Els Contes de la iaia Amparito enamoren...

Ontinyent, a divendres onze de novembre de 2016. Diada de sant Martí.

"Això va anar i era que fa molt poc temps hi havia en un poblet de la Serra de Mariola, una dona ja major, que vivia a la seua caseta". Aquella dona contava contes, i és així com comença un d'ells, el dels "caragols"... I ahir va anar a posta, des de la seua casa, a un carrer d'arrel del poble de Banyeres de Mariola, al poble, justament, dels "caragols, per tal de presentar la seua darrera creació, darrera de moment: una publicació de les seues dèries i facècies, de les seues contarelles llegendàries i immediates. Els "Contes de la iaia Amparito".

La iaia Amparito és una dona tan i tan especial...

Comentava ahir amb un amic que les reaccions del món turbulent que vivim al voltant immediat estan fent de mi un major misàntrop encara. I ja no és per allò que cadascú vaja amb cadascú, sinó per l'amagar i l'amargar; pel dissimul del què s'és i no es vol dir ni reconéixer i va fent-se mentida crescuda; per la vida entesa com un llarg postureig que no cessa i s'encarnissa en un futur previsiblement lamentable; per la mort certa de l'empatia humanista; pel benefici cert com a única forma d'inversió personal... Lluny de mi trobe ja qualsevol idea rousseauninana sobre la bondat innata de la dona i de l'home. No som bons per natura, o potser Natura ha estat ja tant prostituïda que el nostre llinatge s'ha malbaratat també com ella i amb ella... Però gestos com ara els de la iaia Amparito ,encara em fan tindre una certa confiança en la persona, en el que té cadascuna d'elles d'humanitat.

 Em va comprendre, pense. O potser pense errat. No ho sé ara.

Veure sobre l'escenari a Amparito Tortosa Francés, m'ha emocionat. I més m'ha emocionat no trobar-la mai sola; perquè uns o altres dels seus tants familiars i amics admiradors sempre eren amb ella i per ella. Tot preparat, bé que es veu a la fotografia, per si la seua darrerament transmudada salut afectava en algun moment tan deseixida ànima de bé. Tota la vida forta, tota la vida..., i ara... Ara és el frec de la norantena en un cos activíssim mogut per la bonesa d'una ment d'empenta sense pausa, pròpia d'una autèntica manifassera de l'emoció... 

Com no vols pagar rèdits a les factures de Natura amb una vida tan plena? Però ací està, i malgrat qualsevol malgrat, a una Àgora d'Alcoi ben plena que l'acompanya, que l'escolta, que la fa sentir estimada, i que ara la podrà llegir també...

I què dir de la nissaga d'artistes vers que la iaia Amparito ha anat criant en saviesa humanal, en bondat compartiva, en voluntat de fer, de dir, d'ensenyar, de volar... Si la iaia Amparito ha sabut fer alguna cosa és teixir ales per a la seua gent, i la seua gent són tants i de tant ample espectre voluntarial... El secret? Supose que serà la bonhomia quotidiana empeltada amb una estima per l'entorn d'on venim, d'on som, que va criant-nos i amb què aprenem a sentir-nos persones. Siga l'indret, el record, el parlar que sentim pàtria, siga l'alçada de visió que permet albirar horitzonts on volar sense més recança que la de tornar al niu per contar allò vist, allò fet, la darrera pensada, la propera intenció, i tot amitjanar-ho amb els teus, amb qui t'estimes...

Queda, Sergi, potser, alguna cosa viva en el verb estimar? Potser sí. Eixa voluntat innata de la gent de bé de donar-se als altres, de mostrar a les properes generacions el punt on tu has arribat per tal que el superen de llarg i vagen molt més lluny encara d'on podràs fer-ho tu. El fet que tornen a contar-ho i compartir-ho és, potser, l'error més gran de la meua esperança. Qui vola, vola; el cadascú va amb cadascú que tant blasme jo ara... Ara ja ho sé. Només els elegits per donar-se al tot dels altres, els qui guarden una llum feraç als ulls quan et parlen i et riuen, són d'aquesta pasta que jo, Diògenes orat sense amparança, recerque sense descans. Perquè la sent com a gent meua. La necessite per amiga i al meu costat. 

Heus ací perquè m'agrada tant el meu ofici de cantar i de contar i, d'en viure, explicar-ho. 

Ací està com és que estime aquells que tant d'esforç esmercen en conjugar el bell verb ensenyar...

Fa ja temps, a la Fireta de Sant Antoni de Muro, vaig conéixer el projecte de la gent de La Xitxarra Ric-ric C.B. Els vaig comprar dos exemplars del seu primer llibre de cants i balls i cabòries d'un per ací mateix mig perdut. En la presentació aquesta, Empar Ferre, membre de l'estrenu col·lectiu i filla de la iaia Amparito, junt els seus companys, feien recompte de la història del col·lectiu, centrat en oferir productes dirigits a un ensenyament que volen i volem pujat amb valors d'immediatesa casolana, els més positius de tots, els heretats a través de la dansa i la tonada, dels usos més savis del rebost i, ara, de la rondallística fecunda.

La iaia Amparito hi participa del joc des de fa un fum d'anys. Primer anava, ho comentaven elles mateixes, amb Empar d'escola a escola contant i recontant del recapte del llegendari, de l'expertesa que atorga la vivència. Després, quan el bòlic es va fer tan gran, es va independitzar la iaia i, a mena de cossificació ben certa d'un personatge bonhomiós propi de conte, ja va abastir escenaris variats. Que poques són les escoles i les biblioteques dels poblets serrans de la Mare Mariola, del naixent Vinalopó, dels dels comtes de conte contestans, de la meua encisadora Terra Blanca o encara de més lluny, del camp que creua el Túria familiar, que no m'haja visitat...

Però no he volgut escriure fins ara aquest escrit, que desitge de reconeixença a la matriarca, als seus fills i als tants néts com són o volem ser perquè ens hi sentim identificats d'alguna o d'altra manera, fins haver tret del meu cap certs nuvolots de tempesa gens adients per l'estiuet de Sant Martí... M'ha costat deslliurar-me aquests dies de les tantes tonteries amb què els pretesos amics que em diuen ser m'atabalen, i també del dolor tan cert que erta mon braç... Sense aquesta llibertat de l'esperit ensems la ment no podia permetre'm llegir el llibre de la iaia Amparito. Que res no puc aconsellar o desaconsellar als qui s'estimen la meua consideració sense tastar-ho abans. I sí que havia escoltat històries dites per ella i m'havia esmaperdut la seua habilitat per engatussar el públic amb la senzillesa tan gran de la paraula directa. Però, i l'escrit? Arribarà a acorar com ho fan la veu i el gest, el posat i la fesomia en tan dolç aplec d'humanor?

Doncs sí. 

El llenguatge tan planer com elegant, i amb tants recursos veritablement nostres, fan propera cadascuna de les dotze històries que s'arrepleguen, que es fan curtes... L'estil animós, plenilúnicament positiu, la senzillesa de plantejament, tan directe sovint, ho apropen tot al fet rondallístic més tradicional. Però no al del lluïment lingüístic ni al de la necessitat de la bellesa expressiva, no... Ací, de manera molt acurada, es transmet la tendresa del text breu, que pot ser contat en una nit a la vora del caliu del foc o de l'acotxament al llitet infantil, ben sol o potser com a conformador d'una tirallonga fantàstica d'experiències i emotivitats. Ep!, i tots ells amb la seua moral, que no moralina, sincera i gens amagada. On cal. En acabar cada faula a la manera neoclàssica, o a través de les parèmies inventades. 

I de les històries? Un servidor només en coneixia una d'editada, aquella que diu i que es diu "El que fa el vell està ben fet" que igual ja sabràs, que ets llegit... Però la resta són una vertadera i aconhortadora troballa. Alguna d'elles, com ara "El miracle de les taronges" té un regust a les formes de Gianni Rodari que admira. Altres, com pot ser la d'"El tio Quiquet" emocionen per trametrens un temps, una gent i un país vivencial asombrosament bell. En llegir la primera de totes, "El príncep desobedient", m'arriba una airada frescal, com si em trobara amb un Enric Valor més proper que mai a uns xiquets espectants per les falornies magnífiques que esperen d'un contacontes. "El Guardià del bosc" m'apropa a la bonesa aquella que jo dubtava en l'home a través de la natura que ajuda el pastoret mariolenc d'antany a conéixer els Reis d'Orient més actuals... Quina sort de remescles, quina magnificència de llum a donar. Quina olleta de músic escrita més olorosa... Hi ha tanta cosa riallera...! Jo, em quede sense dubte amb la darrera de les històries, perquè és la història. "La nina de drap". És la iaia Amparito feta nena de nou, amb els joguets que ens dugué ella mateixa perquè veiérem com jugava de petita, que li'ls va fer son pare que fuster fou, un fornet, una planxadora... Me l'acompanyaren a la taula, on signà bona cosa d'exemplars... Aquella pissarreta que usava a escola, a la vora dels mòbils ultimageneracionals amb què bona part d'aquell tothom tumultuós volia fer-se fotos amb la iaia...

El moment més especial de la nit? Quan amb un davantal, com conta al conte, acabà, dolcíssima, fent una nina de drap casolana. I encara li la llençà a una xiqueta feliç de les qui, a la primera filera i al terra asseguda, escoltava bocabadada...

I per què tot això és bo? I per què tot això és net?

Molt fàcil i ho diré sense preàmbuls i pilositats llenguoses.

Estem i estic ben fart dels productes i licències que ofereixen les editorials nostrades, preparades per ser llegides a les escoles per xiquets que semblen prefabricats o hereus i pubilles d'allò que ara es coneix com a "pares helicòpter". Llibres en sèrie amb un llenguatge estàndar gens plàstic (artístic) i llunyà que, de manera capciosa reflecteixen una societat plàstica (de plàstic) front a la real i immediata, que no sol tindre-hi cabuda (amb honrades excepcions però), en els catàlegs que les escoles inunden. Els clàssics han estat substituïts, i a tots els nivells docents, per mantàfules d'autor que ara s'estila; d'amiguetes i amiguets i pagafavors dels caps editors; de premis garbellats amb sedassos de fil adaptable o adaptat. Els qui vos dediqueu a aquest món bé sabeu què estic dient i us somriureu...

Aquests contes, però, són propers perquè parlen d'un món que no pot tornar, val, però que conté uns ensenyaments directes, clars i rotunds que tots voldríem aplicar a aquest ara nefand. A mi, m'han admirat la claredat d'idees, l'atreviment des del classicisme rondallari, la voluntat de revolució social veritable que té la iaia Amparito... Veritable i factible! Vejam: d'allò passat només les formes, d'ara la convivència, la igualtat, el respecte, la solidaritat, l'entrega, l'amistat, l'obsequi, la decència, el treball, la convivència, el somni, la voluntat... Val que en algun cas podreu discutir-me la presènca en algun text d'una certa religiositat catòlica xocant. Sí, de la tradicional remesclada amb un animisme naturalista que seria de poc grat entre la indecent cúria actual i que, a mi, no deixa de complaure'm pel que té de respecte multicultural sabent que es parteix d'un món rondallaire que, ves per on, té aquest factor com a bàsic: som d'on som i la nostra història i les nostres històries hi estan impregnades. Però si llegiu, igual vos sorpreneu com jo de la modernitat i la tranquil·litat amb què , per exemple, aborda el tema tan pelut de la Mort  i el naturalitza a ulls dels infants.  Al·lucinant...

Doncs bé. Acabem de vendre el producte.

La publicació és correcta, i ara et diré per què rica també... Potser falla en el tema de la maquetació: amb una tipografia tan correcta com s'ha triat i va i la lectura queda deslluïda per uns marges difícils que la incomoditzen, amb tanta cura com s'ha tractat tot. És cosa a solucionar en una molt desitjable propera edició i de ben segur que això augmentarà la vàlua de tot plegat. Perque la gent de La Xitxarra Ric-ric, pel que fa a la cosa estètica, ha volgut anar més enllà, encara, i s'ha empescat unes il·lustracions d'aquelles memorables... L'acompanyament imatginari ha anat a càrrec dels alumnes de Primer de Batxillerat d'Arts de l'IES Andreu Sempere, d'Alcoi... La professora Mercé Gisbert s'ha encarregat de coordinar el treball d'un bon grapat d'alumnes que, des de la meua sinceritat només puc que aplaudir alçant-me, i tot, de la meua cadira. Quina gràcia les seues idees i quina bellesa de resultats. La portada mateixa, treta d'un dibuix de Denisse Llorens, és un autèntic prodigi d'art i d'estima. I el millor que té és que no pot acabar d'entendre's, com molts altres dibuixos, sense llegir la història que pugen amb el seu bon fer. I en llegir-la i mirar els gràfics, la comunió aconseguida és tal que t'arriben a emocionar...