La Vall d'Albaida, a dijous tres de novembre de 2022.
Em fa por aplicar a la Fira majúscula la dita aquesta que per l'estiu corria: és la més fresca que tindrem mai... Ho dic pel fet que hem suat la cansalada sent Tots Sants com mai, i que en el poc temps que m'he estat enguany a Cocentaina era un continu el traure en conversa els tòpics rebregats del que abans hi estrenàvem ací les robes hivernenques i que el fred que ha fet en passades edicions ens obligava a pensar si fer-nos avant en el goig de passejar... Sí, a tota hora i amb tothom. I és que és potser el que més recordarem de l'edició 676 del certàmen aquest. Això i, pel que m'he escoltat, la buidor de parades, que em dubte però m'escama, i el final dronístic...
Fira curta per a mi i en què no m'he firat res més que una bossa de rotllos de candial... Ja la imatge mental que em revé és de tristesa, quan en realitat, la llum del retorn hauria d'haver estat suficient motiu perquè l'ànim tingués cert nivell d'intensitat pirotècnica... Però la llum novembrenca no és res si no venç les més boires, i aquesta greu calda boirosa no és... Personalment, el meu estat només era esgotament i poc més. Després d'haver-me trescat la Fira de Sant Narcís de Girona en un primer estadi d'un pont que no tinc, tot havia de ser acomparar l'incomparable a cada pas, i vinga a pegar-li voltes al fet que sempre em capfica: que la Fira és comerç i res més, revestit si voldràs amb finíssimes capes de costumari i de festa en un paisatge urbà de poble preciós i que es fa impossible d'obviar dins les fites d'un món que va apressa i no sap cap on va ni on el duen... Però el costumari que dic fa aigues per tots llocs i donem gràcies del voluntarisme absolut de la gent que el sosté, quan no hi veu benefici només. Però el paisatge, buit de paisanatge, no fa més que enderrocar l'ànim de qui estima i no sap bé per on tirarà la cosa, aprofitada per un tothom preelectoral que espanta. I dubtes del tot quan és del tot que cal que t'informes per establir una opinió que puga... Diguem-ho clar, que puga véncer l'onanisme obligat per la circumstància i el redell si pugués dir el que en veritat jo pense...
I aleshores te n'adones que no, que no és eixe el joc que cal i que tot és enganyós. No et convé sinó disfrutar amb la nova visita del teu propi escenari de tòpics records entre el dolor pels recents estimats socarrats familiars que no estan, veritable pandèmia moral personal... I llavors veus que enguany t'has faltat a tu mateix escoltant els qui diuen que la Fira estava més buida que mai de parades i que si no estarem passant-nos amb l'esponjament que facilite el pas de les cabassades de gents que hi acudeixen, que rebenten els dotze aparcaments plantejats i, com he pogut ben comprovar, acampen llurs vehicles en bancals inesperats... Ei, i el disfrut de passejar i de parlar amb firaires, com sempre, amb amics que vas trobant, amb gents tan diverses com tant em plau... Poques converses enguany, i fugisseres... On estan? On ha quedat eixe gran goig...?
Fruit del temps, per suposat, eixa pressa feral... Sort que encara m'ha restat l'àncora de la cadira a la ràdio, Ràdio Cocentaina, la veu del Comtat, on he pogut sargir idees, oir barbaritats de la banalitat, sentir complicitats i rallar més versos...
En Fira, necessite esvair la ment, deixar-me portar per allò que els sentints van notant que els du el vent... Per sort, això no falla...
Enguany, els canvis estructurals m'han deixat sense referents en no esperar-me'ls i no haver-hi preguntat abans... Tot ha anat a parar a l'estètic de les portes de ferros a cada entrada, a la senyalització, a la higiene... I em feia gràcia perquè tot és bo en el camí de reconduir el ramat, i amb tant incivisme social com vas trobant-te... Però i quina falta em farà a mi capficar-me en tot això i allò i no en el disfrut del moment, en el tast de la joia...!!!
Almenys, i m'aferre al fet, veig que en resseguir les tradicions més velles amb les generacions novelles ens conserva dins una fidelitat de consciència creïble. I aixó és capaç de mantenir-nos amb la sensació d'estar vius i ser nosaltres per una bona temporada. El fet de poder haver firat un bastó al meu nebot Ferran en la seua primera visita a la Fira bé que m'ha omplert. La màgia de la senzillesa, segur. La consciència de seguir mentre anant fent quan, per a mal tan sovint, tot s'hi difumina.
Fira passada, cadascú que la conte tal com li és anada... I jo que no tinc la consciència d'haver-la viscut del tot, conte, i escolte com conten i ratlle el que oig per que en quede constància de la veritat com la veig, no com la valoren els valoradors que sobre l'interés propi surfegen... Per més que, enguany, i ves per on, hi ha coincidències...
I poc més per dir, que es va fent tard i em toca anar a treballar a un treball fosc, ans lluminós, a tall de Fira, per mantenir el bon costum de menjar cada dia i dormir a cobert amb llençols nets. Un any més quan l'any és tan extrany... I ara un any esperant a tornar al Passeig, als carrers estimats plens de gent, plens de goig a copsar, a triar què firar, a xarrar. Que tinguem eixa sort i pugam, l'any proper, més gaudir, més firar, més xarrar. Que no falten més meus i que puge el nombre d'amistats amb qui dir, a qui dar, amb qui riure i garlar del bon temps del que ja no ens alliberarem, del fet Fira que és viure volent...
Quan Ferran va triar el gaiato aquell verd i quan van regalar-me el mocador firer que guardaré en lloc preeminent del despatx com a record del que soc encara, i vull ser...
![]()
El moment divertit? El trobar-me, en alçar-me de ves a saber quin dels llocs, que m'havia esgarrat tot el pantaló per un costat i fins que no vam poder sargir-ho amb celofanes, jo que anava pujant i baixant amb bon tall del nalgat al cuixam. Xe que bo...
I amb l'estora parada...!
