(Aquest és un text absolutament irònic basat en fets reals. Si no suportes la ironia, millor que no continues llegint. Moltes gràcies).
Val a dir, ans de començar, que un servidor no és massa devot de les visites guiades. En reconec el valor quan estan ben dutes, quan qui la porta no vol fer-se el gracioset i té ben clar que si està allí és perquè s'ho ha guanyat i el públic que hi acudeix mereix un tracte intel·lectual passador, mes bé assequible, però mai bovet. Cas contrari, no estaria allí sinó seguiria igual dormint, esmorzant en l'hotel o ja podries trobar-lo a la platja més propera.
Però clar, vas a San Juan de la Peña, que pocs llocs tenen més prestància històrica, artística i turística allà al vellíssim Regne d'Aragó, i t'esperes un nivell... Bé... Com que ens toca aparcar allà dalt, al monestir nou, perquè ací funciona tot amb autobús llançadora i tal, ves quin remei, contractarem la guia... Ja que tot es conjuga amb el verb esperar, espere que la cosa funcione...
Arribe molt prompte, cosa que em permet anar bambant ací i allà, deixant-me impressionar per tot allò impressionable d'indret tan magnífic, que és molt per no dir tot. I clar, aprofite per seure i escriure i per anar fotografiant tot allò fotografiable, que ho és tot, i tot és molt i massa.
A l'hora que em diuen d'estar a la porta per encetar la visita, jo allí.
Mitja hora després, allí estic encara.
Resulta que s'han donat més torns dels que toca al primer i l'autobús no abasteix; i el bany públic tampoc tanta bufeta saturada. En serem vora seixanta escoltant una xicota eixerida i en principi molt ben informada. No ens tracta com a ovelletes. Comencem bé...
I seguim també bé. Alguns fan burla quan parlant-nos de la separació primitiva entre monjos i monges, trabuca dues vegades "glande" per "grande"..., qui no l'ha feta explicant? Va donant una dosi de llegenda ben duta amb la necessitat històrica. Tot quadra.
Però ai..., quan comença amb l'ora et labora dels monjos, l'ora et labora, altra volta, comence jo a notar que tinc algun tipus d'insecte darrere l'orella. Rar és. Vejam; d'acord amb l'ora, però a aquesta gent poc li calia treballar sent com eren dipositaris de les despulles reials d'Aragó, que mig regne —com sol dir-se— era seu i per a ells treballaven... I de nou em trobe encuriosit quan parlen de la història aragonesa... Els orígens, els orígens, com es constitueix el Regne, el Regne... I això desperta el meu interés. Què no estem en el lloc exacte? Aquest és l'equivalent al Covadonga castellànic... I s'hi assembla en alguna cosa, com també és normal... Però és arribar a la filla de Radomir II, la famosa Peronella, i s'acaba el discurs. S'acaba ací, s'acaba a Osca, s'acaba a Jaca... Com si s'arrepentiren de la disolució de la nissaga en la tromba historial barcelonina, que damunt neguen... I m'acaben la història pròpia un poc abans que comence la de la València cristiana... L'insecte, sí, ja burxa l'orella, ja.
I arribem a l'església superior, del romànic més ample, preciosa... I comença la xicota a explicar el Sant Calze "seu" que "tenen" els valencianets ara mateix... Ja ha eixit la vena de fills rebordonyits valencianets que remata cada lloc on acudisc i on llig els plafons o escolte... Ja dona igual que parles de política o de religió encara, pobre sant Vicent de la Roda!
Quin és el pecat i el drama? Doncs que explica el Sant Calze
valencià tot començant pel final físic evident: la part original del calze és només la de dalt, que la resta són afegits enriquidors perquè la Corona la tenia com a la joia principal del Regne i no podien presentar i tal... Sí, és clar i tothom ho sap! Fins i tot ho vam parlar amb qui en sabia quan vaig visitar a Lleó el calze "competidor", el de Donya Urraca... La part de dalt, el calze a cosiderar, és una peça de pedra àgata o coralina que van llaurar al segle I entre Palestina i Egipte i la resta jocs florals, de valor considerable.
I llavors, és quan la guia solta que clar, no podia ser més que de fusta el calze d'un fuster israelià d'aquell temps. Per això podem observar que és fosc, que la copa desdiu tota la resta per ser de fusta i no de pedra...
Història, llegendari..., i ara acaba de donar carta de veritat al que apareix del calze a la tercera pel·lícula d'Indiana Jones, la de la darrera croada...?, ja és massa per la meua carabassa.
Au, ves que me'n vaig...