Santrafel, a dilluns dotze de maig de 2025.
M'agrada massa la borratxera que t'inunda tots els sentits quan et passeges en mig d'una bona disparada de pòlvora morocristiana. Ja s'encarrega el teu cos de mostrar-te els límits de seguretat, sobretot auditiva, perquè ausades que bé saps com provar a captar tanta ferrositat, eixe tacte brut que t'enerva, el respirar tant de prop i fondo els colps que fuetegen l'aire i et fan tremir la terra...
No havia tingut mai l'oportunitat de veure disparar a Biar més que les quatre bocades que treuen els arcabussos en la baixada tan màgica de la Màredeu allí en l'esplanada, i el poc o res de la plaça en l'Ambaixada, més pendent con he estat sempre de la meravella teatral de l'espionatge... I atenent també al fet que l'any que més pólvora necessitava va ser aquell que no hi havia, que deien que no hi havia però... Ahir, però, volia veure com el meu nebot i els amics, al cap i a la fi també com a nebots me'ls tinc, disparaven. I vaig aprendre molt, i molt que vaig aprendre...
La primera, i en el front, és que, tan simbòlica com és aquesta festa, que destil·la per tots els porus una tradició suada però pel que he corprovat, i anotant, canviant del tot, té en la disparada un potencial estètic magnífic. Tota la falda urbana de la serreta de Sant Nicolau plena de moros i la part baixa carretera de cristians al dispar... Què coneixes algun poble on tinguen lloc aquestes "guerrilles" just en un lloc de batalla històric real? No de bades allí mateix fou que acampà Jaume I per fer efectiu el seu llarg setge... De bovo, l'home tenia res...! I jo tampoc, que Jaume I i la pólvora són incompatibles històricament. Però què tindrà a veure aquesta festa nostra amb el medieval amb què la revesteixen els que no en saben i tant parlen. Què és el bell, doncs?, veure't tota la pujada serrana perlada de fums boirosos de trons secs i potents...
Fins que per fer honor al final d'aquella pel·lícula tan rematadament bona i indefinible, Monty Pyton and the Holy Greal, te la remaqueja el policia vinga a bufar el pito demanat que s'ature la tan curta aventura. De veritat, que quede corprés per la bellesa de l'acte i, immediatament, em quede com de pedra... I encara passa com em passa sempre a Biar, que et venen quatre, quatre dotzenes, a dir-te que si abans, que si allò era, que si...
L'abans, a Biar, m'espanta perquè sovint el veig, en els llavis de qui s'apropa a parlar-te, senyal de claudicació davant la cada normativa vigent escapçadora quan el fet mateix de la pólvora que no fou va demostrar-me que d'això res..., que sota l'aparença de voluntat de pau i paciència, ressignació i conformitat, les biarudes i biaruts són vertadera brasa que, per sota l'aparent cendra cobridora, crema vitalment...
De la resta de sensacions així que puguen alçar polseguera, me les calle, que només soc un convidat. Cada terra fa sa guerra i a mi, el que veritablement em deixa content és, justament, la disparitat del dispar, pel que fa a les formes. Cadascú sap en sa casa on es posa el gresol i no seré jo...
Però el potencial estètic..., el goig mateix dels participants... Sí, calle. Potser em perd l'estètica, ja ho sé, tantes vegades... Així que res, aneu disparant que jo, mentre baixe pel Plàtan al Raval, adore escoltar-vos al darrere diguent-li al cel com es trona...
