 |
| Fotos tretes de la web de la companyia. |
Ontinyent, a dissabte dotze de novembre de 2016.
Tan desassorit com estic amb el meu poble, i sobretot amb el llas erm que tanta deixadesa cultural li han procurat els polítics, i espere encara emocionat que arribe amb el novembre la Mostra de Titelles. Com a festival, bé que ho saps, no trobaràs cosa més ben preparada. Jo diria que és tot un brodat de riqueses que, malfiat com t'han fet, et preguntes encara com pot havar florit, i seguir florint, sobre aquests abancalats canemassos albarisos, i per trenta-dos anys que es diuen prompte... Quan coneixes la inversió en esforç de l'equip organitzatiu comarcà i la seua veritat sensata, s'esborra qualsevol dubte. I t'agafa més ràbia encara en veure com des de les institucions, les altres pobletanes, només que volgueren treballar (de pressupostos no parlarem per com van d'escassos arreu), podries fer... Més qui vol que qui pot, i...
Com un xiquet enriallat m'estava jo anit en anar a veure l'obra "Rudo", de la Companyia Manolo Alcántara, en veure que ens feien seure al mateix escenari, en una mena de circ de recursos variats dins la brutícia i poètica d'un conte neorealista italià de parcs mitjans. Jo no sé si a la gent li agradà la proposta d'un esforçat acròbata de l'aire com jo mai havia pensat, arrelat a un terra fet d'arpilleres, àrids i caixes de fusta que van a trompades, una agressivitat majúscula, un maltracte efectista... I enmig de tota aquesta pesant funcionalitat, la bonesa d'un titella humà, esgarradet i trencat, sense més fil ni carranc que els de la seua voluntat beguda. Quanta i quina tendresa despertava el monstre...
I de sobte, s'enlaira, i camina sobre la barra i se'n pugen amb ell els ulls emotius tot veient-lo equilibri impossible acabat amb molts grunys i suor, molta suor. Bé que es guanyà ses garrofes, l'home, amb el transport, apilonament i desmuntatge...
I l'instant màgic fet de violoncel i violí aterrats, de veu que roda i harmonia. El rude màxim acaronant el pas mateix d'un titella senzill, amatent, enamorador. No podré oblidar com la sort del ferro descendent que els dos caminaven m'encarava, ell gnomon, jo estel polar, i cap a mi que baixaven ambdós, ben espai i tranquils i silents, cadascun amb la seua barra d'equilibri armada en horitzó, tot oferint-me la bellesa que hi ha dins la rudesa...
Felicitats.