Bocairent, a divendres trenta de setembre de 2016.
La millor manera de disfrutar com volia, sol i tranquil, de l'exposició de Vicent Ramon, més que siga uns pocs segons, era disposar de la mateixa tàctica que empre per viure qualsevol de les festes que es succeeixen a la plaça de Bocairent. Arribar el primer i, si la cosa és factible, eixir l'últim. L'operació facilita una visió diacrònica única i enriquidora sempre. Missió acomplerta, objectiu visual-emotiu acomplert.
I clar, ara podria extendre'm i fer una crònica del què ha estat la inauguració i comentar aspectes diversos de la mateixa. No ho voldré fer perquè molts d'ells seria millor tractar-los en el meu blog personal, per això mateix, per personals, i clar, potser quedaria coixa tal referiment. No passa res. El que t'aconselle és que visques per tu mateix i decidisques les teues raons... Puja a Bocairent, o baixa, depén de la teua alçada terral actual, i entra desacomplexadament a veure una mostra tan interessant... Ah, i si pots, fes-te amb algun dels xicotets i graciosos catàlegs que l'Ajuntament ha tingut a bé editar. A més d'un bon record, és una manera excel·lent de conservar eixa màgia que desprén la mostra a prop teu...
Em cal agrair a Vicent Ramon, a més del regal físic que em feu del quadre del cartell de la meua confraria, l'altre regal, el moral que motiva el primer... L'oportunitat d'haver-me deixat escriure en aqueix catàleg. Un text no molt llarg en què em demanà que parlara de Festa i de cartellística festera, dues passions exageradament meues, i un poc també de la seua obra. Justament perque hi puges, no publique ara el text... Fou alt esforç, però perquè en aquells moments em pressionaven perquè escrivira altre text semblant per altre catàleg també paregut i que eixirà prompte també... Aquest d'ací, però, fou bàlsam...
M'he dedicat a preguntar a tort i a dret quin és el cartell preferit. Un joc amb poca vàlua estadística però que m'ha demostrat una idea intensa... Que cap persona s'haja repetit en cap resposta és només senyal que l'obra, com a fet general, arriba, provoca, treu de nosaltres la nostra preferència respecte a paràmetres absolutament personals en què l'estètica i el sentiment s'uneixen i no sabries bé dir si t'agrada perquè és el d'una festa determinada, perquè et diu alguna cosa més que no l'anunci de festa que és o l'obra d'art, o perquè, simplement, t'ha sobtat en algun dels components o en la resolució de tots ells a la vegada...
A mi, a part del "meu" cartell, em passa una mica com a l'autor, que no sabria dir... I si deixe a banda la part setimentalista i la de festeròleg, que em deia un ínclit director que jo sóc, m'al·lucina la visió zenital de com dansa la foguera santantònica de Canals en ser que la cremen, el joc càlidament intens del Tractat del Campet refent símbols, la força ferrenya del castell de Banyeres de Mariola, junt el me-ra-ve-llós santjordi en què totes les geometries duen a batalla... Però insistisc en un punt que tinc clar: la voluntat autorial d'instal·lar en el joc només aquells cartells oficials o premiats ens priva d'altres obres requetemagnífiques que Vicent Ramon ha creat. Per a mi, i ara ho confesse públicament, no hi ha cartell com l'Home de la Manta que quedà segon a Bocairent, com segona ha quedat, i crec que immerescudament (fins el futur arrepentiment sociofestiu), la proposta que ha fet per a l'edició propera, preciosa com poques, però ja se sap, difícil és ser profeta al teu carrer i tal... Ah, i la passada aquella santblaiera de l'any en què jo mateix li vaig guanyar a domicili, única i cordial. Ho comentàvem quan ja anàvem eixint i allí no quedava més que la solitud que anava fent-se en apagar els focus i uns quants quilos d'hipocresia que havien anat destil·lant-se a poc per la calor i que en aquell moment, ja anàven escales avall de la sala camí del riu... L'emoció que vaig poder veure riure als ulls de la mare de Vicent Ramon, però, va assegurar-me que tot havia eixit com calia, que era bé... Algun quart d'hora després, i asseguts a una, per a mi, desacostumada taula, he conclós que malgrat tots els malgrats, el senyor Calatayud Cerdán té tota la raó en el seu escrit del catàleg. Vicent Ramon corre el perill d'estimar-se més el que hi ha rera l'art possible enlloc més que no la realitat del què veu. Confondre de tal manera significant i significat, dic jo, provoca que la relació discursiva indicial acabe sent només icònica. I com que jo ja fa temps que em navegue en aquestes marees, li done la benvinguda. La mostra ha sigut palmària: que no ha acabat contant-nos el proper i flipant projecte d'una manera absolutament incitadora de futurs?