
Testaferro de la glòria,
sanador de la memòria,
peu madur de pelegrí.
Madureu les nostres potes
i acurteu-nos el camí.

De Montpeller éreu l’amo,
més amunt de l’any del batre,
i a Europa no hi hagué quatre,
de més ric ni més sabut.
Puix que la nostra butxaca,
s’estira i no toca fondo,
mostreu-nos el “cante jondo”
i acurteu-nos el camí.

Camí féreu, trista vida,
xino xano, can baixet,
i els apestats netejàreu
per l’endret i pel revés
Puix que la nostra misèria
s’apega més que la gola,
i aquell qui no corre, vola,
i qui mulla no trau tros.

Mireu-nos l’Autonomia,
que a l’aire la portem tots,
cobriu les nostres vergonyes
i abastiu-nos de pudor,
del pudor de la decència,
perquè olor ja en solta prou.
Tapeu-nos l’Autonomia
i destapeu els traïdors.

El gos sempre acompanyàveu,
que era gos d’olfacte fi
i el rastre de botifarres
mai vos faltà en el camí
De Perpinyà a Badalona
a Reus i a Benicarló,
de Benicarló a València
on agarràreu l’avió.
Visitàreu ses tres illes
Mallorca, Eivissa i Maó,
d’allà pujàreu al barco,
féreu cap a Benidorm.
Puix en tota vida vostra
no véreu terres millors,
i el vostre gos fidelíssim
més deprengué les olors,
Cureu-nos el mal de nassos
i destapeu els traïdors.

Sant Roc, sant Roc
noble príncep,
ara et demanem perdó
per passejar-te a estes hores
com si no en tingueres prou.
Per mostrar-te nostres culpes.
Per fer-te anar en avió.
Per parlar d’Autonomia.
Per saludar el teu gos.
Per juntar amb Badalona,
Eivissa i Benicarló.
Per encomanar-te els nassos,
i dubtar sobre els pudors.
Puix sou pare de clemència
i a València feu favor,
mantingueu les quatre barres
penjant del vostre bastó.

Feu lliure la nostra terra
i destapeu els traïdors.
Amén.


Lletra i música: Vicent Torrent.
Arranjaments: Miquel Gil.

Prén cartellàs, Xàtiva...!

August 16, 2016, 5:25 am

≫ Next: Ontinyent, l'autèntic nom, malgrat "La Sexta", "Aldi", "Facebook" i tuttiquanti...

≪ Previous: Beneït sant Roc, recontra...

$

0

0

Ontinyent, a dia de sant Roc, dimarts setze d'agost de 2016.

Si algú pensava que amb nous senyors canviaria la llei de la pràctica antiga, estava més que enganyat. Vinc dient-ho des què vàreu tirar coets en les darreres eleccions municipalautonomisoides.

Si és cert que el senyor Mariscal ha cobrat sis mil euros de l'ala per fer aquest cartell firenc, no sé com la facció del poble contribuent encara no ha pres a l'assalt la Casa de la Ciutat. 

Si és cert que no ha cobrat ni un duro, també és una indecència perquè el cartell més que no Fira és millor logotip municipal del tòpic manit, però amb data de caducitat. 

Quede clar que un ajuntament té dret a buscar, com a imatge pública, del bo, el millor. Passa a ser patrimoni si és raó de gestió llarga (logo turístic, cultural, econòmic...). És aquesta imatge la millor anunciadora possible de l'event immediat, festiu i social "Fira"? Vosaltres mateixos direu...

Jo, el que tinc clar és què és la nostra història: vindrà qui farà bo el dolent que hi havia. Mireu el cas de la cultura al meu poble sinó...

Per això, he rebut amb tanta alegria la fascinant idea, tan ben aconseguida per cert, del cartell que ha editat l'Ateneu Popular de Xàtiva. Fica dit, mà i braç sencer dins la ferida que ha provocat l'ajuntament i versiona gràficament, i ideològica la xambada mariscalíssima/cerdànica. Les nostres felicitats i el nostre ànim per seguir creant, i fent i volent ser.

Ontinyent, l'autèntic nom, malgrat "La Sexta", "Aldi", "Facebook" i tuttiquanti...

August 16, 2016, 8:47 am

≫ Next: Vell Montgó cristià o moro????

≪ Previous: Prén cartellàs, Xàtiva...!

$

0

0

Ontinyent, a dia de sant Roc, dimarts setze d'agost de 2016.

Sembla ser que el becari o el titular de guàrdia de les notícies de "La Sexta", em dóna igual perquè ausades les perles amb què està adornant aquest agost..., se n'ha passat exactament 94 quilòmetres, tres pobles, uns quants termes municipals i dues comunitats autònomes en assegurar que a Onteniente (sic) un bou de la festa ha fet no-sé-quina malvestat. La festa aqueixa del bou era a Zarra (la Vall de Cofrents). I Onteniente és un nom extrany, imposat, fals i usat com a fet denigrador cap al meu poble, Ontinyent.

I com que estic fartet d'aquestes coses, perquè el nom diu molt de la cosa i ja ens va costar bastants disgustos el tema; fart de supermercats (Aldi) que es passen per l'arc de triomf aquestes coses i encara insisteixen amb xuleria; de Facebooks i altres xarxes socials gens respectuoses amb la nostra història i cultura i que ens volen xafats i igualats als vencedors d'Almansa i tot allò... Doncs això, anem per feina...

I com que pot ser que un atleta molt vinculat a Ontinyent puga acostar-se a una medalla olímpica (mare quina alegria seria, tu...!) i algú soltarà immediatament allò del Teniente, cal estar alerta...

Per tot això, crec del tot convenient tornar a penjar aquest cartell que guarde al meu arxiu. El va fer l'Ajuntament en aquells temps en què feia tanta falta com ara una campanya d'aquestes. No servirà per a res perquè qui canvia el nom no ho fa per descuit, en absolut, i seguirà fent el seu camí, però "mera", una pedreta...

Per cert, si les notícies de "La Sexta" fallen tant, seran creïbles les que estiguen donant-nos? És per això que fallaren tant els seus darrers sondeigs electorals? Recollons, com està el pati de la falta d'autorespecte...

Vell Montgó cristià o moro????

August 18, 2016, 9:17 am

≫ Next: Xavi Castillo. L'heretge de Xàtiva torna a la fira amb un catàleg complet de refillsdeputes...

≪ Previous: Ontinyent, l'autèntic nom, malgrat "La Sexta", "Aldi", "Facebook" i tuttiquanti...

$

0

0

Bocairent, a dijous díhuit d'agost de 2016.

Val, val, val.... D'acord. Molt bé! De tot me n'assabente a bou passat! És el que té estar treballat en agost, recollinsos! Perquè si arribe a saber que els Templaris de Dénia anaven a desfilar en l'Entrada amb una marxa cristiana basada en el "Vell Montgó", tan gran himne de Paco Muñoz, capuana i jo que ens n'anem a la capital taifal... De cap! Si només escoltar-ho se'm posa la pell erissadeta... I sé que no sóc l'únic! Pepa encara està pitjor que jo... Paco no ho sé, encara no m'ha respost..., estarà encara transpost per l'emoció.

Perquè no digues que açò no emociona:



Ara bé... Quan puga parlar amb ell, li he de fer una pregunta. Jo sospite que Paco és més moro que no cristià per allò que vol que guanyen alguna vegada l'ambaixada darrera... Però no ho sé, perquè jo sóc moooolt cristià (en festes, xe) i també voldria que alguna vegada, com passà a Ontinyent (com conten les cròniques...) guanyaren els pobrets moros meus, i no sóc sospitós...

I ara, cal que li ho pregunte, perquè he trobat aquest vídeo en què, a Dénia també, fan del "Vell Montgó", marxa mora....



Paco, bonico. Moro o Cristià? I el "Vell Montgó", marxa mora o cristiana?

Jo, em quede amb les dues... Com seria de divertit en una mateixa entrada veure els dos capitans amb la mateixa melodia i distint ritme... Ja va passar a un poblet de l'Alcoià amb la trompeteria de "Ben Hur"...!

Xavi Castillo. L'heretge de Xàtiva torna a la fira amb un catàleg complet de refillsdeputes...

August 19, 2016, 1:16 am

≫ Next: Si vas a les dansetes caldrà veure't ballaaaaar...

≪ Previous: Vell Montgó cristià o moro????

$

0

0

(ai)Xàtiva, a dijous díhuit d'agost de 2016.

"Mera" que la plaça de la Seu (Calixto III) no és xicoteta. Mai no l'havia vista jo a cormull. Però quan dic a cormull em referisc a que hi ha indrets que jo no sabia que podien acollir ni gent ni tanta. Jo no sé què vorien els qui omplien el capdamunt del tot... Tan ple que vaig arribar molt prompte i allò ja era un esclat d'impressió, tanta ànima càndida agombolada... Així que em tocà posar-me allà on algun personatge bíblic perdé la paciència i suportar una de les nits més caloroses que recorde, entre una massa massa sudorípara, i amb una calentura que, per moments, va fer-me pensar en dessistir...

Xavi Castillo tornava a la Fira de Xàtiva. No hi havia engany possible. Potser és la convocatòria cultural més sincera que recorde: tothom sap a què ha vingut i no ha estat, precisament, a contemplar una obra de teatre. Estem ací per escoltar com es caga en la mare de tant de filldeputa com hi ha al món nostre immediat. Ha vingut a cagar-se en un rus, en un pare abat i, si tenim sort, encara veurem ressuscitar la tia Rita per, tot seguit, omplir-la de merda caldosa... Tot allò que vinga d'afegit, serà benvingut també, que això no es dubta. Però, i què serà...?

Hui, no es cenyirà a cap guió. Igual sí a alguna idea prèvia sorpresiva. Hui desbarrarà. Dirà les animalades més escatològiques, es tocarà els ous i veurem on arriba més... El nostre pallasso per excel·lència (pels valencians dic, per a mi segueix sent-ho Leo Bassi des què ens ensenyà l'ou), anava a fer el mateixet que li han fet impedint-li tornar durant dotze anys llargs: un aute de fe.

No ens confonguem. Qui mana i no té trellat, prohibeix. Qui té trellat i no mana, fa burla. Des d'abans del temps dels romans que se sap. Les indirectes al "nou" abat de Xàtiva (el milloret de la nit, al meu parer) bé que ho mostren. La intel·ligent lliçó als nous senyoritingos que manen al poble dels neosocarrats amb allò de guardar-los cadira quan caldria que estigueren entre la moltíssima gent, fregà el sublim. Les referències a l'escenari: la Seu al davant, l'Hospital al darrere, a l'esquerra taulellets de tots els sants patrons possibles i a la dreta cal rector..., impagables (només faltava, ha dit, que s'obrira el cel i Déu li diguera ieeeefilldeputeeeee!). Les referències a l'actualitat, minses i desllavassades (no ha estat gens eixerit el tema de la salutació de l'exèrcit al Rafa Nadal, però se n'ha eixit amb el tema de les maquetes perdudes, i hui recuperades, una, en un vestidor...). El seu univers, hui, es reduïa a això que et deia, cremar els qui van voler cremar-lo i, com és la vida, l'han alçat a l'altar on hui se'l venera. Estic segur que quan ens va fer cantar "Senyor, me has miradoa los ohos", ho vàrem fer més gent, i amb més ganes, que els qui s'aplegaren en aquella famosa missa de desgreuge... I encara ha acabat per dir-nos que som tots un tall de beatos de l'hòstia.

I no és que li ho perdonem, que fer com fa no és pecat, sinó que, en poder, l'hauríem burxat perquè fes exactament el què va fer..., començar pel principi, per  a les noves generacions que potser no ho visqueren o no se n'enteraren (que els progres compromisaris jovenets són cosa de fa tres telediaris), Escenificar el perquè va passar tot. Vestir-se de sant Joan Pau II, ensenyar-nos el tanga i repetir la famosa frase: "Crideu un metge, fillsdeputes!". I com el clava, fins i tot físicament, el papa aquell... Ja poden passar els anys, ja... Xavi envelleix bé, perquè és massa jove.

Rus. Huit. Nou. Deu. Onze. Dotze. Dos millons de peles... Ho esperàvem. Ho necessitàvem. Per més que siga molt indecent que haja calgut esperar tant i que a la primera fila estiguen les autoritats locals del partit contrari. Però en aquest aquelarre purificador de tantes coses, era just i necessari.

I ELLA ha tornat. Com a senadora. "Vamo a senà". No trobe adjectiu expansiu prou fort per definir la burrera generada. Armaguedònic pot ser?

I entre unes banalitats venjatives i altres, ha anat passant una hora i altra, amb la gent morint-se de la calor i del riure i jo desesperat perquè no sabia si tindria forces per tornar-me'n a casa amb la febra i el cansament. "This is the end"..., i la cosa no acabava. "Deijem" de fer la mona i tira a per una miqueta de seny, Sergi, per favor... I els tants devots que ni es movien i volien més, que si el comte Dràcula Camps, que si..., la mare que l'ha parit...!, que ens ha parit a tots!

Les meues felicitacions al senyor Castillo. M'agradarà algun dia veure'l fer una obra de teatre. Pot ser al·lucinant descobrir-lo com l'actor que era. I un consell d'amic. Deixe de maltractar-nos, als espectadors, amb el grupet de música que l'acompanya. Està molt bé el rotllet que es duen, tipus late night show. Però tenir-nos a l'inici un quart d'hora sonant cançonelles que no venien a res i que se n'anaven corrent, no té perdó de Déu. Més que res perquè a mi em va tocar el iaio progre al costat que no parava de cridar a tot pulmó i fent bocina amb les mans que se n'anaren a la merda i que volia veure'l a vosté. No he vist persona més cansina, l'hòstia.

---

Si vas a les dansetes caldrà veure't ballaaaaar...

August 19, 2016, 9:30 pm

≫ Next: Ternari senar

≪ Previous: Xavi Castillo. L'heretge de Xàtiva torna a la fira amb un catàleg complet de refillsdeputes...

$

0

0

Banyeres de Mariola, a divendres dèneu d'agost de 2016.

Ho he repetit bastant aquests dies. Quan dins d'una quantitat imprudent d'anys algú em solte que no és cert, que com van a pujar els bocairentins a fer una nit de dansetes a Banyeres de Mariola!, que m'estic tornant gagà! Aquestes fotografies, i aquest text mateix, em serviran de testimoni per  dir: Sí, i jo vaig estar allí...

Vaig estar allí com bé podia no haver arribat, perquè ausades la calor que la nit ens portava. En arribar, he estat a punt de preocupar-me. Ja s'ha espatllat de nou el quadre de comandaments del cotxe? 31 graus centígrads. I els feia, senyores, i els feia... Sort que en arribar, tota la gent s'estava ja refrescant a les postres i a mi, els majorals, atentament, van convidar-me a un timonet fresquet que, de veritat, va donar-me esperança de passar una bona nit... Bona idea això de compartir eixe frescor serrà amb el públic...

Bé, Sergi, anem a tall... El lloc, en veritat, encisador del tot. És un dels espais més bonics que es puguen trobar per organitzar una trobada així. Atípica per on la vulgues mirar, perquè res tenia d'aplec o d'intercanvi, no, que era acte oficial de les festes bocairentines passat al poble "enemic" històric. I qui diria de l'enemistat! Si ha estat tot alegria certa! Jo ja fa anys que vaig descartar allò del morbo entre els dos pobles..., sí, de tant en tant, algun amic d'ací o d'allà encara me'n solta alguna de que si Terra Santa, dels qui preferiren terme a vergonya, que si els enviarem les tronades..., però és pur folclor això. De menut, sí que hi havia una tírria heretada, i vaig tindre la sort d'observar casos curiosos que m'han quedat com a lliçò de com érem. Ara som d'una altra pasta, i això m'omple d'il·lusió. Perquè gràcies a aquests petits detalls, a aquestes pinzellades festives, el canemàs de l'estima i el respecte pot arribar a acollir brodats en malla d'aquells més valuosos. Una història comuna, una tradició realment espectacular, una festa sentidament bonica...

No és massa normal que l'alcalde d'un poble siga dansador. El de Banyeres de Mariola ho és i dels d'arrel i saviesa. Veure'l posar-se a dansar els complexos balls de Bocairent i entre bocairentins, m'ha arribat a emocionar. És així com cal navegar-se en la vida, amb els braços oberts i esperant el que aquesta ens voldrà oferir. Sempre serà bo, perquè serà merescut...

I per damunt dels símbols i aprofitant-los. Una germanor basada en el repicar de tabals i postisses i el so preciós de dues dansades absolutament recomanables, diferents a qualsevol altra, pròpies de gents que, en estimar-les, les alcen per damunt de qualsevol altre tòpic i les fan vives, cultura viva, sentiment. Allò que deia jo en el meu pregó que no existeix la tradició, que són formalitats heretades per a fer-les vives en un ara i ací que ens ha d'omplir, perquè som nosaltres, i, algun dia, seran d'uns altres, fills nostres, que amb elles ens honoraran.

I com no, després d'una primera part en què no he parat de fixar-me en una dansada que no coneixia, i que és la que el meu estimat Matxero no va poder ballar fa exactament cent sis anys i quatre dies (cosa que m'ha posat d'un tonto emotiu que és cosa d'amagar per pudor personal), arriba la foto de rigor... Gràcies a tots els qui ens heu mostrat una gràcia i un divertiment tan grans...

I al descans, cucanyes... Els bocairentins han portat una de les seues tradicions agostals més divertides. Han estat uns pocs testos, que tampoc no era cosa d'allargar més la nit, però els nanos s'ho han passat d'allò més bé..

... i jo també! que des que al meu barri es feien aquestes coses, sent jo molt remenut, no ho havia tornat a veure, i m'ha encantat. Em diuen que no em perda les que faran al poble enguany. Ho intentaré, m'agradaria molt veure els Corredors.

I després del descans, vinga a eixir gent, i més gent de Bocairent per fer les dansetes. Els músics, asseguts i amb ganes, han anat apretant les passades d'assaig, sense eixida ni cadenats complexos, això es deixa per les cinc nits de dansa... Ha estat realment una mitja hora màgica, desacostumada per escoltar tals tonades davant un lloc extrany a elles, però que s'ha adaptat de meravella. Bona cosa de públic, molts balladors, i ganes de passar-ho bé. Cal alguna cosa més per provar a tenir una estona de felicitat? Sí, per suposat, uns graus de temperatura menys... Que altra vegada m'he vist en la pell d'aquell de Castelló de la Ribera que se'n va a l'Infern i diu allò de si ací fa tanta calor, com estaran a Xàtiva... Si a la Mariola estem així, en tornar a Ontinyent i amb aquesta capuana... 

Estava jo de tan bona lluna que, si hagués pogut, m'hauria assegut per escriure uns versos. Però em va ser del tot impossible amb tanta bona gent que vaig saludar, amb tanta conversa estival i alegria pel senzill... De veritat, ha estat una nit de les que et reconcilien amb un tu mateix que, sovint, es troba pereós davant aquestes meravelles...

I la foto dels bocairentins. Fes el favor de notar que, al centre, hi ha els dos alcaldes. Això diu molt tant d'ells com de la gent que representen. Eixa és la gent que m'agrada i considere meua. I la lluna que ens somriu a tots...

Moltes gràcies per empescar-vos aquestes bàrbares pensades, i treballades també. El resultat és esplèndid. Ara ja, que comence la Festa, que portem massa temps començant-la... 

Ah, i que no se m'oblide... Estigues atent a les xarxes el dilluns. Vas a flipar amb el què han preparat eixos xics que, sí, eixos que l'any passat van fer el cart.... Els senyors de Photofinish i Can Carrasca et deixaran bocabadat..., quina il·lusió...

Pd: Veure ballar bocairentins vestits de ciclista ha sigut, com dir-ho..., espectacular és poc... 

Ternari senar

August 20, 2016, 2:30 pm

≫ Next: Nostra Senyora...

≪ Previous: Si vas a les dansetes caldrà veure't ballaaaaar...

$

0

0

París, Vespra del dia de la Redempció. Dissabte vint d'agost de 2016.

Ternari senar

“Elle leva les bras: _ Jamais d’la vie, mon bon monsieur, jamais d’ la vie. Voilà la chose. J’ai un boucher qui sert bien, mais qui pèse mal.”

Bel-Ami.

Guy de Maupassant.

I

Del pedestal al món creus prendre mida,

regent tan orb, volent tensar ses cordes

per, en sonant, la població aterrida

fer-la dansar a l’espondeu que bordes.

Rasant el temps es pansa la garrida

inoperant ton pas sobrer, fent sordes

esperançals propostes per a vida:

sota el sorral, escolta’m, hi ha llambordes.

Ta crueldat calcicanteja el riu

i ací m’escric sabent de ma alopècia

com puja i diu que, malgrat estar viu,

no m’hi seré si no venç ta facècia.

Cresca despit, vaja finant l’estiu.

Siga’m redós l’arena de Lutècia.

II

Em vares dir que t’era indigne jo

per rossejar ensems l’Illa de França.

no vaig voler trastells de cobejança

i per amor passant vaig fer-ho bo.

Ara que estic, oint com tany el so

del vell cloquer, no em queda malfiança:

he desterrat al mapotxar recança

i ardit que em sóc, aspire a bon bordó.

Meresca més qui fa somrís de fita.

Qui, sent sincer, navega en senillars.

Qui neda en pous que recorden la dita:

paraules no, als fets alça’ls altars.

Has renascut? Doncs en poder evita

tòrcer cap rumb: parada Champ de Mars.

III

Torre imponent, rebuig pel modernista

enamorat del marquesí del metro;

eixe sí que és artista essencialista,

no l’enginyer d’acers que seran retro!

L’oratge dens ha retallat l’arista,

en un no res el ses moral penetro;

no serà cas que ton patró t’assista.

Espera, esglai, en res t’ho cronometro.

I alfarrasant quants dels bons xefs són rates,

passe de llarg romanticoides dubtes.

si et senta bé calçar-te mes sabates

o més l’albir de ser-me cagadubtes;

cofoia el gest de veure’t com remates

la Quai d’Orsay, i llavors em desdubtes.

Sergi Gómez i Soler

París, agost de 2016.

Nostra Senyora...

August 20, 2016, 10:30 pm

≫ Next: Dia de la Redempció passat...

≪ Previous: Ternari senar

$

0

0

París, a Dia de la Redempció. Vint-i-u d'agost de 2016.

"Jo no ho sé si pots sentir-me ni què he vingut a fer.
No ho sé pas si m'entendries, no he resat mai bé.
Sí, ja ho sé sóc sols un pària, no puc parlar amb ningú
però ara et miro i em pregunto si en el fons jo sóc com tu.

Déu, salva els pàries, volen molt poc.
Dóna'ls l'amor que no troben enlloc.
Déu, protegeix-los, depenen de tu.
Déu, salva els pàries que no vol ningú.

(Jo vull salut,
jo vull diners,
jo vull la glòria de reis i guerrers, 
jo vull amor
tenir-ho tot,
jo vull que Déu i els seus àngels m'escoltin).


Res no demano, tinc el que em cal
però penso en tants altres, perduts i malalts.
Déu, no els oblidis, que el món ja ho ha fet,
jo que em pensava que tots érem teus.
Déu, salva els pàries, són fills de Déu".

Dia de la Redempció passat...

August 21, 2016, 5:19 pm

≫ Next: Au, ves connectant el "cardaor" que hi ha en tu..., que hui ja és la Cavalcada.

≪ Previous: Nostra Senyora...

$

0

0

22 d'agost de 2016.

Vas a perdonar-me, però ha acabat el dia de la Redempció. La meua. I vull parlar-ne.
Parlar-ne no, agrair.

Ha passat un any i estic molt lluny del dolor monstuós del primer i llarguíssim moment. Si en aquell temps m'hagués pogut parlar, m'havera donat molt d'ànim escoltar-me dir que es pot eixir de l'infern. Que no pots adorar qui et maltracta. Que hi ha vida després de l'abisme. Que no és que meresques algú millor al teu costat, no; (si l'hi ha, que t'estime per tu, no pel teu) el què et mereixes realment és a tu mateix. Un tu mateix rialler, obert, optimista, actiu i, sobretot, amb moltes ganes de fer. De demà.

Sóc jo, ara, així, i m'estime. Amb tots els meus defectes, que accepte; però amb voluntat de créixer, més..., perquè altra cosa no he fet sinó créixer en el què ha estat l'any més intens de ma vida. I encara que no he arribat a cap lloc, els camins estan ja traçats i les ferides van cicatritzant, però ja no tinc pressa.

Mai més la ignomínia d'algú al meu costat que vulga fer o em faça sentir menor, brut, inútil, acabat, perdut, amarg, dependent, obedient, inservible, enganyable, burlesc. De qui faça bandera de supervivència la mentida cap a mi, però també cap els seus, no vull ni l'ombra. Per a mi és important l'ombra. Sóc Carrasca, i la que projecte, ampla i fresca, sempre l'he tinguda com a protectora; no està per qui la vulga de profit, per fer com fa l'hedera i, després, la blasme provant de corsecar l'arbre.

Vaig tindre la sort d'adonar-me'n a temps, de plantar-me i, davant els últims intents de despotisme, dir que mai més, i retirar la paraula al mag d'elles. Des de llavors són els fets els que importen i em dirigeixen.

Gràcies als qui m'heu ajudat a entendre, reprendre, alçar-me i voler-me. Sense vosaltres no hauria hagut cap possibilitat de redimir aquella desferra humana que jo vaig ser. Sou vosaltres els qui heu fet que puga seguir creient en la veritat de l'amor i en l'amor a la veritat. Un amor veritable que espere tornar-vos i que, algun dia, per què no, podria concentrar-se en un ésser d'amistat, complicitat i, sobretot, sinceritat i respecte...

Gràcies als qui m'atenguéreu en el primer moment, tia Ange i tio Ximo Pota. El millor consell, el vostre: "Qui no em vol, no em dol...!"

Gràcies a totes i a tots els qui heu estat a la vora, o vos heu interessat per mi (lluny del morbo o el compromís i la falsia, que també n'hi ha hagut...). Gràcies especials a Mariano, a Juanita, a Gema, a Lídia, a Encarni, a Sergi, a Miquel i a Candela. Gràcies a Jorge i Gloria, a Berta, i a Jordi i Modesta, a Pilar Picolineta. Gràcies a Romà, a Sento i a Pablo (malgrat tot), i a la meua Imma. Gràcies a Peli. Gràcies a Jaume i a Estíbaliz (i un bes per a Marc). Moltes gràcies a Paco i a Pepa, els meus Paco i Pepa... A Adèlia, a Tere (uf...) i a Alberto. A Arantxa, a Fani, a santa Isabel i Fede i a Juanjo.

No m'avergonyeix en absolut treure aquestes robes a estendre. Els qui em llegiu em coneixeu, sabeu com sóc, i si sóc alguna cosa és agraït amb els qui amb mi han estat fidel ajuda. I si les meues paraules poden transformar-se en fet i ajudar a algú que ho estiga passant mal per maltractament físic o psicològic (no parle d'altra cosa, que els amors i els sexes van i es venen), seré veritablement feliç. Es pot eixir.

Ara ja no em queixe amb Timoneda, "Ai Déu com no m'ha fet arbre/ perquè no sentís dolor/ ni lo cor de pedra marbre/ perquè no sabés d'amor". I per suposat, res del "Ai linda amiga que no vuelvo a verte...". Ara, convençut per les paraules del senyor Despuig en els seus Col·loquis tortosins, sé que "lo present és tostemps tingut per més just que lo absent", i ho corrobore. I no vull res d'hipocresia al meu voltant, però això, ho deixe per a la darrera de les celebracions: el Dia de la Veritat....

Au, ves connectant el "cardaor" que hi ha en tu..., que hui ja és la Cavalcada.

August 21, 2016, 10:00 pm

≫ Next: Emojibolo Negret...

≪ Previous: Dia de la Redempció passat...

$

0

0

Paris, vint-i-dos d'agost de 2016.

Espere que t'agrade el joc que hem preparat Juanjo i jo per felicitar-te les festes de Sant Agustí de Bocairent. Hem decidit que estaria bé enviar-nos tots whatsapps per anar veient que fan els nostres estimadíssims Cabolos i que siguen ells els protagonistes dels nostres bons desitjos.

Tanta paella, tanta paella i encara ningú no havia pensat en els emojis-Cabolos??? Els EMOJIBOLOS!!!! Doncs ací arriben. I hui, el Mestre! Demà? Prepara't per a dansar!

Que tinguem tots una molt bona Cavalcada!!!!

Emojibolo Negret...

August 22, 2016, 11:32 pm

≫ Next: A la Cavalcada de Bocairent...

≪ Previous: Au, ves connectant el "cardaor" que hi ha en tu..., que hui ja és la Cavalcada.

$

0

0

Ontinyent, a dimarts vint-i-tres d'agost de 2016.

Hui li toca entrar en dansa al Negret, un dels Cabolos més rialler... El què passa és que les rialles, en el món dels emojis, no estan gens encertades. A mi, des què el férem, segueix pareixent-me Bénder el de Futurama... Més que no riure, que és el què tothom li reconeix, a mi em sembla més un ríctus de tírria.

Síga com vulga, aquesta nit que és la primera de Danses, no podrà ballar per no dur les calces...
Passeu-vosaltres, bona nit... Però disfruteu també del dia, que hi ha els corredors i les cucanyes...! Si és que podeu suportar la calor. Jo, de pensar-ho... Uf...

A la Cavalcada de Bocairent...

August 23, 2016, 1:36 am

≫ Next: Paco Muñoz pregoner...

≪ Previous: Emojibolo Negret...

$

0

0

Ontinyent, a dimarts vint-i-tres d'agost de 2016.

Per fi hem arribat a Sant Agustí! Amb tant de preàmbul, pòrtic i entrada, ja no sabíem si se n'eixiríem... Però sí. La Cavalcada ha arribat, i els Cabolos han ballat! Bo, els Cabolos..., ves i pilla'ls a aquestos! Tota la gent com s'aplega per veure'ls i, després, van tant corrent que és això, un sospir, el què els pots admirar... Potser per això te'ls estimes més encara...

Ep, que enguany he pres imatges d'aquelles que no m'hauria mai imaginat. Ací tens, per exemple i per si no conéixes el ball, com assagen els Cabolos abans d'eixir a acaçar la xicalla i ser estimats per tothom!

Ai els Cabolos... Donen inici fugisser a un acte ben curiós... Tothom els espera per veure'ls eixir... I en aparéixer, s'alça un clam indescriptible. Un oh! ben redó d'admiració i d'il·lusió sincera, aquella que no es pot dissimular per més que ho intentares... Ja estan ací! Ja ixen!

Fan el seu primer ball i, si no vas al darrere perdent l'esma, ja no els tornaràs a veure... I la delícia que és veure com grans i menuts s'emocionen quan se'ls apropen... Ufff...!

Però la Cavalcada és molt més... Des de fa anys, a més de les tantes carrosses com s'engalanen, els Majorals procuren dur als carrers de Bocairent algun grup que mostre la riquesa de la cultura d'arrel popular valenciana. Enguany, els convidats han estat el Ball d'Espases de Sueca, que ho feren molt bé i, a més, agradaren moltíssim, per les crítiques tan positives que van abocar-me tantes persones en el tornar pacient cap el cotxe, ja tard...

I carrosses, calesa, camió, volquet..., tot allò que es puga disfressar de festa i dur al damunt festers. Algun d'ells ben preparats. Només cal veure com tallaven cuixot en aquesta carrosseta...

A mi, segueixen agradant-me molt els motocarros arrossegant qualsevol transport agrícola..., deu ser cosa de la infantesa... I quan més senzill el muntatge que duguen, i més alegre, més m'atreu. Canyes trenades, algunes de manera espectacular, globus, banderetes, fanalets i... leds!, que també arriben les noves tecnologies a la festa...

Una festa on tothom i totdon tenen cabuda...

I on qualsevol proposta, per moderna que siga, té els seus adeptes...

Això sí, el que prima és la tradició... I "mera" com ens pega a tots per versionar els Cabolos...

Enguany, crec que el primer premi de carrosses és ben merescut. No pel llavador costumista, sinó pel treball de fer els Cabolos en una mena de cucanyes/fanals de paper... Molt xulo el resultat...

I a falta de Clavariesa, doncs les Caps de Dansa tancaven el seguici (sí, ja sé que la Xiqueta del cartell d'enguany és més que horrible, però la modernor és el què ens du...). Almenys, el pasdoble "Clavarieses de Bocairent" va fer que m'oblidara de qualsevol puntillositat estètica. Com sonava de bé i com és de bonic...

M'agrada aquest moviment dels dansants mentre els espectadors flipen...

I entre fotos i més fotos, arribem a la plaça i clar, vinga a xerrar amb els uns i els altres. Fins i tot amb aquests curiosos personatges que aquests dies podeu trobar per qualsevol racó de Bocairent. Aneu espai perquè són perillosos. Ací veieu que han canviat els garrots per pirotècnica, i amenacen amb fer-la esclatar...

Ben aplaudits, poden estar contents els espasaires de la Ribera Baixa. No només foren un luxe per la Cavalcada, sinó que la seua actuació, per a molts sorprenent per inusitada, deixa record... (Quan va vindre un senyor a demanar-me que li explicara si açò dels balls d'espases és cosa molt nostra o importada, li vaig dir que ho lamentava molt, que només li respondria a tal qüestió si em convidava a una cervesa...).

Ben guapotes, acabadetes de baixar de la carrossa...

I ací els protagonistes de la música, la seguretat i el protocol. I els qui treuran des de hui les dansadores, i... Ben pensat, ser Majoral implica molta feina, no? Ja veurem si el dia del sant els ànims estan tan alts com aquest primer i preciós dia. Supose que els ànims sí, les forces, però...


Per cert. Queda inaugurada la meua campanya personal per tal de convencer-vos que, a la Cavalcada, li falta una cosa: UNS GEGANTS PROPIS DE BOCAIRENT!!!!!
Pense donar-vos la tabarra toooootes les festes. I no em vingueu amb què és una cosa molt cara que teniu tantes ganes com jo. I sempre podem atracar alguna institució amb diners..., xe!

---

Paco Muñoz pregoner...

August 23, 2016, 9:10 am

≫ Next: I ara ve el Cuiner...

≪ Previous: A la Cavalcada de Bocairent...

$

0

0

Ontinyent, a dilluns vint-i-tres d'agost de 2016.

Boniques les fotos que m'he empescat de Paco Muñoz. Això de tindre mà a l'infern, si cal... he, he, he...

Fem-ho formal.
El passat dissabte, el bocairentí Paco Muñoz, cantant d'Ontinyent, montserratí afincat a Real, que cau a prop d'on és ell, de Carcaixent, per més que nasqué a València, va fer el pregó de festes del seu poble, Castelló dels tants noms. Val, ja sé que no és la primera vegada que faig la broma, però és que tampoc serà l'última..., l'assumpte de la filiació munyossiana dóna per a molt...

Això, que va fer el pregó i em conten que va ser cosa de viure-la. Un Paco pausat, emocionat, als quals els focus gastaren una molt mala passada (de què em sona això...?), i que va fer emocionar a tanta gent... Tant que, en acabar l'acte aquell, encara s'estigué tres quarts d'hora rebent abraços, besades i carinyets diversos. De ben segur que estarà païnt tanta estima, a ell que tant li agrada ser estimat...

He tingut la sort de poder llegir el text i val a dir que m'ha impressionat. El text és Paco: és estima, és senzillesa, és recordança i fidelitat i amabilitat i memòria i agraïment. En veritat m'ha deixat de pasta de moniato; sensible del tot...  Paco estigué quatre anys com a "Presbítero" a Castelló, però de totes les anècdotes que té, només en contà una, el seu adéu al poble..., i és, uf..., inenarrable...
Em fa gràcia això que, quan vulguen fer-lo fill adoptiu, ell es negarà... Ell vol ser fill predilecte del seu Castelló..! A veure si la cosa és veritat. De tots els seus pobles, l'únic que ha complit és Bocairent...

Quina meravella, tot plegat, Paco, quina meravella..

I ara ve el Cuiner...

August 23, 2016, 10:00 pm

≫ Next: Primera nit de danses: vosaltres mateixos...!

≪ Previous: Paco Muñoz pregoner...

$

0

0

Ontinyent, a vint-i-quatre d'agost de 2016.

El què és menester és que no vos enfiteu ningú i tinguem la festa en pau... Mengeu bo i bé, però no vos fieu massa d'aquest Cuiner, que en contar-li un acudit s'ha posat a riure i ha perdut eixe gest com de mig adormit que té... Quan trobeu el de veritat, el Cabolo, feu-lo riure i veureu com és de simpàtic!

Primera nit de danses: vosaltres mateixos...!

August 24, 2016, 3:59 am

≫ Next: Feliç aniversari, Jaume...

≪ Previous: I ara ve el Cuiner...

$

0

0

Ontinyent, a vint-i-quatre d'agost de 2016.

Ben assegut, càmera en mà, llibreta a la vora (dos sonets complets vaig acabar ratllant), mil converses amb els que ací i allí passaven i saludaven...

I en sonar la mirífica alenada de la Treta de Dansa, a disfrutar d'allò que més m'agrada.

Per un costat les teles, els pentinats, les llaçades, les joies (no acabe d'entendre la profussió d'elements religiosos que ve donant-se des de fa cert temps perquè qui els porta tampoc no és de missa diària..., postureig?), les calces (hi ha de masculines de mèrit...), mantellines, armilles, adreços...

I després, la gent, ses mirades, els gestos, l'art crotalògic, el riure i viure la dansa... I a Bocairent, això sempre ha estat ben entés. La dansa no és, ho comentàvem, un teatre de titelles en què no te n'has d'eixir de la rejola per a girar o si alces massa els braços vénen alguns dansadors i et detenen per agressió a la seua sacrosanta autoritat, com ha passat amb l'assassinat del ball popular en alguna població veïna. 

La dansa, quan saps ballar-la, és això, passió de dins, alegria, però també saviesa i experiència... Per això les coses són com són i es fan com es fan, pràctica pragmàtica, i no com ens empenyem a veure...

Vaig aplaudir tant i més, ahir, les trenta-nou parelles del rogle. Poques, i es notava a cada moment pels buits i les presses, multiplicats entre alguns de més joves que insistien en esforçar-se per rejuntar estrafolàriament més de dos quadres a cada mudança. I per algunes maneres poc agradoses des de qui caldria que fos un exemple de gentilesa.

Bé. Vaig estar a punt d'anar-me'n al descans. Hauria estat una llàstima. La dansà de Bocairent, en què tant respecte per les formes i la "tradició" hi ha, va vindre a la meitat de la segona part, i va ser molt benvinguda. Abans, havia estat una altra cosa d'un altre lloc, empeltat en un escenari impropi (la preciositat de les Dansetes a Banyeres de Mariola, però del revés).

La dansa té més problemes estructurals que no pensava. Convide els organitzadors i els participants a l'anàlisi desapassionat i sincer. Cal constatar en què han derivat algunes accions, o inaccions, i entendre que l'espectacle que s'arriba a oferir no entra dins d'uns paràmetres de mínima correcció. Cal seure fora del rogle per contemplar l'escena fredament. Podreu comprovar, com he fet jo, que ens estem apartant dels mereixements històrics i artístics que atribuïm a l'acte. Comptem amb què la "tradició"és només una sèrie de propostes revisables on cal que impere la llibertat, supose que hi estarem d'acord, però hi ha aspectes irrenunciables als quals s'ha renunciat tot perdent part dels valors de la posada en escena, sobretot els culturals, tan a protegir si no es vol perde l'essència de la dansada. Essència i Tradició no són norma. La norma, caldria que fos el Respecte.

Vos ho propose als interessats, davant la decepció soferta anit. Però bé, no sóc bocairentí i poc sé que puga dir-vos. Puc ajudar a establir l'alcanç de la pèrdua però la recepta del redreçament només la teniu vosaltres. Però deixant l'anècdota per arribar a la categoria, permeteu-me aquesta pregunta: què hauria passat si la balladora a la que van colpejar al meu davant quatre xiquetes de les que equivocaren danses amb corredors hagués acabat caient al terra?, hi anà de ben poc i no sols una vegada... Igual que s'estiga parant batalla extrafestiva aprofitant el rogle com a tauler ens distreu d'un seguit de problemes immediats, que hui van a repetir-se, i que s'emparren sense trobar descimalador. No tot pot ser bonisme o se'ns va la cosa de les mans.

I ara deixeu-me que vaig a seguir fotografiant els balladors...,

N'acaba de passar-ne una amb el pentinat carregat de gesmils acabats d'obrir, i m'he enamorat de l'aroma...

Feliç aniversari, Jaume...

August 24, 2016, 7:44 am

≫ Next: Emojibolos: el Manyooooooooo!

≪ Previous: Primera nit de danses: vosaltres mateixos...!

$

0

0

Ontinyent, a dimecres vint-i-quatre d'agost de 2016.

Fa cert temps, en morir una persona que m'estimava molt, vaig pensar que se me n'havia anat sense, potser, saber de la meua estima. Vaig rebutjar escriure-li cap poema, perquè a través de les meues paraules ja no podria escoltar del meu respecte, de la meua voluntat cap a ella...

I vaig pensar també, jo pense massa, que potser seria millor i més útil fer poemes a persones estimades mentre van fent i pujant i movent i amotinant... Que sàpien de la meua benevolença ara que estimen el meu mateix cel!

He anat fent-ho, alguns versos encara ni els he entregat perquè sóc un capsigrany... I per això, en recordar que hui és l'aniversari del meu cosí-germà Jaume, m'ha vingut al cap regalar-li un sonet. I un sonet que he escrit... I no se'm poseu gelosos que ja vos anirà arribant el torn (a no ser que vos haja arribat però com que no heu volgut que quedem a fer-nos una orxateta..).
Jaume, com també Estíbaliz, han fet tant per mi que em quede curt, segur, dient-los el què em suposen. A més, a Jaume, fill del meu estimat padrí, li dec dues disculpes encara. Una per un fet que no sabia ni que li havia ennuvolat horitzons, perquè no coneixia de cap falta meua. De l'altra, poc es pot fer perquè, sovint, arribes a desconéixer tant les il·lusions d'algú, per insospitades, que per ser-te fidel, malfereixes.
El millor de tot és que en ell sempre he trobat, malgrat jo mateix, una mà estesa. I això, tal i com va hui el món, no és fàcil de trobar ni cosa de desaprofitar.

Au, perduts! Com es constipe Marc, veureu..., tanta plageta, tanta frescor...

Lluny dels camins...

Al meu cosí Jaume Gómez Garrido en el seu aniversari.

Els camins, tan sovint, ens fan de ferro

i és tan injust el si de la partida

que juguen gents i sorts amb el desterro

que ens ha costat saber que vida és vida,

i encara ens ha obsequiat més d’un esguerro.

Preuada sort de dur ben fort la brida

front galernals marors de cagaferro

que t’han fet far cabal, i herba escollida.

Tu que t’ets clau de volt i tens l’estima

de tanta llum de llar, i amb la llum brilles

en estimar els teus ton gest sublima

eixe damnatge mut que fondo afilles.

En dar amor, amor se t’arraïma:

faça’t guardagullar en tes cruïlles.

Sergi Gómez i Soler

Ontinyent, a vint-i-quatre d’agost de 2016

Emojibolos: el Manyooooooooo!

August 24, 2016, 10:18 pm

≫ Next: El bou enLEDat...

≪ Previous: Feliç aniversari, Jaume...

$

0

0

Ontinyent, a dijous vint-i-cinc d'agost de 2016.

Crec que al Manyo li acaben de contar l'acudit aquell de quina és la paraula en castellà que du accent en totes les síl·labes (tot un clàssic), i encara s'està partint... "Mera" que és bo... Llàstima que estava jo mal inspirat eixe dia i he fet que li isca un bony... Així i tot em sembla el ninotet més rialler..., i potser també el més senzill, però el catxirulo del cap du també la seua feina... 

(no sabeu la paraula?: Zárágózáááááá!)