Lagrassa. Sota l'ombra verda del pati de la casa abacial. A deu d'octubre de 2015.
Em confesse.
La lliço que m'enduc de Santa Maria d'Orbieu és múltiple.
La primera té a veure amb el campanar: no en projectes cap de molt gran si no el penses acabar en vida. Quan t'acabes ,acabarà com aquest...
La segona. Respon al blanquíssim de les albes puríssimament blanques dels alts, joveníssims i desgarbats monjos. En ser dels llegs de bancals enmoreneixen.
La terça és de major càrrega existencial. Que amb el permís de les grans corporacions multinacionals, el papat i l'estat franc, la vida està feta per als enamorats de la vida. Jo ja li he demanat una cita, llavors d'aquell arbre que plantaré en terra bona, lluny d'obac ni avegany, perque, en créixer, puga treure'm d'una branca l'instrument.
Aleshores, fent perdurar el cedre destarotat, rodaré joglar pels pobles buscant a qui estimar que m'estime...