El Palomar, a diumenge onze de maig de 2025.
Arribe just, des de Dénia i camí de Biar. Per a mi, durant molts anys, ha estat com una mena d'obligació joiosa acudir a tan benvolgut poble, El Palomar, per contemplar el Ball de la Bandera i el Ball dels Pastorets, a l'ombra del tòtem de tòtems valldalbaidí, el xop.
Ha estat plaent apartar-me del davant de tot per romandre com cal, amagat a un racó i provant ja no de fotografiar-la, que la tinc retratada, la festa des dels tants angles dels anys... Preferisc ja viure-la. Veure com dansen els xiquets i les xiquetes i agrair que seguisquen fent-ho, igual com s'ha agraït públicament, i emotiva, la tasca de trenta anys del pastor...
I allí que ha anat el protocol banderer, voleiant com cal en el dia de la patrona del poble, el dels Desemparats. Passen els anys i segueix encara rodant... Jo, però, he notat com si alguna cosa se'm trencara per dins en contemplar-me, potser, a mi mateix en un rodar semblant en el que tot està marcat i tot és subjecte de moviment d'alliberança. En el rodar, en el panderejar pastorenc, en les ales angèliques, he trobat que potser no és aquest ja el meu camí i que em cal rodar més encara per, pujat al capdamunt del viscut, mirar molt més enllà encara. I destriar, llavors, gents i camins... Quan t'enyores més passats que presents, mire cap amunt, al cop del xop, i penses que mentres vius l'ara, caldrà contemplar també futurs... He canviat tant com la festa mirífica que vaig conéixer. Caldrà seguir, però, disfrutant de valent d'allò que la vida et regala sense demanar-te el que els homes han oblidat...
Seguirem, doncs, treballant, però, ai, de manera distinta...
