Ontinyent, a divendres vint-i-tres de desembre de 2016.
Ahir va ser un dia d'aquells que..., per a què dir res? Va haver un moment que em semblava que el món rodava boig i qui rodava era jo... Classes suspeses sense suspendre-les i tallers "nadalencs" a la vegada... Jo, que ja preveia que estar en un taller fent coses que no havia fet en ma vida no seria cosa senzilla vaig optar pel que més m'agrada: observar a un racó i aprendre... De papiroflèxia, poca vaig poder fer, però del tema de fer clauers amb cordes, càpsules gastades de nexpreso (o com es diga, que com no em paguen, tu m'entens de què parle, que bon entenedor ets...), mira, com si tingués la mà trencada si és un altre qui controla el tema de la silicona líquida... Fins i tot vaig acabar fent cossiolets macramènics de plantes crasses... Per a l'any que ve, ja tinc alguna proposta divertida per encarregar-me jo d'un taller. Ja voràs, ja...
Clar, com que també sabia que feia fred, vaig arribat vestit de pastoret, amb la meua barretina bona i la manta de passeig, que se m'ha quedat curta i és cosa d'anar pensant fer un què..., la de gent que va arribar a dir-me que si jo no era bocairentí, per què em posava una manta bocairentina... Fins que li vaig soltar a un adult especialment insistent (i se suposa que desconeixedor que aquelles mantes abans les duia tothom a qualsevol lloc de les nostres muntanyes) que si ell no era cow-boy nord-americà per què duia vaquers..., si no era esportista espardenyes de running, i tal... Entre els xiquets, cap problema no hi va haver. Això sí, flipaven de veure'm tan grandot fent de xiquet, acabadet d'eixir d'un betlem, i m'assenyalaven... Però tot té un perquè...
Les classes de batxillerat que faig tenien exàmens, i lliçò d'un servidor també, xocorroc! Aleshores, almenys en la darrera de totes, vam preparar portar tots un barret rar a classe; res, això que dius, anem a jugar un poc, i a riure'ns. I després de lea pel·lícula que els vaig ficar per tal que em facen un comentari crític (que de ben segur que els agrada fer-lo!), encara acabàrem deixant-nos realitzar alguna fotografia abans de fugir com esperitats. La cosa, finalment, va anar bé... Com me'ls he arribat a estimar els alumnes en els quatre mesos que amb ells porte. Són realment espectaculars... Ben content estic del meu nou institut i la gent que el conforma... Prepareu-vos que a l'any que ve vos traurem a tots en dansa... De ben segur que algunes de les classes, quan vegen aquestes dues fotos que ara trec, voldran començar l'any fent-se'n una també... Sí, però més que no nadalenca, que n'acabarem tots fins el pirri d'aquestes dies, caldrà inventar alguna cosa pel Rei Pàixero...
I en anar-se'n cap el Nadal, encara escoltava a alguns d'ells, com xiulaven el tema que els acabava d'engalipar... "Always look on the bright side of life..."
