Quantcast
Channel: Can Carrasca
Viewing all 2369 articles
Browse latest View live

Hui fa deu anys que ens deixà Toni Mestre...

$
0
0


Ontinyent, a dijous vint-i-huit de juliol de 2016.

Hui fa, així com dic al títol d'aquest post, deu anys que ens deixà Antoni Beneyto Mestre.
Per tal de retre-li homenatge, se m'ocorre ara mateix penjar ací aquella carta tan bonica que el seu amic i amic nostre, Paco Muñoz, li escriví fa no massa temps, quan semblava que el país tornava a ser nostre i, amb això, tornaria la cultura i... 

Al temps mateix, m'he permés aquest matí tan ample d'escriure-li un sonet en recordança...




"ALGUN ANY HAURÍEM DE GUANYAR ELS MOROS....
( Carta oberta a TONI MESTRE)


Toni: només dir-te que allò que tu escrigueres i que  jo he cantat durant tants anys ha passat.     
                        “Sempre ens han guanyat la guerra
                        els anomenats "cristians"
                        als altres, ja ens diguen moros,
                        jornalers o assalariats.
                        Tinc ganes de fer Història
                        i escriure-la en valencià;
                        una Història on els vençuts
                        de tants segles guanyaran. “

No se si t’ho creuràs. Però sí, és allò que escrivia Antonio Machado
                       
“Al olmo viejo, hendido por el rayo 
                        y en su mitad podrido, 
                        con las lluvias de abril y el sol de mayo 
                        algunas hojas verdes le han salido.”

Encara ho podré vore. Sóc feliç. Ja veus que em conforme amb poc. El Miquel Martí i Pol m’ ho recorda:

“Hi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seua
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L' aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.”

Quina nova primavera, ampla i llarga, estesa pels quatre racons del País!

El meu desig és que no llancem a perdre tantes esperances i tants somnis, perquè mai més siga menester preguntar Què vos passa valencians?

Toni, de la meua part els ho contes a l’ Ovidi, al Fuster - ja ho sabrà, de segur- a l’ Estellés, al Lleonard..., a tots els amics que, al teu costat, se sentiran ben contents.

Imagina’t: podré dir País Valencià sense que em passe res. Quina meravella!

Una besadeta per a tots

                                                                                              Paco Muñoz"



I és que Paco és meravellós...






Cabal mestratge
En record de Toni Mestre,
en el desé aniversari del seu traspàs.


Et sé pels amics, de cites ornades,
poemes reblits pels recs de vivència
bastits d’alcavors a tandes alçades
en terrals sofrits, trastells d’efluència
descrits en les nits per tantes albades
que en ser ja no són blasmada impotència
donant-se en saó de gents abraçades,
d’estimes a doll de fonda valència.

Llaurant a pleret fengut amb l’arada,
semat pel tens temps, ventares collita
guardada a almodins i encara cantada
pels qui sent companys reprenen ta dita,
mes, en baixa veu, quan cal batallada...
Que Llengua i País et tinguen per fita!


Sergi Gómez i Soler
Sant Esteve d’Ontinyent

28 de juliol de 2016

Més sobre plagiaris...

$
0
0
Ontinyent, a divendres vint-i-nou de juliol de 2016.

Puix senyor, anit ens van tocar les onze ben tocades a l'estudi del senyor Alcaide. Estàvem perpetrant altra de les nostres beneïdes barbaritats, que són coses que ajuden a viure, perquè fan pair en formes iròniques les malvestats del món que ens vol ofegar, i no pot...

Vam parlar dels darrers casos de plagis que hem arribat a conéixer, alguns de ben sonats... Tot girava al voltant del fet que, com enguany l'home fa anys redons que va obrir l'estudi a Bocairent, alguna cosa caldrà fer amb el logotip... Aquest:




Ja són molts anys i... I? Tants que ha donat temps a que algú li'l plagie, o no és plagi aquest altre logotip que ací baix vos mostre?




Plagi i sense gràcia. D'evident gust de segona mà. Almenys ho haveren fet mínimament bé, recollons! Total, pensarien, a veure qui va a enterar-se en la "madre patria" que a Mèxic algú havia intentat..., no sé bé com dir-ho, quedar-se en un "quiero y no puedo" estilístic? 
Si és que, en l'época de les xarxes socials, ja no hi ha res amagable en el món. Em vaig enterar jo, tan despistat com sóc, que m'estaven posant les banyes a onze mil quilòmetres de distància, allà al "con sud"..., imagina't...!




Doncs bé, que arribe a la meta el cavaller o senyora que tal ha fet, que retratat queda en fer-ho (no vol dir això photofinish?). Si el rei Salomó hagués sabut que tan cert era allò que no hi ha res de nou sota la capeta del sol, igual hauria registrat la frase per cobrar royalties. A mi ja no m'estranya res des que he sabut que hi ha concursos de cartells festius que utilitzen el meu blog "Carrer Cartelleria" per veure si els possibles guanyadors poden ser plagis d'altres o, fins i tot, més divertit encara: autoplagis!

Adéu, senyor Guarinos!

$
0
0

Cartell del Tractat d'Almisrà dissenyat per Rafael Guarinos Blanes. 1980.



Bocairent, a divendres vint-i-nou de juliol de 2016.

Em diuen que ha faltat el senyor Rafael Guarinos.
Descanse en pau.

Els diaris, si és que publiquen res, incidiran segurament en què feu molt, de tot i tot per la festa. I en dir que va fer de tot per la festa, ho diran, segur, amb condescendència. Com qui creu que dedicar-se a la festa és tema menor, a no ser que la festa siga alguna de la que tragues profit fent edicions especials quan pertoca..., la teua. 

Els moros i cristians han tingut sempre eixa mala sort de pillar a contrapèl de dues capitaletes provincials. Per això, per nascuda als pobles, a la muntanya valencianoparlant, sovint ha estat menyspreada. Ella i tot el que d'allí i d'ella puguera vindre. Mireu sinó la categorització injusta de les nostres bandes de música. Eixa visió autènticament provinciana i colonial anirà canviant..., ara mateix les dues capitaletes implicades ja fan festes morocristianes.

Jo, preferisc veure en el senyor Guarinos Blanes un gran artista. Un artista necessari pel desenvolupament actual de la festa, com ho fou Paco Flautí o Agulló a Cocentaina o Jordi Arrue a Ontinyent i Alejandro Soler al mateix Alcoi. La diferència, i en açò tornem al tòpic, és que Alcoi sempre ha sigut Alcoi i els dissenys, els cartells, les robes i l'escenografia sempre ens ha arribat d'immediat i a tots els pobles veïns i festers. Però l'art de Guarinos Blanes és sòlid, és fill d'un temps perfectament identificat en les seues formes i supera del tot el fet d'una miop reducció festiva. Clar que s'implicà, potser el que més de tots els autors citats, i més, i això li reportà reconeixement. Esperem que el futur crític, el possible aficionat al fet sensible de l'art, i per suposat el fester que hereta les seues obres, el tinguen en alta consideració. La mereix.

Titaguas amb llum de ciris...

$
0
0

Titaguas, a dissabte trenta de juliol de 2016.

Estic cansat. Tot el matí i migdia actualitzant la totalitat dels equips informàtics de casa m'ha deixat un regust deixadament ressec a l'esperit i necessite una mena especial de llum. M'atreviré a tanta hora de cotxe i tant poc temps de relaxament? No és l'ànima la que necessites relaxar, Sergi? Doncs no hi ha com fer via i estar de veritat amb tu mateix, sent entre d'altres...





En veritat, és una sort haver-me pogut enterar d'una convocatòria tan singular, la d'enllumenar un poble només amb llum de ciris per una nit, i acompanyar-ho amb músiques diverses... Normalment, d'aquestes coses me n'assabente quan ja han passat, quan els diaris treuen la seua croniqueta escarida i de compromís (que s'engrosseix en passar algun desgarro), o quan a les xarxes la gent comença a presumir del jo he anat i tu no... 

I ha estat una alegria tornar a la Serrania. I tornar per un motiu tan bell. 
La darrera vegada, pots imaginar-t'ho si tens imaginació, va ser amb bicicleta i amb la companyia agradosa de Paco Tortosa i la seua penya... camí de Chulilla, si farà d'això estona! 
Tornar-hi, per més que momentàniament, ha esdevingut una gràcia. Aquells paisatges d'una casa nostra tan diferent, aquosa i verda, de penyals i cels nets... És clar que, conduint, poc es pot veure, però sí el suficient per prometre't tornar dins de poc a gaudir d'uns llocs que segur guarden als seus plecs un munt d'atractiveses.



Això d'una nit de ciris m'ha paregut molt interessant des que vaig conéixer que es feia a un poble segovià que va acabant servint d'escenari a un dels més ridículs anuncis de la història de la televisió i les loteries de Nadal..., que a Titaguas s'hi feia també, el primer any em va arribar alguna cosa, i en fa quatre. Em va semblar una iniciativa curiosa com a mínim. Un poble bonic aprofitant una nit d'estiu per eixir al carrer... No hagués endevinat mai les coses que he pogut trobar-me en acudir in situ. Ha pagat la pena d'un viatge que ha resultat digne de repetir i sense cap dubte...



En arribar al poble, en aquella amplíssima vall cerealística (i placasolàrica!) ribejada d'un verd ben preciós, la sorpresa ha estat la perfecta organització, que ja és cosa d'agrair en un event públic suposadament massiu hui en dia, el temps del campe qui puga i l'últim, imbècil! Ací no. Aparcaments perfectament assenyalats, activitats indicades geogràficament amb cartells, fullets explicatius més que complets (ei, poca broma, amb plànol de recorregut i del poble), una multiplicitat de punts d'atenció al visitant (al que jo he acudit, regentat per gent molt jove, m'han fet sentir com a casa...). En cada racó on s'interpretaria algun tipus de música, hi havia plafons amb el nom del grup i el repertori a interpretar. Ah, i l'horari de les diferents intervencions, escalonat a tandes d'una hora, però una diferència escassa amb la següent parada d'aquest via musicis atractivíssim per tal de facilitat la mobilitat del públic i l'accés a quants més punts possibles.

De moment, amb tot tan ben parat, m'he dedicat a passejar pel poble de la famosa "Mojiganga", i m'ha semblat tan bonic que he gaudit de valent fent ús de la càmera nova, per anar foguejant-me en els seus ets i uts... En veritat m'han eixit unes coses ben boniques. Ara, però, em sorprenen..., no sé si ha sigut per la calda de la vesprada en reflectir-se als terres grisacis o a les façanes blanquinades, o que la major part de persones sol usar roba blava i això es fa insistent en moments com aquestos. Però havent usat els controls com m'ensenyaren, les fotos de les estructures muntades al terra m'ixen totes blavoses. És una blavor que jo notava per l'aire, gens artificiosa. En fotografiar teules, maons i canzells, eixien tots del seu color. Potser és que el que més s'escaïa a la vesprada, i a mi, era eixe blau...

Jo, després de voltar el poble, cansat d'esquena i amb l'esperit d'aquella manera de nerviós, m'he assegut tranquil a la font, entre els ciris que esperaven fer flama en caure la tarda, i m'he posat a escriure, i molt... Ha estat, t'ho confesse, una teràpia interessant. Si haveres vist el guirigai de l'estropici de ciris que feien uns xiquets capitalins que havien tret a passejar els pares, com sempre, indolents, incapaços d'actuar, d'educar..., continue pensant que és una llàstima que la gent pense que tindre fills és follar i ja està, després, que els crie l'aire... Una de les mares, vinga a dir-li al fill  rebordonyit que no tocara res des del seu incòmode seient... No, no s'ha mogut ni un instant d'on estava, esclafant el mateix carro de l'infant...!!!!

Ha estat l'única (i inevitable) taca d'una vesprada de gent ballant a la plaça, d'ambientació senzilla, de preparació (i reparació) constant però gairebé invisible, tranquil·la, amb gent duent caixes de ciris d'ací enllà, penjant-los amb brides als balcons, repartint metxes d'aquelles fines i llargues per a l'encesa... Perquè, en ser l'hora tothom s'ha posat a treballar... I jo també!



Quina sorpresa i quina ferma alegrança la meua... Que allí ni han fet falta polítics, ni trets de sortida ni cap protocol llefiscós... En sonar el campanar l'hora, tothom ens hem posat prendre foc a aquelles estructures, ara senzilles, ara complexes... Totes han sigut de tots, i en poder nosaltres tots participar-hi tan directament, han sigut també nostres!
Jo, m'he passat la nit bocabadat amb els xiquets i majors que, en trobar algun ciri apagat, on fora, han corregut a encendre'l amb una il·lusió inusitada. Com si tots volguérem formar part de la bellesa una vegada que se'ns deixa fer-ho...



La gent del poble, amabilíssima, ha treballat de valent quan el capvespre s'ha fet ferm. Jo, m'he embadalit veient com arribaven a muntar, encendre i elevar algunes estructures aèries..., meravellós és poc!



Cada racó del recorregut ple de petites bugies de parafina, s'han fet flama en un no res, tot i oferint un contrast dolç amb el cel que encara no s'havia tancat. I aquesta llum, tractava murs, panys i façanes amb una delicadesa absoluta. Eren besos i tot..., era estima...


I en ser ja nit ferrada, les estructures més complexes eren observades, fotografiades, selfiejades a muntó... M'ha fet tanta gràcia que, en vindre una salvífica bufada d'aire, començaren a apagar-se de colp tants ciris que s'escoltava de sobte un clam de pena que d'ells venia..., però no, que era d'un públic que ja t'he dit que, com jo, tenia ànima de xiquet. I desseguida, tothom a participar del cerimonial de la reencesa...


De tant en tant, es projectaven sobre les façanes imatges de la vila i la seua riquesa cultural tan certa. La major part d'elles rodaven la "mojiganga" i em forçaven a planificar un retorn proper a aquest poble serrà i intens per contemplar-la en el seu lloc, tal i com toca...



No m'he cansat de fer fotos, però calia també contar que l'ànima quedaria assedegada del tot si em deixava anar i a l'albir dels sentits amb allò de la música, perquè tanta textura de llum, tant d'aroma de sopars de graella i bon condumi que eixia de qualsevol racó, tanta intimitat lumínica convidava a gaudir-ne, també, per l'oïda...!



A veure el llistat: guitarra, bandes sonores i dansa, pop-rock alternatiu, etnomúsica, pop-soul, clàssica, jazz, minimalisme, melòdic... M'he decantat per començar pel Cerrito, on una joves violins i clarinet, molt voluntariosament, entretenien el public que, com jo, s'hi acostava... Ha sigut posar-se a tocar el meu tango preferit i a mi tornar-me en tromba les cabòries que tant m'han apunyalat aquest any, però des d'un punt de vista lluminosament alliberador, com etèries per inveterades, com reforçadores d'un mi mateix crescut de nou, com a llum de ciri novell que sap com crema... Algunes de les peces és com si les hagués triat un jo necessitat d'aquest amussament vital... 


Després, he baixat escoltant els rastres d'un açò i allò massa indefinit, fins que he decidit entrar en l'església quan la gentada ha començat a convertir-se en multitud. Ben fet, perquè m'ha agradat molt el sacre recinte, he fotografiat bona cosa d'art interessant i m'he empapat d'un excel·lent concert de guitarra minimalista contemporània que, en condicions normals, ves a veure tu on trobes tal magnificència senzilla...


Entre bandes sonores i massa ingent en augment, he optat per tornar-me'n cap a les meues muntanyes pròpies, més que res per ser hora horada i faltar dues hores llarguetes de camí... A més, davant la possibilitat d'embrutament ambiental, i atés el preciosisme d'allò viscut, tot m'ha aconsellat d'agafar el portante i, espai, rememorar tot allò que ha acabat per sadollar-me com ho necessitava. Em queden les fotos i uns versos que, en veritat, m'ha complagut d'escriure..

Abans però, em calia escoltar la rondalla del poble, ben lluïda..., m'he acabat d'emocionar en trobar que, malgrat tant públic, encara hi havia gent ballant i ballant...





Un cel tan net, tan ple de brillantors estèliques, necessitava d'un reflex casolà a ma terra...

No és això, Harry Potter. No és això...

$
0
0



Ontinyent, a diumenge trenta-u de juliol de 2016.

Llig amb desgrat i desgana sobre la nova histèria que sobre el recent llibre de Harry Potter s'ha muntat. Em molesta sobremanera la forma que han tingut de presentar la versió original en anglés, a la Livraria Lello de Porto. Tot perquè segons els encarregats del merxandatge i les vendes del producte, allí és on es va inspirar l'autora... El divertit és que no hi ha data per presentar cap versió en portugués; de la versió en ontinyentí, ja no et dic res...

El trist? El trist és la mateixa llibreria, més curiosa que no bella com és...
Veure-la envaïda pels focus i actors i fotografiada arreu en cròniques lloadores de periòdic banalista quan, aquell dia que vaig arribar jo, van prohibir-nos a crits quartelers i desagradables fer cap fotografia!

Reconec que per a l'empresa era un problema trobar-se amb el ramat de turistes que provava d'avançar entre aquell desorganitzat espai només per pujar la famosa i efectista escala que allí guarden. Ara, fan pagar uns disuasoris tres euros per tal d'accedir-hi, a la Livraria, no a l'escala... Això, conten que ha reduït la quantitat de borrecs que per allí pul·lulaven i ha fet multiplicar les vendes. Podran estar-ne satisfets.

Els crits amb què ens reberen, jo que anava més que no pel Potter pel Pessoa, m'afectaren. No m'havien tractat així de mal des de la darrera visita, tans anys com feia ja llavors, a la secció de discos del Corte Inglés de Colon, a València... En aquella fermosa ocasió, vaig encarar la dependenta explicant-li que dos i dos fan vint-i-dos, però entre el meu portugués macarrònic (útil només per llegir Os Lusíadas i companyia) i el risible anglés de qui m'acompanyava..., per a què preocupar-nos si a Porto hi ha molt més a fer, i més llibreries encara... I així, entre llibreters segurates i emprenyaments diversos, vàrem acabar per fer les fotografies que ens donà la gana.

Això contrasta del tot amb el record preciós que guarde d'aquella llibreria d'Évora i, sobretot, de la sacra llibreria d'Óbidos, dins aquella església exclaustrada. En ma vida vaig disfrutar més comprant llibres... Però aquells llocs mereixen ser secrets per a la diputació del general i el seu nom passar només de boca a orella dels iniciats per tal que seguisquen sent la glòria que són... 

M'he fet el propòsit de tornar-hi prompte. Hi ha coses a Portugal que no puc deixar de visitar. Entre elles, no estarà la llibreria Lello. A Porto, ciutat magnificent com poques, millor visitaré els cellers. Si vull escales, hi ha les gòtiques de veritat, com la de la Llotja valentina de Pere Comte, o fins i tot la "falsa" de Sant Jeroni de Cotalba...

Ni escoltant l'Aljub a Bocairent trobem fresqueta...

$
0
0
M'agrada aquesta foto..., la titularia "Simbologies".



Bocairent, a diumenge trenta-u de juliol de 2016.

Tinc sort amb això de tanta convocatòria que em faça eixir del meu poble quan més calor hi fa. Sense exagerar res, una exageració completa els 43 graus d'ahir i hui. Tant que ens ha dut a ser el forn de tot Europa...

A la plaça de Bous de Bocairent no hi feia tanta calor, però també. Sort que l'airusset de tan en tant alleujava..., ep, no voldràs que em quede a casa tal pollastre a l'ast? És el Panellet de la Junta de Festes i el concert d'enguany el fa la gent de l'Aljub, solvencia assegurada, no? A més, en el programa crec que no hi ha cap estirabot programat... Sí, m'aclarisc. Per a mi, el mot estirabot, a més d'un despropòsit i per això mateix, significa una marxa cristiana, mora o pasdoble fester amb molt de soroll per a res no dir. Buida de cap contingut emotiu, vaja! Potser siga una passada tècnica amb què l'autor ha volgut lluir-se, segurament és una marxa de compromís amb creixènces de globus d'heli..., però a mi, ni fum em fa... Sí, exacte, aquelles marxes hollywoodianes que em van fartar tant fa uns anys que vaig arribar a eixir-me'n d'un concert a l'Echegaray d'Ontinyent per no tornar-hi, fart i embafat amb tanta bufa... I des d'allí, m'he mantingut  apartat del so morocristiànic fins que, fa ben poc, vaig intentar reconciliar-m'hi amb algun concert a Cocentaina, que tampoc.




La vesprada va estar entretinguda, per més que m'adormia amb tant currículum llegit... Serà precís tanta historiografia a l'hora de fer eixir a plaça els directors? Està bé conéixer de quina ramaderia seran, però qui els ha fet cada passada cal saber? A la fi, el respectable, vora un quart de plaça, ja xarrava, passant de tant de lèxic balder tot buscant un bri d'aire i una postura diguem cómoda en aquell circ pèdric.

La música? Interessant. Em quede amb la Carmesina de Fernando Cantó, la sempre atractiva Stàrracos de Carlos Pellicer i estones del Bou de Foc de Rubén Penadés. Que m'agradara Dinàmics de Francisco Valor és per a fer-m'ho mirar. I no em convencé gens la Foscor llòbrega de Saül Gómez, però és que hi ha coses que mai no acabaré d'entendre. O potser és perquè les entenc massa...
A la fi, tot acabat amb el Xavier el Coixo que ara et penge. És el primer vídeo que grave amb la meua nova càmera, així que caldrà que em perdones això que veuràs, o millor, que no veuràs...



Joana de l'amor fermós...!

$
0
0






Cocentaina, a diumenge trenta-u de juliol de dos-mil setze.


Senyora donya Joana, la Boja.

Senyorama.
Quan davant de la sor i el fra, vostre marit ha dit, literalment, que els crits en francés de la puta que l'esperava al seu llit -i que tots hem escoltat- no són de veritat, sinó mentides del vostre cap malalt, una corrent elèctrica m'ha sacsat l'espinada. A mi, fa onze mesos i per escrit, van dir-me exactament el mateixet, que tot era al meu cap...!




Ja veuieu que les excuses de mal pagador no varien pels segles..., que si no és el què sembla, que si no ho pots entendre, que no et volia fer mal mentre estaque i remenege el punyal, o la polla..., literatura barata que necessita de l'originalitat que no pot tindre qui, obrant mal, sap que mal obra i, a més, és pillat en calces... De prevaricadors amorosos hi ha massa en la història, i els hi haurà. Natura humanal en diuen... Què vaig a dir-vos, senyora propietària de Castella?, de Felips el Bell, insistisc, i amb distintes gradacions d'atractivesa però un mateix podriment intern, quan no n'hi ha hagut? I no faltaran els qui ens tatxaran a nosaltres, els seus joguets, de "bojos". És la comoditat social...




Això sí, no compartisc amb vós la idea del millor estar-ho, boig, o fer-s'ho, el boig encara, davant qui ens assenyala. El què diran els immediats al prevaricador, per interés o potser pel mateix amor que li poden professar (perquè no es pot ser ni estar ni paréixer tan idiota), cal que ens importe el que una merda punxada a un pal; (i disculpe el meu llenguatge, entre lliurepensadors, avant la lettre, crec que podem saltar-nos les inquisicions ). Ells mateixos, segur que han estat enganyats també pel Covard el Bell (no l'he enganyat, que m'ha enganyat a mi..., que el vaig pillar amb una inexistència que t'assegure que em ve molt bé perquè em cregues víctima...). La vostra santa/sàrtrapa mare tenia raó: l'amor en política no és convenient. I tot és política. I els bastards reials, els posem en nòmina de la corona!, perquè no ens oblidem que no parlem de sexes, sinó de confiances, senyora.

Un servidor, creu que és millor lluitar, en aquests casos; lluitar per superar el dificilíssim desamor. Però no desamor cap a l'altre, sinó cap a un mateix... Perquè l'engany real és la nostra ninguna autoestima davant la prepotència i la seguretat de l'altre. Passeu, senyora, del torturador i aprengueu a estimar-vos..., ja vindrà la vida regalant-vos coses, despús-demà...




Jo, tot això, ho he superat en uns quants mesos i ja goge de regalets vitals. Pocs, però sentits... Vós, veig que dugueu ja uns quants segles amb el mateix rum-rum. No us convé, senyora. L'amor, de veritat, no és submissió, ni maltracte, ni bogeria... Jo no sé el què és, l'amor, però de ben segur que serà altra cosa, per necessitat...

I per cert. Si torneu a presentar-vos pel Palau Comtal, feu el favor de buscar un altre dramaturg que us munte els dirs, les crítiques a l'actualitat meua des de la vostra  i, sobretot, les poques gràcies. Per més que l'ínclit senyor Insa haja patit per millorar el text, que haurà patit i molt, no us és gens escaient, ni a vós, ni als qui com vos tan bé heu actuat, i tampoc s'escau amb la vostra història.

Respectuosament, i amical.

Sergi Carrasca, altre boig...



Visca l'energia eòlica...!

$
0
0



Ontinyent, a dimarts dos d'agost de 2016.

Això d'estar de nou a casa dóna per a tanta aventura...

Després del batistot que em vingué amb el tema informàtic, quatre aparells trencats el mateix matí, i ells solets que s'ho feren, això del suïcidi..., tinc molt clar que no vaig a deixar-me véncer pels elements mecànics!

Per això, ahir, quan vaig veure la inundació que l'aire condicionat va provocar al menjador, no vaig poder estar-me'n de clamaa a Fortuna perquè em donara una miqueta d'iniciativa... Dit i fet, no sóc jo valent, ni poc...

No és el filtre? No és el motor? Què collons sé jo d'aires condicionats? L'últim especialista que vaig conéixer va ficar-se rector i el van tirar dels tres pobles on "treballava"... La garantia està més caducada que no em ve cap comparança ara... Què puc fer... Èol! I ves per on, em ve al cap el protagonista d'un conte que vaig fer de xicotet i que sempre he guardat amb estima... Com em ve ara l'Éol al cap? Tans anys com...

Val.

Me n'isc en plena calda al balcó, autèntica planta de recuperació vegetal, secció "més que cremats, socarrats"..., trec el tub de la galleda de recollida d'aigües i, molsa avant i tot, comence a bufar com si m'hi anara la vida... Un embós! Segur que és un embós! No aprofita de massa bufar fins que, s'escolta un esclafit i ja corre l'aire! Ho era...!

I tant que ho era! Que m'he tirat tot el dia treballant de valent, ben fresquet al menjador, i ni una gota d'aigua s'ha despenjat de l'aparell aquest de les frigories...

Cal que li ho agraïsca a Èol... Com em vindran al cap, de sobte i de tan lluny, aquestes cabòries?

Cabanyoles de desembre

$
0
0


Ontinyent, a divendres cinc d'agost de 2016.

Quan a meitat matí s'ha posat a ploure, m'ha tocat deixar tota la feina, amb la capficada que portava, i tirar a córrer a arreplegar la roba que tenia estesa. Ja m'havia estranyat trobar-me, en alçar-me, núvols de tronada, i més sabent que ahir arribàrem a patir temperatures d'allò més enutjoses. Que els ho diguen a les meues plantes del balcó, que dubte que algunes d'elles, pobretes meues, puguen recuperar-se de la ratxa càldica que portem.

Ha plogut, feia fresca..., semblava que anava a arribar l'"hinvierano" aquell tan divertit de la sèrie de dibuixos del Phineas i Ferb... Però en veure el calendari ho he tingut clar... Hui va arribar a nevar a Roma... Dia del sant del meu nebot Abel. Dia del natalici de la meua neboda Clara. Festa major de Xàtiva i onomàstica de les Neus. Ni recordar que havien entrat les Cabanyoles fa dies. I el hui del mal temps és que correspon a desembre d'enguany...

No recorde qui em va ensenyar això de la predicció del temps a través de les cabanyoles. Si mon pare no va ser, supose que seria algun tio llaurador. Seria el tio Valera, mon tio Enrique..., jo era xicotet però recorde la lliçó. Són vint-i-quatre dies i cal comptar cada dia per un mes cap endavant al principi, i en acabar, tornar cap enrere... No sé. Métode tan poc científic ni fàcil de resoldre (a què correspon cada part del dia?) no m'ha estat mai de fiar, però sempre que me n'adone, acabe fent números i apuntant. Mai no me n'he sortit. I espere no fer-ho mai, perquè enguany, si fóra deveres tot açò de la previsió popular, acabarem traient el lleu amb uns setembre, octubre i novembre eixuts del tot, i ofegants... El vint-i-u, que torna a tocar desembre, acabarem de recollir les previsions desembrenques com a exemple de tot el procés. Un poc de paciència i de confiança... Si funcionara, a l'any que ve que aniré més solt, em posaré a to amb la cosa.

I seguint amb les casualitats... que demà (aquesta nit ja) siguen les cabanyoles de "janeiro", massa olímpic estic, massa...

Rio...

$
0
0




Ontinyent, a cinc d'agost de 2016.

Quan van decidir quin lloc acolliria enguany els Jocs de la 31a Olimpíada de l'era moderna, recorde que ma mare estava emocionada. Ella, enamorada fins l'impossible de Madrid, sent per Rio de Janeiro una estima impossible d'explicar. Com que és el lloc on la sort la dugué junt a mon pare en el més al·lucinat viatge que haja pogut fer, la dona... Quina de les dues ciutats guanyaria? En cridar-li i dir-li la paraula màgica: "Rio", va plorar i tot. Recorde que em va dir "quina falta els fa"...

Han passat set anys d'aquell moment. Río no és el què tots pensaven que podria haver estat llavors. Brasil era un país d'aquells que diuen emergents, però l'emergència actual és la corrupció que pateix, el desgovern, l'abandó d'allò públic, del públic, de la gent...

Comencen els Jocs d'una Sud-amèrica que Brasil mateix ha impedit que ho siguen tot provant d'alçar morals xovinistes inexistents per qui pateix fam, per qui es veu robat de nou. Arà, però, no hi ha l'excusa militarista ni dictatorial, ha estat, com a tants llocs en aquest canvi de segle, la mateixa mal dita "democràcia" la que ha segrestat qualsevol possibilitat de futur. La flama que representa la humanitat, invent nazi per cert, ha estat boicotejada i atacada, i fins i tot burlada, i diuen que l'olor de podrit ofega als atletes, la física de la primera ciutat olímpica privada (i sense acabar) i de la llacuna vora on s'assenta aquesta, bruta fins no dir, altre dels problemes del país i del món, el nul respecte ecològic.

El món, i els seus problemes, s'apleguen des de hui a Rio. Treva olímpica que ningú no respectarà i que està cridada a viure en un ai de trencar-se per massa amenaces pròpies de la nostra nova quotidianitat desconeguda, o millor, que no volem conéixer ni reconéixer.



Així doncs, Rio esdevé el millor lloc sense cap mena de dubte per, simbòlicament, acollir la més gran festa del planeta món. Tant de bo puguen servir per alguna cosa més que no l'embranzida que ni poble ni país han sabut aprofitar, tanta "falta com els feia"... Almenys, que el Nosaltres comú vulga disfressar-se per uns dies per seguir el lema del més alt, més, lluny i més fort... Caldria que ens guiara tots els dies, però, hui, no pot fer-nos ni llum de gresol atés l'almaig on neda  l'organisme corrupte que els domenya.

Com a mínim, que algun esportista net (que els hi ha i molts), siga feliç per haver donat tot el que de sí mateix podia: per haver participat.

Jo, com sempre, esperaré que s'encenga la flama. Encara hi confie en la bellesa del moment, pel que té de gran..., excepte en Seül quan es van torrar tots els coloms i a Atlanta que va ser horrible..., però, és que va haver res de bo als Jocs d'Atlanta.

No passa res, a mi, sempre em quedarà Barcelona i la fletxa i el Cobi...







Au, corre, Vinícius, amb tes potes tan llargues. Arriba tot el lluny que pugues i et deixen...


Els cartells dels Jocs...

$
0
0


Aquesta nit de no dormir, perquè s'estrena la Festa Major de la Humanitat, la Treva i els Jocs de la XXXI Olimpíada, he arreplegat a Carrer Cartelleria els 13 cartells oficials d'aquesta convocatòria.

Si els vols veure, paga la pena entrar-hi. Pica ací mateix...


Encara hi haurà més, de "fusions" parroquials...

$
0
0



Ontinyent, a diumenge set d'agost de 2016.

Llig, i gens sorprés, que l'arquebisbat de València ha decidit fusionar, a partir del proper setembre, les dues parròquies més antigues d'Alcoi, la de Santa Maria i la de Sant Maure i Sant Francesc, des d'ara seran una.

Diuen que és causa de la despoblació del centre d'Alcoi i a l'envelliment, tant de la població que hi queda a aquella geografia urbana com també al dels creients catòlics, el quals disposen d'un alt nombre d'espais religiosos a capelles i convents d'aquella contornada com per no sentir-se desplaçats. I per últim, diuen que es deu també a la falta de vocacions religioses. Allà on hi havia dos rectors, ara, la funció seua pot assumir-la perfectament un de sol. Així, hi ha una plaça menys a ocupar per un cos, insisteixen, en franca minva.

I tanta minva..., una amiga meua, devota d'arrel i d'acció, va parar-me l'altre dia més que cabrejada. Treia foc pels queixals... Venia d'un soterrament i, per primera vegada en la seua vida cristiana no havia combregar en la missa. Mare quin cartapell... Literal: "quan vaig vore qui era el rector, no vaig poder creure-m'ho. Eixes mans no poden sostindre ni donar a Déu. Eixa persona pecadora no pot estar mai en gràcia de Déu...". Em va deixar estorat..., vaja, però i vosaltres i la vostra postura sobre el perdó dels pecats i tal? "No, eixa ànima negra no pot contindre a Déu. On vaja, farà mal a l'Església! Si saben com són, per què els permeten entrar? Tanta falta de gent tenen? Mos volen fer perdre la Fe als poquets que encara en tenim! Quanta indecència!". Xe, xe, xe...!, para el carro....! Tranquil·la! Tu jutjant el teu proïsme? No et conec, bonica! Sí que seran forts els pecats que atribueixes a eixa persona per a que ara em parles així... Vinga, no vages fent ara hipocresies amb els nous quan saps que poc es diferencien dels vells, que de bones me n'has arribat a contar tots aquests anys... 

Pobreta meua...

Doncs bé. Que diuen que les festes principals de la religiositat alcoiana continuaran celebrant-se als seus indrets tradicionals, els Lliris a Sant Maure i Sant Francesc i, pel maig, sant Jordi a Santa Maria... 
Hi ha qui tot açò, ni ho notarà...! Segons els temps, els costums...

La portada del programa de festes del Camp de Mirra...

$
0
0



Ontinyent, a dilluns huit d'agost de 2016.

Heus ací l'última col·laboració/història que ens hem empescat entre Juanjo Alcaide i un servidor.

Ens demanaren una barbaritat, un collage d'aquells emprenyadors pel qui el fa i per qui el contempla, amb una foto de la primera representació del Tractat d'Almisrà i imatges de l'actualitat per tal de commemorar els 40 anys del Tractat. 

En veure la foto de Goyo, que en aquells anys setanta era fotògraf de la Diputació, em vaig sentir desolat, una fotografia en paper rascada per tots els llocs en un passat que sembla ja prehistòric. A què tanta carnisseria? Res, que hi havia un micro, i era, llavors, la manera qurúrgica de fer-lo desaparéixer... Redell, quin quadre...! I de fotos d'ara mateix..., millor no dir res...

Vaig tindre una idea immediata i definitiva. No podia posar-me a jugar ara..., i si eliminem el personatge central de la foto platejada i  posem al damunt la típica i tòpica fotografia actual de l'Infant i el Rei... Juanjo es va posar les mans al cap... D'on ens traiem el tòpic, perquè de tan rebregat... Però ens vam posar a fer no sé ni com i, afortunadament, en un no res (perquè no he dit que Juanjo és un geni. Un savi sí que ho he dit i alguns majorals de Sant Agustí continuen fent-li bromes per això...), ho vam tenir enllestit. Una sobre l'altra, color sobre grisos lluminosos. Dos reis vestits de burell en paral·lel, i una salutació que s'eternitza.

No cal més.

Hem eixit del pas i hem evitat l'enèssim collage que aquesta portada ha patit en ens anys norantes i més... 

"Eixos xics que l'any passat mos feren la portada" i que sembla que no tenen nom, se n'han tornat a sortir.

Però bo, anirem fent... I un avís encara.., quan veieu la propera perpetració i/o perpetrament, que ja està preparadeta i nerviosa per eixir al carrer, aneu a flipaaaaaaar.... 

Un Ateneu de deu...

$
0
0




Cocentaina, a dilluns huit d'agost de 2016.

Després del dia en què he batut el meu rècord personal d'hores treballades (alabada sia fortuna, oh yeah!), encara he tingut forces per fer una escapada al paradís perdut per escoltar, escoltar música, festera en aquest cas.... L'Ateneu Musical presentava un concert a priori sense massa tatxa ni prejudici, així que m'he dit que millor passar una nit a la fresca que no alçar-me fresc demà per a treballar, collinsos... 

I res, mone a veure si trobem algun aparcament a l'hora horada en què he decidit apagar l'ordinador, i a escoltar el cuinat què ens ofereixen! Ara, els concerts no són com abans, fins i tot trien temes i eslògans xupiguais, de menú car i plat buit, per atreure a la gent, com si la gent necessitara d'atraccions per assistir-hi. És com si les directives no acabaren de confiar en la qualitat dels seus músics. Modes..., sí. Però em fa por l'on arribarem... I aquest concert du per nom "l'harmonia en la festa", que és com dir... no res i panera a l'hora. Perquè..., són aquestes peces triades les que la marquen?, les úniques?, les prototípiques? Xe, xe, xe..., Sergi, para que et perds. No has anat a un concert musical? Doncs parla de música! Massa destorbs protocol·laris i foc d'encenalls acumulen ja  aquestes convocatòries com per anar posant tu ara peròs. Sí, ja sé que, si es volen vendre com els millors concerts de música festera del món mundial, els falta bastant en la qüestió formal, però que t'importe hui el contingut... A més, no et queixaràs que, desacostumadament, la presentació no ha estat tan tòpica ni farragosa..., alguna cosa ha millorat, començant per la tallada de cabell que se li ha fet a la selva de darrere l'escenari. Ja la vaig observar el dia del teatre..., resulta que hi ha mur i tot, he, he, he...

I ara ve la sorpresa (per a mi): m'ha agrat, i molt, el concert. Moltíssim. He gaudit de valent amb la bona interpretació, i amb la major part de les peces, que algun estirabot se'ls ha colat encara als programadors. I això del disfrut és cosa de mèrit, atés que cansat i tot com he arribatm he aguantat tot el concert dempeus i sense cap queixa així massa historiada com per a deixar-la consignada (i "mera" que m'he rist amb l'eixida del poble, la de l'acudit, que no ha parat de passejar-se estirant del fill amunt i avall amb aquelles espardenyes que esclops semblaven entre un públic conscient del valor del què escoltava i el respecte degut a qui tant de goig ha vingut obsequiant-nos...).

Parlaràs de la música, colló?! (perdó, redell, que s'ofendran les saludades feministes o els saludats masclistots segons pose o no pose o deixe de posar. Redell vos apanya a totes i a tots? Doncs bé, seguim).

No recordava haver escoltat "Alcalde Carbonell" de Pepito Insa, i m'ha complagut molt. És del seu estil de totes, totes. Pausat, amable, intel·ligent, ben format i formable... Però m'ha xafat la guitarra, en positivíssim, la marxa cristiana "Als Creueats" de Canet Todolí. De tan ben interpretada ha semblat una altra de diferent i més alta..., per què dimonis i dimònies suportem escoltar-la sempre de manera tan dispersament dolenta, i no com l'acabem d'escoltar al Palau? 

I com que no hi ha dos sense tres, tatxaaaan! Apareix l'estrena del pasdoble "A trenc d'alba". L'altar on tinc al senyor Egea Insa mereix una bona neteja i unes flors esplèndides abans d'escoltar de nou aquesta meravella en la propera Diana! Lluny de cansar-me d'oir i emocionar-me amb les formes exèïques després de tants anys de revolució com du, trobe que aqueix esperit transgressor floreix cada vegada uns millors aromes sonors...

I una primera part de tant de luxe només podia acabar amb dues grans peces. La primera "Amadaràs" d'Alborch Tarrassó, una novella experiència musical sobre la festa, una incidentalització potent i profunda per a una presentació de dames i reines..., com un refrescant i païdor sorbet granissat en mig d'un àpat per a recordar. 
I tancar la proposta amb les postres de "Templaris d'Albaida", de Pérez Esteban, va ser de gran enteniment. Aquell poti-poti lluït de melodies i homenatges sempre sorprén quan és tan ben interpretat.

La segona part-menú mereix una disculpa per començar, "Apóstol poeta Rafael Duyos" no és del poeta Rafael Duyos, cal atribuir-la, més enllà del preciós llegendari, al mestre Ferrero Pastor. I ha sonat com m'agrada. Com recorde de xicotet quan m'embadalia al poble en escoltar-la tant i imaginar-me escenes de cacera medieval pel·liculera..., tant que en llegir tota la poesia i les gestes occitanoides sempre acabe posant-li aquelles imitacions a corn...! I de sobte, i amb gestos toreros sobrats i sobrers, altra sorpresa, una fantasia fantàstica andalusa dita "Dolores Pedro", dedicada a sa mare pel mestre Sánchez Pedro. Bon regal, i divertit, el joc del divertimento folclorista. "Yakka", de Pascual-Vilaplana, és d'aquells pasdobles de més ara que als devots de l'autor arriben a erissar-nos. Quina gràcia de peça... No tan graciosa resulta "Güen-cha", del mestre Casasempere Gilabert, però sí efectista, és d'aquelles que em frega el "no pot ser o potser sí puga ser-ho", això de desfilar amb ella. Però de tan ben puntillada, l'he remerciada. 

Paraules, paraules, lloança de mediocràcia, paraules, bonior, paraules i visques merescuts als músics i al sant patró i el plat darrer, les millors postres de músic: "Any d'Alferis" de Blanquer Ponsoda. He fet un experiment que és molt útil. He tancat els ulls durant tota la interpretació. I ha estat providencial perquè amb tanta esquisitesa formal, que la peça ho té i així els músics deixen anar la pròpia i alta vàlua, la imaginació no té més camí que mirar cap endintre i trobar meravelles, i projectar-te-les, evitant-te així problemes amb qui pensa que aquesta obra no és prou per si mateixa i els músics que la interpreten, i necessita de distraccions aptes, sobretot, pels buscadors de Pokémons.

Me n'he eixit abans del cant de l'himne. Ja no cante himnes i demà treballe. No estic per a massa coses ja...

Un deu per l'Ateneu i per Payá Gea, el seu senyor director. Tenien raó amb el tema de l'harmonia malgrat tot. Veurem el dijous què ens cuina la Unió. La meua reconciliació amb la música festera ha tingut, aquesta nit, un motiu... 

Per si de cas he preguntat, i el dijous podré deixar-me a casa l'escopeta de caçar mussols.

Vosaltres contra la pressumpció d'innocència.

$
0
0



Ontinyent, a deu d'agost de 2016.

Veig, amb sorpresa i disgust, que alguns, millor algunes de les meues coneixences de facebook estan penjant fotografies d'unes persones acusades de no-se-què-ni-ara-mateix-m'importa-massa-saber-ho. Les acompanyen d'afirmacions que espanten.

Que jo sàpia, aquestes persones que assenyaleu no han estat jutjades. Podran haver fet qualsevol barbaritat, però ni elles han estat jutjades ni jo conec cap jutge. Si jo no conec cap jutge és que vosaltres no ho sou. I si ho fóreu, jo ho desconec. Qui sou doncs per alçar-vos com a veu de la Justícia?

Hi ha una cosa que es diu pressumpció d'innocència. Ja sé que només s'aplica als delictes de guant blanc que, vosaltres, molt sovint blasmeu també. Com que sé que voldríeu que vos s'aplicara en cas de ser centre d'acusacions, per favor, respecteu-la.

I el meu cabreig té un motiu casolà.

Hi ha un saludat meu a qui fa temps acusaren de delictes que deixaven els ulls com a plats en oir-los. Ell sempre va mantenir ser innocent, supose que com qualsevol culpable... Bé. Un periòdic local, va publicar en portada les acusacions i la fotografia d'aqueixa persona. Li van destrossar la vida. I li la van destrossar perquè el jutge, amb posterioritat, va afirmar que no tenia ni cap ni peus aquella acusació i que no hi havia cap prova, cap ni una, que la sustentara. Sembla que era un cas d'aquells que hi ha per treure diners a algú que en té, o aparenta tindre'n..., ara no ho sé. El que sé bé és que a aqueixa persona, insistisc, li han destrossat la vida.

Ara, s'arrossega com un apestat i, sent feiner, no troba qui li done feina.
Li he dit alguna vegada, en trobar-me'l, que emigre.
No en té altra.

Crec que, sovint, ens passem amb les nostres consideracions cap a persones i casos "mediàtics" sense conéixer de la missa la meitat. I nosaltres atiem el foc ("que les corten la cabeza", "que se la corten hijos de puta", "a ver si en la cárcel les hacen lo mismo y les ponen el culo como la bandera de Japón"... i altres meravelles podeu llegir com a comentari del cas que ha motivat aquest escrit...).

Des que existeixen les xarxes, qualsevol qualsevol pot dir-ne la seua. Que la nostra no siga destructora...

I quan siguen declarats culpables dels crims atribuïts segons la justícia vigent puga provar, llavors que se'ls aplique les mesures punitives-reeducatives corresponents i ja, si vos abelleix, feu d'inquisidors d'opereta i comenceu a tirar-los salivades. Però aneu també espai, que si fa molt de vent, vos en pot tornar alguna a l'ull...

I anem...

Fets i no romanços: el quadríptic del Tractat d'Almisrà. Final de trajecte.

$
0
0


Ontinyent, a dijous onze d'agost de 2016.


"Fortune rota volvitur:/ descendo minoratus; 

alter in altum tollitur;/ nimis exaltatus,
rex sedet in vertice/  caveat ruinam! 
nam sub axe legimus/  Hecubam reginam".

Fortunae plango vulnera
Carmina Burana



Durant aquest últim any, hi ha una idea que m'ha vingut reiteradament al cap. Ha volgut jugar amb mi de múltiples maneres. Ha estat modelada en les converses que he tingut amb els amics vers que em queden i ha estat finalment elevada a pal de paller de la vida que vull pel futur: ja no més paraules; ara vull fets. Fets dels altres, però sobretot, fets meus...

Estava fart d'escoltar mentides. La paraula és una espasa de massa talls i els seus "usos lícits" no exclouen ni amaguen el dolor que els seus possibles "usos il·lícits" arriben a consumar. La paraula fa coneixerdor el món de la nostra saviesa i ignorància, del què ens corca i del què estimem com a pont amb el proïsme. És, diuen els que diuen saber-ne del tema, allò que ens explica. Per això sempre s'ha defés el diàleg com a via de comprensió i de respecte a la identitat íntegra de l'altre..., "A la identitat íntegra de l'altre". Quin dany han volgut fer aquestes paraules al meu enteniment... És la paraula exercici de consiència i responsabilitat...??? Quanta mentida s'amaga en aquestes afirmacions sibil·lines...!!! Res del referit ara mateix és cert si qui parla les paraules no és sincer ni íntegre...; si se n'usa o se n'abusa d'elles de manera torta i profitosa, per mentir, per ocultar, per malferir, per amagar-se...

Fets, i no paraules, marquen veritat i aparten hipocresia, perquè en haver-la, la mostren clara. Fets i no paraules... Tant m'he repetit el mantra que ara mateix el tinc com a veritat certa a defendre a tota ultrança si s'escau, i tant... I així i per això, el meu fet contra la mentida i la traïció és el no donar dret de paraula al mentider i al traïdor. La seua enramada injuriosa ha de ser, justament, el Silenci. 
El fet, i la paraula sensata, per qui la meresca.

Per això, quan des de l'Associació del Tractat d'Almisrà se'm va oferir la possibilitat, i l'honor, de ser jo enguany qui convide a la representació històrica, no ho vaig dubtar. D'acord, però dient que són els fets i no les paraules les que importen... Les paraules dites vàren quedar escrites a un tractat internacional. Les paraules pronunciades pels actors podem consultar-les als llibres que les recullen i regulen. Són els fets els que han dut al Tractat a complir els 40 anys que enguany fa. Són les activitats constants les que l'eixamplen i el pugen. I això, tot això, volia jo expressar-ho enguany. Ho necessitava.

I ací teniu el quadríptic d'enguany, per si voleu fer-ne ús i llegir els mots que hem pogut conjuntar per expressar el que ara vosa acabe de dir. L'ha dissenyat, com el cartell, Mari-Ángeles Ferrándiz Vañó, veïna del Camp de Mirra i primera dona en fer la imatge pública del Tractat (que ja era hora, xe...).





Una vegada més, remercie els qui m'han donat aquesta oportunitat que, per a mi, per a dins meu, és molt més que una altra ocasió d'escriure. 
I és que a més de la satisfacció de convocar a una magna ocasió festiva, m'és una mena, i ho dic clar perque clar ho tinc, de tancar formalment (en tindre-ho davant, publicat, tret de dins) una etapa de la meua vida que vull recordar només com a lliçó de futur, i que no és llosa perquè he pogut aprendre a usar de sedasos i, aixi, fer vida de les morts. En la rodadada en espiral d'aquesta Fortuna, boja emperadriu del món, pose un paper, un quadríptic, com a senyal de per ací vaig passar... M'he proposat ja que no em vegeu escriure de i sobre certes històries, si no hi ha perbocació prèvia... 
Em negue a creure en la importància de la paraula, que la té i ho reconec, però el que vull és lloar davant seu el fet; mes tampoc no el fet fatu... 

Vaig fer, faig i faré. I fent, farem més voltes i més... 
Busqueu-me pels fets i no per les meues paraules.

A la fi, Ramon Llull tenia raó. Quan no l'ha tinguda l'home? "Vera pensa e falsa paraula no han parentesc". Cert és, com també que "Aitant com veritats e bondats faràs grans, se llunyaran a llurs grans contraris".




Almisrà, fets i no romanços...

“Retrau mon senyor sant Jaume/ en un memorable dit
que res no val Fe sens obres / quan hom vol donar bon fruit”.

Paraules de Jaume I en la recreació històrica del Tractat.


No voldrem negar un tòpic carregat de bibliografies cultes: les paraules són importants perquèens socialitzen, ens expliquen i, a l’hora del conflicte, conformen trobades a través del diàleg. Però elles mateixes són també les que han provocat desencontre i crisi. La seua bondat dependrà de la voluntat de qui les pronuncia, la pròpia moral o la fe a defendre... Mes siguen d’abraç o batalla, les paraules de la gent van despressa com el vent, i res millor que deixar-les registrades per tal que es convertisquen en quelcom de més important: els fets.  Que és dels fets que naixen els drets. I davant la hipocresia i les traïdories del món, amb allò del davant el rei acate i davall la capa el mate, canten papers i menten barbes! Més fets i menys paraules si s’aspira a la pau i l’enteniment. Faça’s Tractat dels romanços..


Els qui vindreu al Camp de Mirra, contemplareu la recreació presentada pel veïnat amb dignitat de mitjans, belles músiques i danses, del pacte que a l’antiga medina i castell d’Almisrà, el 1244, fixà fronteres entre les terres quatribarrades i les del castell i el lleó rampant.  Un rei bregat i de llarga vista i un jove aprenent de savi van teixint la trama històrica amb un ordit d’afalacs interessats, amenaces gentils i maniobres sentimentals. Una batalla dramàtica entre qui sap que es trau més amb mel que no amb fel i qui diu, però amb una pedra a cada mà. I com que el temps contesta a tots, d’aquells negocis certs, la nostra actualitat quotidiana...


Aquesta recreació, caldria que fos de coneixement estés entre els valencians, que ens justifica. I ho fa d’una manera rigorosa, però també amable i didàctica. D’entre el cada vegada més abundós teatre popular historiogràfic, destaca el Tractat pels valors propis que defén i promou i també pel bagatge cultural que atresora i augmenta: publicacions, cartellística, exposicions... Un orgull cert i legítim pel poble que el puja i que, enguany, celebra els quaranta anys de maduresa a què arriba la representació: fets.
Sergi Gómez i Soler
etnògraf

Baixada de sucre musical... (fragment)

$
0
0
Cocentaina, a 11 d'agost de 2016

"... I de sobte, aqueixa somordor que havia crescut sense que tu volgueres, que no, que açò pujarà..., i com haurem arribat ací?, si... Ai... Doncs això, que va i desapareix del tot!

Ha sigut així com si la humitat ambiental hagués deixat de fer de plafó aïllant o de boira sonora i de les cassoletes dels metalls haveren saltat les boles de paper que les ocupaven durant tota l'adormidora estona. No hi havia ja el metacrilat entre escenari i pati...!  Les percussions havien tret la cabassada de draps de la pols del damunt i s'escoltava per fi alguna cosa com vibracions, atrevidíssimes per a les hores que eren segons comentaven uns i altres desficis. I tan demanades a la pluja d'estels que la mateixa calima ocultava.

Fou sonar les fortes instàncies de "Cerdà Francés", del mestre Roig Vila i empeltar-se la sorpresa amb un alé de silenci, però clam a l'hora, de la part del respectable. Totes les tremolors arcabusseres d'abans i els taninàs de quatre carrers més cap avall s'apropaven a la plaça (d'armes) per fi, acotxats per una melodia preciosa, val, efectista, però preciosa... I ella, nascuda d'un inici sincer, imperceptible encara pels adormits sentits, es presentava novella amb la força que només pot tenir i donar el plany d'una dolçaina agombolada per una bona banda...  I anava pujant, i estava ahi i es feia ganes de festa, esperança que tot acabara amb un esclat melòdic, però amb eixa melodia precisa i no cap altra, que acabara en una apoteòsi catàrtica per, abraçant-nos a tots, fer-nos dir que per això mateix pagava la pena haver vingut i aguantat la tria d'obres més insuportablement flonja que recorde, indigna del tot d'un quaranta-quatré concert, indigna d'una banda tan gran i d'uns excel·lents músics.

I m'ho perdonaràs, que no vull ofendre ningú, i si no, no m'ho perdones. Però sigues sincer/a amb tu mateix i deixa de costat els xovinismes apriorístics, que acostumats com estem a la mediocràcia que governa el món, ja callem massa coses. Que no tot és tan bell i bonic i tanta flor i tanta viola com els presentadors i els polítics de torn (militars i civils) s'entesten a soltar públicament perquè eixe és el seu ofici i els van els vots per un costat i l'orgull pàtri per l'altre. El meu ofici?, disfurtar del saber d'uns músics de qualitat que, hui, estaven encossetats per totes bandes. I ha sigut ací, quan ho he aconseguit, per fi...

La sort és que al mestre Pascual-Vilaplana li ha pillat aquesta bonança temporal i "Betry", una marxa cristiana tècnica i puntilloseta ha sonat com calia que havera sonat alg..."

Capdany...

$
0
0



Ontinyent, a divendres dotze d'agost de 2016.

Aquesta vesprada, el senyor José Rafael Pascual-Vilaplana ha passat a la xicoteta gran història de la festa morocistiana de Cocentaina per ser el primer director no socarrat que ha dirigit l'himne. Ja estem en festes. Amén.

Demà pel matí, serà el temps de la Diana. Baixaré, si puc i em trobe. Tinc gana de festa, de sons, de gent fins i tot (i per més que semble increïble). No debades considere aquest acte el millor de tots els que es poden trobar en la geografia morocristiana. Paraula major. I no em desdic. El meu capdany.

Aquest any, aplaudiré els Pots. La filà dels Contestans torna després de més d'una dotzena d'anys desapareguts que ves a saber, la vida on ens porta... A mi, sempre m'han faltat. Sóc d'un sentimental tan gran que, qui no em coneix, no em pot ben creure... I es dóna la circumstància curiosa que, amb la recuperació d'aquesta filada, per primera vegada hi haurà tantes de mores com de cristianes... Estadístiques entendrimentals, supose. Què va i què ve pel que és la vida real...

Els Saorins, la Guàrdia Jalifiana, fa setanta-cinc anys. Aplaudirem com a felicitació merescuda. Per celebrar-ho tot plegat, he fet aquesta portadeta meua vitorejadora de la festa contestana. El ninotet és del meu betlem, bé ho podeu veure. No és un Saorí qualsevol, que és mon tio Ministre... 

Hi ha coses que guarda el cor amb tant d'encriptament que, a l'hora de voler contar-te-les, no puc... No m'ixen...


La Diana...

$
0
0







Cocentaina, a dia de sant Hipòlit, tretze d'agost de 2016.

Feliç any nou!


Espera un poc que crec que està fallant-me alguna cosa... Ah, que jo vinga a parlar-te de la Diana de Cocentaina i tu no tens ni idea de què és això de la... Clar...! Ara veig que estava jo fóra de raó. Com anaves a entendre'm quan jo deia que si era tan això o allò? Anava amb allò que diu la cançó del pisso de l'església, que com és tan gran, vaig mesurant a metres perquè no m'acabaria els pams... I no. 

Doncs et demane disculpes i, si et sembla bé, comence de zero l'explicació de la falla. Potser així sabràs millor perquè moc la boca quan parle i, si et convencera per vindre-te'n (ja a l'any que ve), podries comprovar que no em falta raó. Si conéixes de les nostres festes de Moros i Cristians, trobaràs tu també que aquest és un dels actes grans. Jo, atrevit com sóc, encara diria més, que és el millor de tots ells. 

La Diana, que mereix majúscula, és la primera desfilada festera formal de les festes de sant Hipòlit Màrtir de Cocentaina, bressol i ullal (com tants altres pobles són doll també), del gènere actual. És la primera ocasió, pels més romàntics és cosa important, en què veuràs els vestits al carrer, i més ben planxats no els veuràs ja, perquè tot ha d'estar impecable.
Pels punyeterets historicistes com jo, aquest acte és un dels més antics i remarcables, ja que encara guarda molt de les antigues desfilades de la soldadesca festiva, o com a mínim guarda encara un aire militar que ha desaparegut gairebé en tot el què envolta aquesta fòrmula celebrativa. No però a Cocentaina, on encara es dispara quan el patró entra a l'església, com al segle XVII, i hi ha desfilada de les tropes davant els capitans...

Xinta, xinta, ta xinta xinta xinta...

La cosa comença matí, quan encara no han posat l'asfalt a les carreteres, si vius fora com jo, ja pots anar donant-los pressa... Com a les cinc i mitja no estigues a la placeta aquella de la Vila, l'escenari menut i imprescindible per a la funció, oblida't de tindre els millors llocs. Un servidor, sempre tria estar sota la balconada de la Casa de la Vila, ara et diré el perquè..., i arribe tirant el lleu, perquè això d'aparcar, és cosa de fer-s'ho mirar. Com que no ha acabat encara el darrere de la Nit de l'Olla, està tot impossible. Jo mateix, he tingut sort i vora el Real Blanc que he pogut dipositar el vehicle...



Trencant Diana. Enguany els Almogàvers.

Com es feia a la manera militar, encara no ix el sol i tens missa de campanya bilingüe. En castellà formalment elegant  per parlar amb Déu, en moatros-lo-mos-entonses per parlar amb el poble. Posteriorment a l'Àngelus i el Visca sant Hipòlit de rigor, mentre sona la "Marcha Real", s'hissen les banderes al balcó del consistori i la gent, que ja omple a cormull l'escàs recinte, espera que, amb els dos colps del bombo s'inicie l'acte que tots esperem en candeletes...


Poques coses millors que els Cavallets...


És senzill. Una a una, i amb tanta rapidesa que en dues hores hem enllestit l'operació completa, una esquadra per filada es posa al cap de la plaça, venint del carreró dels Apòstols. El cap d'esquadra demana permís a les autoritats per començar... La música..., allò és un concert magnífic on pots gaudir i molt de la flor dels pasdobles dianers, sempre que no en repetisquen algun, com hui... Cadascú bé que sap com ha preparat l'acte, a consciència, o no... 

El retorn dels Contestans després de 14 anys sense participar en la festa ha sigut un dels moments més emotius.


Quan la música ho demana i a un senyal del cap, tothom a la vegada enfila l'arma i comença a avançar. El joc consisteix en arribar al davant de les autoritats i girar-los l'esquadra per tal de saludar-los. Cal que coincidisca amb el fort final del pasdoble, això sí, i l'operació no és gens senzilla. Compta amb que cada filà ho fa d'una manera més o menys especial. Els moros, i alguna cristiana, munten tot un espectacle ritual. Es planten perpendiculars al davant la porta de l'Ajuntament i, en pocs segons giren uns cap al davant i els altres cap el darrere (i el centre, quiet a mena d'eix de gir). No s'ha de desfer l'esquadra, ni avançar-se ni retardar-se als altres. La formalitat, si es fa bé el joc, és realment aplaudible. Hui, sense dubte, s'han endut la palma els festers de la Manta Roja.

La quasi perfecta girada de la Manta Roja..., una passada.

Els cristians solen girar fent una filera d'un, situant-se al davant del balcó i, en un no res, amb un quart de volta, ja tens l'esquadra girada. A no ser que sigues Cavallet o del Contrabando, que realitzaràs la teua animada manera pròpia de desfilar... O Bequetero!, però és que els Bequeteros, afortunadament per a tots, són d'un altre planeta...

Després, elegantment, fas mútis pel forum, deixes pas als altres i ja pots enfilar per la Vila, cap el Palau, vora el mercat..., aturant-te on calga per fer-te el colpet de torn, el rotllet d'anís, de candeal, un red bull si ja no t'aguanta el cos... Finalment, desfilen elegants pel Passeig, aturant-se per saludar la bandera mora i la bandera cristiana, que pengen d'algun balcó... i, cama cap el monument a Sant Hipòlit, davant del qual deixes passar i aplaudeixes l'esforçada banda, i s'acaba el tot.

Sense el Contrabando, ni serien festes ni res...


Hui m'he fet de fer fotos, que ha estat cosa bona, xe... I he recordat aquell que em deia fa anys que en entrar la dona s'acabava la festa... Redell, si ha passat com al poble on visc! Són les dones les que l'han salvada! Si n'han desfilat aquest matí...!

Això sí, se m'han fet un poc pesats els cristians, però bo, escoltant com la gent es ficava amb el senyor del vídeo... Sempre hi ha algú que toca els testets i enguany ha sigut el senyor del vídeo. Un només, perquè hi havia un fum massa gran de fotògrafs i de gravadors que (amb excepció del fotògraf de sempre), no s'han fet notar gens. Però que el del vídeo que el públic burxava, pareixia un fester més. Amb els Mudéjars (vulgo Desconosidos), semblava un fester més, que ha girat amb ells i tot! A mi no m'extranya gent. L'home és víctima de la paradoxa del vídeo publicitari. L'organització fa vídeos perquè la gent de fora vinga a veure una festa interessant, però quan ve, si troba lloc, es troba amb què l'home que grava el vídeo per a que la gent que el veurà l'any que ve i vindrà, no deixa veure l'acte a la gent que ha vist el vídeo i ha vingut perquè no havia vist com desinteressa la festa un home que grava un vídeo... Caldria desautoritzar-lo. La Junta de Festes té la culpa de tot. Au!


No, no és que hi ha un nou "Desconosido", no... És el del vídeo girant amb l'esquadra. Patètic.

Ha estat d'allò més bé. He fet la volta de rigor i me n'he tornat a casa amb la intenció de dormir per estar fresc per a l'Entrada... Qui anava a dir-me que una proposta de treball proper m'ha tingut dues hores al telèfon... Enguany serà un bon any. L'he començat amb bon peu...

Per cert, una maldat... He descobert que tinc preferències per unes filades davant altres, jo que pensava que era bastant equànime... Ho he sabut en veure les fotos. Hi ha esquadres que ni una...

"Ai Bequetero que mudat vas. Si t'emborratxes, cuida't el trage, que a la filà ja no entraràs".


Ah, i em deixe el tema dels Bequeteros...! Els Bequeteros són una altra cosa diferent a tots el què pugues trobar-te al món perquè en el món hi ha de tot, i també Bequeteros. I tenen dret a fer el què els dóne la gana (que per això els posen els últims sense fixar-se en cap rotació ni res que puga afectar la seua forma de desfilar). Jo, mai no tinc prou mans per aplaudir-los, perquè en sóc un fervent admirador. Així que no els he fotografiat fins que han arribat al Pla. He preferit gravar-te'ls.

Heus ací el què fan els estimats Bequeteros:






L'Entrada (Socarrats de Cocentaina, mira que ho voleu fer lent...!)

$
0
0


Cocentaina, a dia de sant Hipòlit, dissabte tretze d'agost de 2016.

Entrar han entrat. Tots. Això sí, al seu ritme. Lent.

És una de les coses que té l'Entrada de Cocentaina. Està pensada a l'antiga. I quan dic a l'antiga vull dir a la intencionalitat primera soldadesca: lluir i saludar els superiors. I ja no importa si és davant el ministre del Comte Corella o Benavides o com dimonis es diguera ara o els milers de convidats que tasten el café licor mentider a càrrec del contribuent. És meravellós el final, catàrtic, això que una per una totes les esquadres vagen girant per retre honors a aquells tinguts com a superiors..., sempre que sigues un d'eixos mortals elegits... Perquè com estigues al Pla entre la gent comuna, t'enduràs el cul dels esforçats festers. I la resta? Doncs res, retencions en hora punta al Passeig del Comtat. 

A mi, tot això no em molesta, ans al contrari, que ho agraïsc perquè així puc entretenir-me més i millor veient un bon ballet (escasíssims, però certs) o una fantàstica marxa ben sonada (i si és dels clàssics socarrats, millor que millor..., quins "A mos pares" i "Gentileza 72" vaig poder disfrutar entre tant de buf-buf sense cap valor i estirabots diversos...). Només trobe a faltar una mica menys de "trencó" en els seguicis de càrrec, desllueixen sempre per estes imprecisions espacio-temporals.




Malgrat eixos malgrats, la capitania cristiana dels Almogàvers va estar dins dels paràmetres seus i, per tant, conformà un bon espectacle. Els detalls m'agradaren més que no el conjunt. Des de les robes dels músics, els penons dels cognoms dels festers, la roba dels seus portadors, les músiques medievals (tonto em vaig posar quan vaig escoltar -i em vaig posar a cantar-la- la versió original occitana del "Joan Petit"..., mira, erissat estic en escriure-t'ho...!).  Cas a destacar, la roba del senyor Capità: excel·lent. I la de l'esquadra, especial... Del Capità, encara estic ampliant detalls en les fotos que li vaig fer, i no puc creure-me'ls de tan ben pensats i, per suposat, treballats... I la carrossa? Després parlarem de carrosses. Aquesta és un exemple dels bons..., però clar, per a aquestes coses fan falta gust, diners i no tenir un ego estratosfèric. Els Almogàvers no el van tindre...




Si volien, que volien, representar els nostres soldats primers, salvatges, de cuiro raspat i addictes a la vida i a la sang de qui els la vulla furtar, ho han aconseguit de totes. I no ha calgut que fugen d'estudi. He flipat amb l'ús de la bandera del meu poble, tan perseguit pel poble mateix... I amb detalls que, si no fos per la dissipació en l'espai-Passeig, haurien vestit millor la globalitat almogaveriana. El ballet de la mort em semblà d'allò més encertat en el vestidor, mes no en ses mudances, que es quedaven curtes i balbes davant les possibilitats immenses, sobretot per la part de la negror...



Les músiques incidentals, un encert. Les músiques formals, sobrevalorades. Caldrà fer-se mirar l'orgull patri contestà en aquestes coses. És molt fàcil. Sabeu on queda el carrer dels Sants de la Pedra? Allí hi ha un casalici que diuen que és dels festers. Pugeu i trobareu un armari plenet de partitures escrites per gent del poble des de l'albur dels temps festers. Entretingueu-vos mirant, tant d'entre el vell com d'entre el nou. Igual entre allò que ignorem hi ha l'essència de la bellesa a recuperar que, això de revaloritzar ximpums de barroquera odorància, ja cansa...




Va passant el temps i, com t'encantes, entre trencons protocol·laris i altres de perdularis (fantàstics els organitzadors que, de tan en tant, es paraven a beure dels gin-tònics dels amics del públic o es fotien un pot de cervesa al bell mig de la prohibició de publicitat de begudes alcohòliques davant menors), ens toquen les dos i encara no han ballat el Bequetero...

I patim patam, ens plantem en el retorn dels Pots al terreny de joc. Aplaudits com cal, he enyorat les capes aquestes que han estrenat en la Diana, però han passat ben lluïts. La foto, mig borrosa com totes perquè els tecnologies em dominen a mi i no jo a elles, en dóna testimoni.




Estimat lector "Socarraet". Et fots. A la pròxima no passes tan depressa davant de mi.
Amb les ganes que tenia d'aplaudir-te... Tenies raó. Huit anys donen ganes per, en tornar, menjar-se el món. I te l'has engolit. Felicitats:


Del Contrabando, em passaria dies lloant les virtuts. De primera, el teatret tipus Curro Jiménez m'ha divertit, i l'acompanyament amb els passatges de "Carmen" la de Merimée (arrebossada de Bizet) amb el ballet raptat, ha estat d'allò que tan agrada al públic. I com que sóc públic fervorós, he aplaudit de valent... Ara bé. Hi ha ballets que semblen una bona idea i després, es panceixen..., llàstima d'esforç, reconeixible, clar que sí (per més que hi ha coses "de gènere" que no acabe d'entendre del tot), però...



Però i què feliç era el senyor dalt del carro i navalla en mà? De bandera, xe. De bandera...
(per cert, m'he e-na-mo-rat d'eixa manta...)



En resum. Bona, bona, entrada cristiana.
Però de tan llarga com se m'ha fet, temia els Moros, els temia de debò. I el públic també... Que a poc de passar la capitania el Passeig ha anat desangelant-se. Tema sociològic: Ha estat alçar-se el públic i el seu lloc, almenys al meu sector, ha passat a ser ocupat per famílies completes musulmanes. Ha sigut divertidíssim veure l'alegria dels xiquets, inquiets del tot i aplaudidors de mena. L'emoció de les dones en veure el bon cavallisme i les esquadres tan lluïdes. Crec que no tenien prou mans... Quan la cosa s'ha fet del tot cansina, allà a la meitat dels moros, les famílies (molt amables també), han anat cercant el camí de casa. Ens hem quedat en quadre. La ressistència festera, que no acaba d'entendre els organitzadors/programadors/déus festius...

La capitania "Desconosida" no ha tingut res de desconeguda, no. Quan a Cocentaina toca càrrec als més friquis, ja saps perfectament qué trobaràs: imperis romans o egípcis, estètica anys setanta, panxeta i quilos de maquillatge... Quan és cosa de tirar per l'ètnic africà, que se'n vagen a fer la mà les qüestions historicistes i totes aquelles mandangues. Cocentaina és única per fer-se poble de la Sabana, i no precisament pel dèficit hídric... Vinga pobladors del Sahel pintats amb betums i els llavis magrana! Vinga ritmes bojos, atractius, incitants, marejadors...! Vinga balls tribals! I així ha començat el joc... Ara bé, aquesta vegada se n'han passat tres pobles de dues comarques diferents, però en positiu...:

Mires cap a dalt... I veus avançar lleons, i tot el teu entorn que s'esvera, òstia lleons de veritat... I sí, ho semblaven. Caminant espai, asseguts a la fresca, fresca, d'aquesta nit de cabanyoles, què curiós, d'agost... Xe tu, el què et dic! Que semblaven lleons de veritat! I era un ballet amb senyors amb tapalls i llances que anaven de cacera... Quan em solten que ja no hi ha res que inventar... El meu més sincer aplaudiment, recontra!, quina troballa...


I del Capità... La carrossa tan llaaaaaaarga deu ser alguna cosa que fer-se mirar. Però el vestit...


Vaig a ser-te sincer. Que farà massa temps que no trobe un vestit tan interessant d'analitzar en un Capità Moro. Més interessant que la llargària de la carrossa per a un psicoanalista de vacances. Potser m'haja agradat massa i tot... No tenia reeeeees a veure amb la cosa mudéjar, amb la cosa tribal africana, amb el fet marroquí de la decoració, potser sí amb la simbologia pre-musulmana-cristiana i si t'encantes jueva que lluïa a les vores.... Visca Messopocentaina, xe! Com m'agrada aquesta mescla innocent que només fa mal d'orelles als saberuts i als puristes de guàrdia. L'enhorabona, senyor Capità...! I els meus respectes...



Això sí. Si ha hagut alguna esquadra elegant, elegant, ha estat la celebrativa dels setanta-cinc anys dels estimables Saorins. Enguany ha estat un sorprenent esclat el de les esquadres especials, de negres, d'esclaus, com et rote... Però de les esquadres femenines... Ja no és que les dones es posen a desfilar en minoria en esquadres formals de càrrec d'aquest tipus, no. És que ara les esquadres aquestes, que només es poden fer en temps de capità, bandera o aniversari, ara són femenines també, i els vestits són femenins, i són bonics, i aplaudible la desfilada, i el món no s'ha acabat, que segueix rodant...



Però el vestit més elegant, el dels setanta-cinc anys de la Guàrdia Jalifiana.

Per cert, una maldat... Quan el cap batedor ha canviat cavall per camell, no m'he pogut ressistir... Majestat!, li he cridat. Tirorí, tiroriiiiií!!!!




I així hem anat navegant-nos, entre borts i d'altres especímens d'interés fester, fins que ens han arribat, amb l'avemaria, els Bequeteros. Com és de rigor en any de càrrec, han ballat. Jo, "mera", per a què dir del meu content...


M'han sorprés els Bequeteros amb la tria musical que han fet, tan llunyada del pascualfalconisme que els caracteritza... El ballet de les teles blaves ha estat d'allò millor del programa, però era massa tard per a massa aplaudiments i igual les xiques, que de cine ho feien, s'han sentit poc arropades. Immerescudament, que la qualitat del seu fer era alta.



Però per a altures, el Banderer Moro. No puc dir-te de la qualitat de les vestidures. La mala distribució dels acompanyants en la carrossa i la tria d'una tan reaprofitada plataforma han fet que només el públic dels balcons i, segur que també el del Pla, veieren el vestit del càrrec... Una llàstima per a la gent de cadira i entrepà com nosaltres, veritat senyors veïns? Carrossa bonica, però de cul gran i empindongat, passa el que passa a un carrer com el Passeig; sort del forat de darrere...



 Bé, poc més que contar. Preferisc no dir res de l'esquadra final i quedar-me amb més tipisme centreafricà, amazònic, el què siga. Bona entrada, i llarga, i lenta. Gran esforç el dels festers i festeres socarrats i que visca sant Hipòlit. Amb paraules d'aquestes, els polítics sempre triomfen en els concerts per més que el concert haja... A mi, em queda la sinceritat del meu aplaudiment. I després d'aquesta batucada final, només em queda enllaçar amb el pròxim espectacle, cosí d'aquest: el tancament de l'Olimpíada de Rio. Si és la meitat de bonic que aquesta entrada, i més àgil, serà cosa de veure.



Bé, pensant-ho millor, perquè hi ha filades que han desfilat digníssimament dins el temps necessari (i pressupostat) per lluir i disfrutar, més que no lent, cundidoret...
Viewing all 2369 articles
Browse latest View live