Aquest matí m'he retrobat amb la cara amable de la Setmana Santa del meu poble. Com que s'estrenava l'himne que commemora el 50 aniversari de la fundació de la "Cofradía del Cristo de la Expiración y Nuestra Señora del Patrocinio", i la lletra ha anat a càrrec de Moisés Llopis, doncs els seus pares, membres activíssims d'aquesta confraria, em van dir d'acudir, i he fet bé d'acceptar el convit perquè aqueixa és, justament, la cara que més m'agrada de la festa: la de l'alegria de fer, de voler estar junts i el passar-ho d'allò més bé.
L'himne, el teniu ací, partitura i tot..., vos copie el díptic que han editat amb un text explicatiu del mateix Moisés (que com jo, té a Ramon Llull ahi dalt, què vols que fem...?).
En poder tenir la música la penjarem. Ja veieu: una peça més, i en valencià, per enriquir la nostra commemoració passional que va sumant-se als motets i els goigs que poc a poc hem anat traient. Espere que puga assentar-se i que l'escoltem sovint en les celebracions que ens obren la primavera.
Si havéreu vist a bona part de la confraria pujar a l'altar de l'Ermiteta a cantar... Quina cosa més ben pensada! Han estat setmanes assajant, que calia que tot eixira bé... I fent així, han creat encara més germanor i complicitat, més vincle... Importa si ho han fet bé? Doncs ves per on, a més d'haver-ho fet fantàsticament, no importa el perfeccionisme. El que val i el que queda és tot allò positiu que els ha aportat el cant. Als qui l'han interpretat i també a nosaltres, els qui escoltàvem contents de veure tanta gent contenta.
Després, hem anat d'esmorzarot, d'aquells senzills però llargs, i hem encetat converses, me n'he assabentat de novetats interessants i a la fi hem conclòs la matinal a la mateixa Ermiteta. Mentre uns salvàvem el món de paraula els altres pujaven la Mare de Déu del Patrocini al seu cambril. Ha estat bonic de veure i m'ha dut molts records de la meua confraria, la Soledat. Després d'un any de necessària sabaticitat que ara conclou, res m'agradarà més que viure eixe mateix esperit alegre, eixe moviment il·lusionat, a casa meua. I el millor és que estic segur que queda ben poc per recomençar... I no és que entre la gent de l'Expiració no m'haja sentit com a casa, en absolut... I bé saben com me'ls estime i com els estic d'agraït per, compartint treball i emoció, fer realitat junt a la Soledat el somni del Silenci i la tendresa de la Nit dels Panderos. M'han fet créixer la recança i això, en aquest novembre tan malgirbat, ha acabat per redibuixar-me el somriure...
La meua enhorabona i, com no, el meu ànim davant l'aniversari que ara s'enceta. Que la feina siga de profit per a tots!!!
