 |
| Amb els meus estimats tios Enrique i Tonica el 2019. |
Santrafel, a dilluns cinc de maig de 2025, aniversari de la mort d'Al Àzraq.
Fa cosa d'un mes llarg, en una de les meues passejades recuperatives, a la plaça de la Concepció estant, vaig trobar-me sorpresivament el tio Enrique Valera. No el vaig conéixer en primera instància però ell sí, i això que llavors ja deien que era difícil reparar en el fet que jo era jo... Ell també era ell, però amb el seu andador, caminant poc a poc però encara més ràpid que jo, el seu oxígen connectat amb un tub al nas, no ho semblava... Vaig abraçar-lo amb força, la força que et ve quan trobes a algú que estimes de veritat i fa tant que no saps res d'ell... No va fer més que tornar-me amb més força l'abraç i començar a xarrar-me com m'havia xarrat sempre, amb una dosi de veritat empeltada amb bromes que, en dur cinc minuts, no sabies que t'havia engalipat ja mil voltes... I jo feliç, molt feliç...
Quin home aquell que hui sé que s'ha mort... Ni es deia Enrique, ni Valera com el coneixíem tot, ni ja sé si Pascual, Reig o què dimonis... Mil voltes m'ho havia explicat aquest fruit d'un temps dur de veritat casat amb ma tia Tonica, altra bona ànima del món, i de qui no conec ningú que poguera dir-me mala barraca... Acollidor com ningú, aquest llauradorot era el meu més gran referent ontinyentí i per a molt bé. Que sempre me l'he admirat per la seua sornegueria i, justament, veritat, la d'un euro sevillà en aparença, però tot el noble que podia ser per alliçonar en tantes coses l'infant Sergi que tant s'embadalia amb la seua cantarella refranyística, amb el seu posat de no haver trencat mai un plat quan havia desfet la vaixella sencera... I quan s'empenyava en posar el trastell en aquella mirífica i salvatge sèquia perquè la meua germana i jo i els seus tants nebots també, hi aprenguérem a nadar... I jo no he vist persona humana amb tants nebots; sí, la dona...
No era família meua, però vist com va el rodar de la vida, qui diria que no ho fou si ha estat més família que la que diuen que és de sang? Jo sempre l'he tingut com a propi, i sé que ell també a mi... Claret m'ho deixà aquesta última trobada que s'allargassà en converses de jo estic mal i jo pitjor però al revés... Sí, va contar-me tots els seus bacs, rebacs i contrabacs i creus se'n feia d'escoltar-me els meus, amb com soc de jove, redell! I que m'he de cuidar. I que ell només ix ara perquè no puc imaginar com costa de recarregar l'oxigen ditxós, que per cert, mira on el duc i com funciona i tal amunt i qual avall... Com sempre! I a vore si vens un dia per casa i veus a la tia i xarrem... Allò que voldries que passara però saps que no serà si no hi ha altra troballa de carrer perquè la vida és així i la meua, i la seua també, no són fàcils.
Quan la meua germana m'ha cridat aquest migdia per dir-me que el tio s'ha mort, m'ha caigut a l'ànima tot el pes de la vida i he trencat a plorar. M'he refet arribant a la classe de Batxillerat que no ha estat com havia de ser per la meua tristesa tan fonda... L'enyorança m'ha pogut, i la imatge de la meua germana i jo, vestits de pastorets, desfilant per l'Ermiteta en la festa de Sant Antoni del Porquet sobre la seua mula mecànica... M'he rist, però, molt i de sobte, en recordar que, aquell any que va fugir-se'n del Barranquet la vaqueta de la Puríssima i tirà cap Agullent, molta gent contava com va trobar-se-la i la va torejar... Ell però va narrar-me que, en cert, la veié al seu bancal com venia i la va esquivar de la manera més artística que va trobar: pujant-se'n corrent a un bon albercoquer...
Cada Divendres Sant, esperava amatent veure el tio Enrique mudat amb la ròssega dels Llauradors ben estesa i tancant-me l'ullet. No va ser, ja major, que vaig entendre que la Processó del Silenci que havíem creat aniria del dret fins que vaig veure que hi participava ell també, amb la cua tan llarga enrotllada al braç esquerra perquè clar, el Nostre Senyor no s'havia mort encara i no era cosa de dur el dol estés... Va emocionar-me que és cosa de no dir, perquè em torna aquell plor. Enfadat com estava ell amb mi perquè havia optat per la Soledat quan ell m'havia dit que si volia ser part dels Llauradors, ell em passava la tanda i el dret... Enfadat d'aquella manera que durava un minut perquè desseguida te la tornava a pegar a la mínima que la teua atenció es confiara. En escoltar el seu riure tan franc ja havies caigut, tururut...
No podré anar demà al soterrament pel treball, ni puc pujar al Tanatori; ja no puc perquè el cos i la ment no ho permeten i em dol en cada moment que alene aquesta tristesa. Però el meu record està amb ell i això m'omple de pau. Ara mateix, encara no m'he recuperat de la sorpresa nefasta, i sé que sempre em faltarà a mi mateix un trosset que ell s'endú, la ironia tenaç del que fou, un heroi infantil que se'n fuig, com qui jo vodré ser...
Saluda'm la senyó Conxa quan l'abraces i dis-li que encara odiaré per tot temps aquell home del sac maleït... Adeu, tio Enrique. L'últim capità cristià d'Ontinyent per la comparsa dels Xurros! Quin orgull l'haver-te conegut. Tira tot dret sobre la mula mecànica fins a l'eternitat...! Quin present de la vida l'estima que et tinc i que em tens...
