Bigastro, a 2 de novembre de 2015.
Si he escrit açò, que ja no ho sé, és perquè he arribat sa i estalvi a la meua "segona residència". Ha hagut algun moment en aquesta matinada d'ànimes que he arribat a dubtar si no deixaria difunt el cotxe i tiraria jo a peu, amb l'aigua per les pantorrilles, per poder eixir del tràngol.
En ma vida m'ha passat un cas com el cabàs d'aigua i vent de fa només una hora i mitja. Que m'ha tocat fer mans i mànegues per passar vora el Camp de Mirra, sense cap senyalització que m'aidara a seguir cap camí... Sort que en posar-me apegadet a un camió salvador he pogut arribar a la Canyada. El bon home de davant, a deu per hora és molt dir, anava traient quantitats industrials d'aigua embassada a aquell poble. Fins i tot a l'autovia, abans d'arribar a Saix, hi havia tolls de perill extrem.
Quines glopades perbocava el cel i amb quina fúria Èol me les feia arribar.
Semblava, talment, el jorn del Judici...
Però estic bé. Espereu que em mire per confirmar-ho. Sí. Jo, apuradet, escoltant el meu grup occità favorit i beneint el darrer canvi de fars que vaig tindre fa no res per a sort meua... He descobert que tinc un cotxe d'aquells valents. I com li estic d'agraït...
Per cert, sobre el títol d'aquest post... És que és una expressió jaculatòrica que juga a fer ironia amb aquella tradicional del "Lloc a la balladora!". Li la vaig escoltar a Martí Jover al concert de Cocentaina..., em va encantar!