Múrcia, dimecres 21 d'octubre de 2015.
Sí, jo mateix he recreat la imatge meua arribant a l'auditori de Múrcia, pobletà com sóc, amb boina, un palet entre les dents, i deixant al terra les cistelles de vímet amb les botifarres del poble per rascar-me la closca i dir allò de quina sala més gran aquesta... Però no, que he arribat afaitat i dutxat, i molt justet, perquè això d'aprofitar la vesprada anant a l'Ikea no ha acabat de ser una massa bona idea, i això que he comprat coses d'aquelles xules, xules...
Bé. Arriba a l'òpera el tio Sergi Carrasca. Ocasió única i solemnial com poques, que m'he enllustrat també les sabates. Els meus companys professors sembla que hagen venut el fem, tan guapots i guapotes com es presenten. Jo, humil, m'he posat aquell pantaló que feia quatre anys que no em cabia i ara em cau..., i m'assec al dalt de tot, que és des d'on m'agrada veure les coses.
A veure, contem..., què farà que no veig una òpera com cal? Que no siga alguna versió muntada d'aquella manera o una selecció coral en algun poble de la Vall? Sí, vint? Vint-i-cinc potser? Segurament. En dir que la darrera vegada em va "portar" ma tia Mila... Com puc haver estat tant de temps, tal i com m'agrada a mi aquest art... Un art ple, ric perquè arriba, alt perquè impressiona...
I ací, al meu davant, Madama Butterfly, no m'ho puc creure. Jo, mitoman com sóc... I com a bon friqui que em sé, mentre celebre el dia del seu nebot Marty McFly...
Resulta que l'associació Pro Música de Múrcia organitza una funció de campanetes cada cert temps. El meu institut està subscrit, afortunadament i feliç, a aquesta entitat i fa la publicitat pertinent de les seues propostes. Moltes vegades les he deixades passar per motius d'allò més pelegrins, però des que fa dos mesos justos vaig decidir tornar a viure, i fer-ho el més plenament possible, la vida m'ha regalat ocasions meravelloses, satisfactòries del tot, en l'íntim més que res, i moltes i continuades. La tornada de Carcassona ha estat triomfal en la seua senzillesa. I hui, he pogut fruir de moments d'una bellesa que em creia vetada. Elevat estic mentre açò escric...
La crítica. Madama Butterfly, amb música de Giacomo Pucini i llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Versió original en italià amb subtítols (afortunadament, perquè també...). Companyia Lírica Òpera 2001, la qual cosa em feia por, perquè aquestes històries itineranoides... Però el minimalisme de l'escenografia i la meravella del vestidor varen omplir l'escenari de detalls a aplaudir (fantàstica la direcció escènica aconseguint tant amb tan poc, i tan bell...).
Orquesta simfònica Pleven, molt solvent, dirigida pel mestre Martin Mázik. El cor Hirosaki de Japó m'ha resultat molt interessant, i ha reeixit en els seus moments de protagonisme.
Pel que fa a les veus, he al·lucinat amb totes elles. Els papers masculins, que en aquesta obra són bastant plans i, certament, prou idiotes també, han estat defesos dignament per Nikolay Bachev com a Yamadori, Tihomir Androlov en el rol curtíssim de Bonzo, i un molt ben aprofitat Dimiter Dimitrov com al casamenter Goro. El cònsol Sharpless ha sigut el baríton Paolo Ruggiero, i l'he aplaudit abastament. No ho he fet tant, en canvi, amb el Pinkerton protagonista, el tenor David Baños. Bé ha estat, però potser ha interpretat lluny de la preciositat de les veus femenines, amb les quals no acabava d'empastar, xe..., però per mèrit d'elles, no per demèrit d'ell, en absolut.
Elles, Suzuki, la mezzo-soprano Liliana Mattei, ha estat la veu de la nit, foscament bella, altament càlida, preciosa, preciosa, de debò. Emotiva. Ampla, Vellut sobre la pell que acarona la ment en entrar-te tan profundament. I Hiroko Morita com a Cio-Cio-San. No pot haver-hi major explendidesa. Quin paperot el seu, tant en potència literària, com efectiu/afectiu. Enamorat vaig eixir-ne de la seua passió càlida i tendríssima... L'escena del seu hara kiri em va torbar d'una manera tal... Això que apareix a tanta pel.lícula que la gent que la desconeix acaba enxarxada i entregada pel sempre al sacre altar operístic..Així m'ha seduït a mi. Quina sort, la vida... Quina magnífica sort..., i això que m'havien advertit que el tema no era per a mi ni per a ara.un americanoide que simula una estima davant una passió vertadera, pura, abassegadora, neta, pacient, delicada, que condueix a l'anorreament de qui estima i a l'arrepentiment ridícul de qui només jugava. No em sona de res? molta literatura de final suïcídic hi ha d'aquest tipus... Jo mateix he acabat per rascar què pot haver de Butterfly en mi, i el resultat ha sigut una idea. Igual escric un llibret de final diferent i estimació més actual i li'l passe al meu germà per si cap dia li abelleixbescriure una òpera bufa...