Jacarilla, dilluns 2 de novembre de 2015.
De profundis clamavi ad te
També hauria jo volgut fer un discurs solemne, més o menys a l'alçada d'un dia d'Ànimes. Potser un rèquiem i tot, per dedicar-lo a les persones que m'he estimat i m'han deixat. Però comencen a ser massa les persones que em deixen, d'una manera d'altra, i poques són les que em vénen (venut com sóc també...). Així que no puc ser lluït en paraules. Potser sí en sentiments. Però ja se sap que aquest cal guardar-los en bé de la pulcritud de la decència i totes aquelles estupideses que la moral, tan hipòcrita, ha volgut inculcar-nos a través de tantes normatives eixorques d'arrel grotescament divinal.
Sustinuit anima mea in verbo ejus:
Aquest any del sedàs, Mort ha estat generosa amb els meus; malgrat algunes partides sentides Vida ha sabut fer-se endavant. Això em plau. Ara recorde molts d'eixos meus i els dedique un somriure agraït. Però estic cansat de tant dol com porte. Hui l'acabe sense passar per cap espai de mig-dol. Fóra les robes negres i les teranyines que puguen amagar cap dels plecs de la meua pell tibada.
Si iniquitates observaveris
Des de hui, em veureu jo.
Visc.
et copiosa apud eum redemptio
Sé d'on vinc i ho respecte, però la vinguda i l'arribada no em marcaran camins, ja no me'ls marquen.
Sé qui sóc, i sabent-ho, he començat la difícil tasca d'estimar-me. I estimant-me he pogut emprendre la restauració de la façana i els interiors. Hui retire les bastides.
He sabut cap on vaig, i ja m'enyore aquella bellesa que albire. Ara bé, reconec témer la pàgina en blanc que, després de la ressaca firera i encara sentint-me passejar per Carcassona, trobe preciosa... Però no gargotejaré res en ella, que tinc prou capacitat i voluntat també per dibuixar-hi duomos, cànons i orografies brillants. Farem de la nostra vida, estem fent-ho, un cal·leidoscopi de bellesa on no càpia ja cap neguit absurd, sense oblidar-nos, per favor, del proïsme. No seria eixe jo que jo vull.
A custodia matutina usque ad noctem
Ara cal treballar de nou, per sentir-nos això mateix, mai de nou cap ànima en pena...
Qu’èm çò qui èm.Nadau
De jamei en tostemps,
E d’ivèrn en primtemps,
Si n’i a qui an çò qui an,
Qu’èm çò qui èm.
Aimar sa tèrra dinc au mau d’amor,
I créder enqüèra dinc a la dolor,
Espiar cada matin com si èra lo purmèr matin.
Esperar, esperar,
E cridar, e cridar,
Si n’i a qui an çò qui an,
Qu’èm çò qui èm.
Vielh monde qui portam de ier en uei,
Non seràs pas jamei un monde vielh,
Tostemps recommençat, lo conte n’ei pas acabat.
Pè deu cèu, tot qu’ei blos,
Hant-se nueit, tot qu’ei doç,
Si n’i a qui an çò qui an,
Qu’èm çò qui èm.
Tà casa, adara que nse’n vam tornar,
Cap a un aute sorelh que’ns vam virar,
Doman, si s’escad plan, a contrabriu, que seram vius.