 |
| Els tres personatges del Betlem que han cabut a la foto. Tereseta, Tirisiti i el Caganer... |
Alcoi, a divendres nou de desembre de 2016.
Doncs sí. Encara no m'ho puc creure. Aquest Nadal calia que començara fort, però fort, fort, per ser el Nadal que necessite... I aquesta droga dura, col·locadora en temps i espai fantasiosament correcte, l'he tingut hui... Què no he anat a veure el Tirisiti?????
Ai, ja he tingut l'oportunitat única de trobar-me amb els meus estimadíssims Tirisiti, l'Auelo, el Sereno..., ai com és de bonic que formen encara part del mi que més m'estime... I el millor ha estat la companyia! Sí, els meus alumnes de segon d'ESO... Què feia que no duia jo a veure el Tirisiti a cap alumne? Sí, des que vaig ser professor a la Presó de Menors aquella..., els ho contava als meus xiquets, hui, que es portaren aquells tant i tant bé que un seguit de senyores, de les de cardat alcoià que s'asseien al davant, els van felicitar per com es comportaren, per cantar les cançons..., quin cel de xiquets... Els educadors i jo ens miràrem mentre réiem sota el nas. Si aquestes senyores saberen d'on arribaven aquests xicons, se'ls hauria destintat l'estructura capil·lar abans d'acabar desmoronant-se...
Els meus xiquets d'ara..., ai..., s'han portat d'allò més bé també (és un dir, perquè hi ha uns quants que s'ho han de mirar això del mòbil. Estar a Alcoi en Nadal i preferir jugar a l'enèssim joc futbolísitc...).
La cosa és que Justa, villenera de pro i professora de Religió a l'institut, em suggerí la possibilitat d'acompanyar-la en aquesta excursió... Ni m'ho vaig pensar..., i vaig acabant dissenyant un recorregut que ella ha gestionat admirablement i que no sé si ha sigut per la boira que ens impedia veure més horitzont que la immediatesa del què teníem davant, això sí, recobert per un halo de romanticisme del tot adient al nostre interés tòpic nadàlic... O potser ha estat per les comoditats d'arribar i no fer cua ni al Tirisiti ni al Casal del Nadal ni res... Tot ha estat bé, i molt millor del previst... Com pot ser que mai ningú m'haja oferit mai anar a cap excursió ni jo n'haja organitzat cap i, en el temps que duc a Biar, quatre mesos justos, ja n'haja fet tres...?
Bé, la qüestió.
Hem aparcat vora el monument a sant Ovidi Montllor i el primer que hem fet és fer via cap el Viaducte. Justa volia que vegeren algun dels tantíssims ponts d'Alcoi, i calia començar per aquest... En arribar a la plaça de Vicent Andrés Estellés, s'han abocat a veure'n l'estructura pontista. Han flipat veritablement. Ja ho havien fet quan caminant-hi veien que no hi havia res entre ells i el terra de tants metres a sota, entre els clevills aquells que separen les planxes formigoneres per on caminàvem, i que vibraven a cada passa d'un autobús... Me'ls ha deixat astorat, el pont. I a mi també el descobrir que hi ha una mena de pasarel·la per sota... Jo he d'anar per ahi un dia!, els he soltat. I alguns d'ells, innocentons meus, m'han respost amb alegria als ulls, gestos i veu que ells se'n vindran amb mi...
Els qui coneixien Alcoi, que hi ha qui està cansat d'acudir-hi amb els pares, s'han abocat a la Bandeja a fer-se fotos amb la casa del Tirisiti que hi ha instal·lada al bell mig. Justa, que no hi havia estat mai, ha començat a quedar-se bocabadada ja amb l'edifici escolar d'abans del Viaducte i l'antic parc de Bombers... Li ha agradat des de bell antuvi aquesta arquitectura modernista alcoiana de pedra bona i façana de seny, i anava comparant-me, raonadament i encertada, aquell preciosisme que jo atribuïa a l'empresariat alcoià dinovista, amb obres que ella coneixia. Quan hem fet la visita al Cercle Industrial, ja ha estat la cosa... Una de les alumnes ha soltat que allò pareixia el decorat de la pel·lícula "Titànic". Cadascú s'emociona en recordar els referents que té, i a mi m'ha paregut molt encertada comparança, que jo mateix m'he emocionat imaginant-me allí els senyorots fumant havans de categoria que apareixen en una peça d'Isabel-Clara Simó. Cadascú els seus referents... El que m'ha deixat més esglaiat és tornar-me a veure fent de guia turístic d'un espai al qual no havia entrat mai... Com diu la meua germana, sóc una enciclopèdia amb pates... Ja vaig tindre aquesta sensació, tan rara com divertida a l'abadia occitana de la Fonfreja i a Bèsiers i Carcassona..., ara, però, com si jugara a casa... Un mestret fill d'obrers vestit amb la gorra menys adient per visitar i ensenyar aquell antre glamurós de l'altíssima burgesia caragòlica, i damunt socarrat fins l'arrel... Incorregible com sóc, m'ho he passat d'allò més bé...
Hem esmorzat a la Plaça de Dins, amb la pena que tenien per no poder patinar perquè no era hora i estava tot mullat i tal... Se'ls ha passat anant a mirar si compraven llepolies...
Tirisiti ha enamorat tothom. Justa i el conductor de l'autobús m'han acompanyat al fons, on m'agrada contemplar el més gran espectacle... I com que tota la gent era de fora, m'ha tocat animar l'assumpte preguntant amb bona veu al Sereno l'hora que era, i cantant-li la cançó que el duia a un forat vora la Font de la Salut i tal... Crec que no he cridat tan fort mai els olés a Clàssico... Una interpretació estranya la de hui. No s'escoltava massa el discurs de la narradora al principi i poc a poc ha anat millorant la cosa. No duien atxes els reis ni el Sereno llumeneta al fanal. Tirisiti no s'ha ficat ab-so-lu-ta-ment amb ningú (en ser tots forasters, no n'haurien entés el caure), i en lloc de cantar la "Salchipapa", que jo havia apostat per ella enguany, m'ha eixit amb una "Manta al coll" que, sorprenentment, han corejat toooooooooooots els present a cor que vols...! Tot això, senyores i senyors, m'obliga a tornar enguany a una edició corrent del meu betlem preferit. Si vos en voleu vindre, al cotxe cabeu...
Abans d'arribar al Casal del Nadal, els he fet la visita turística per Beirut. Hem començat per l'església de Sant Jordi, que alguns volien veure per allò d'Al-Àzraq que havien llegit a la novel·leta del senyor Silvestre Vilaplana... Jo? Pot haver algú més feliç que jo parlant del meu heroi a gent que sap qui fou???? Fins i tot els he contat allò que vaig parlar amb el senyor Sellés d'anar a buscar el cos a cert indret que per ací no diré... Innocents meus, que també diuen d'acompanyar-me...
Ens hem endinsat pel descampat medievalico-modernista aquell, hem admirat el Pont de Sant Jordi (admirable de veritat), i hem passat vora la torre medieval tot evitant el museu arqueològic. No suporte veure el que jo vaig conéixer i estimar com a placeta ara convertit en un pàram...
En arribar a l'església de la Mare de Déu dels Desemparats, fotos de rigor i au a conéixer el Nadal Alcoià al Casal que l'acull... He gaudit de la restauració d'aquell recinte, que he fotografiat fins a cansar-me, tot evitant les humitats que es veien i s'olien. Una exposició justeta, justeta, salvada pels preciosos dibuixos-pannell. Més "Museo de la Navidad" que no Casal nadalenc. Igual és que tots els turistes són madrilenys, qui sap... Com que ja els havia explicat de què anava tot allò als meus xiquets, doncs amb el vídeo han tingut massa i tot...
Després, costera amunt, façana de Santa Maria, Bandeja, Sant Nicolau, Cercle Industrial i, quan més marejat estava jo..., Glorieta. Quin encert, que estava el mercat nadalenc en marxa! Una hora s'han tirat corrent d'ací enllà, mirant paradetes, comprant fins i tot... Un servidor ha mercat mitja plaça... Me n'he vingut a cormull de coses extraordinàries, algunes de les quals faran feliç, i molt, un xiquet de nou anys que jo em conec... Ara quan acabe d'escriure, vaig a instal·lar a casa un paquet lumínic en què els llums són falsos, vertaders hologrames... Quan l'he vist...!
I després de fer-nos les darreres fotos, que no reproduisc ací per allò de la protecció de dades dels menors i tal, sobretot les tan divertides dels engronxadors temàtics del Tirisiti que acaba d'instal·lar l'Ajuntament, cama a la Bandeja que ens esperava l'autobús!
I Justa i companyia encara han tingut l'ànim de baixar a la Llotja de sant Jordi, que estava oberta en aquell moment, per tal de veure si tenia jo raó i allò pareixia l'esquelet d'un gran drac... Jo, els meus motius tinc per no entrar-hi...
I res, matí aprofitadíssim, xicalla feliç del tot... Un èxit la proposta aquesta. I jo insistia... Alcoi per Nadal, i que això ho diga un Merut Socarrat com jo té més mèrit, és inigualable. Res com passejar amb calma pels carrers il·luminats... Justa ho deia, s'hi respira l'ambient de Nadal... I això que no ha vist els balcons plenets dels patges Negrets que tant m'estime...
Tirisiti inaugura el meu Nadal... Puc ser més afortunat?