Ontinyent, a vint-i-set d'octubre de 2019. Darrer Diumenge d'Octubre.
Hui, veig al santoral que és l'onomàstica de tres germans d'Àvila que vaig conéixer aquest estiu mentre em complaia de tan bella ciutat: Vicent, Sabina i Cristeta.
I el més curiós de tot el que vaig trobar és que la figura del seu assassí, millor del lausenger, el llepó que els va trair en el temps de les persecucions, el martiri roig de sang cristià, rep certs honors. No a nivell de l'únic cas que coneixia —ara resulta que me n'eixen més— en què un assassí arriba als altars, que era el del beat Carino de Bàlsamo, aquell que estacà una falca en el cap de sant Pere de Verona, vell patró del meu poble, i acabà ingressant com a laic dominic. No. Aquell era un assassí pagat pels diners milanesos càtars, aquest era jueu. I els cristians som capaços de perdonar, si és que sabem aplicar perdó, que sovint ho dubte, a un heretge que diu que és convers. No sé tampoc la por atàvica que tenim als jueus, que per més que es convertiren amb sinceritat, sempre els allumenaríem amb la torxa inquisitorial, a veure l'ombra que fan...
Doncs això, que baixe de la catedral vora muralles per veure que em trobe a la basílica de sant Vicent i em trobe sacsejat per un edifici absolutament preciós, amb un atri encisador i, en girar cantó, la porta romànica tirant ja a gòtica més al·lucinant que en ma vida havia pogut conéixer, fins llavors... Me n'entre i les meravelles arquitectòniques comencen a multiplicar-se'm a cada pas tot duent-me a la vora de l'èxtasi stendhàllic... Quines coses...
Em sorprén, tornant al meu raonament maquinal quotidià, que aquell indret no estiga dedicat a cap dels Vicents i Vicens que conec com a sants, una bona caterva... Aquests són nous. Tres germans denunciats per un jueu i torturats fins a la mort just en el lloc, un tosc barranc, que ara ocupa aquest prodigi romànico-gòtic...
Però el prodigi veritable és la tomba que hi ha a la dreta de l'altar, vora el transepte. Una filigrana en pedra, cenotafi obra del famós Fruchel, gòtica, amb la llum dels colors més intensos, que narra les vides exemplars dels santets germans amb una gràcia naïf, entenedora i entendridora per qui no sabes de lletra i per qui sí... I de qui ja coneixia un fragment famosíssim, el dels tres Reis d'Orient despulladets i gitats en un mateix llitet despertats per l'àngel i tal...
No sé el temps que passe mirant i remirant aquell "còmic" medieval tan ben estructurat visualment, i sortejant turistes francesos que no coneixen què és el respecte pel proïsme ni el lloc que els acull. Quins detalls més esferidors, més delicats, més ben llaçats per a resultar acoradors...
I en avançar cap un dels braços d'aquella creu arquitectònica, resseguint els passos d'un altre sant curiosíssim que em fa sorprendre'm més encara, trobe una tomba.
És el jueu aquell xarrador interessat i arrepentit que, ves per on, acabà fent perquè es fera la tomba aquella tan rebonica i guanyà com a premi ser soterrat allí mateix. Si no hagués sigut per una serp que el forçà a autoinculpar-se vist que no el soltava si no parlava...
Seguisc la visita, cansat per tanta cosa que encara busque encisat... I amo de les meues contradiccions, encara me'n baixe a la cripta, on la gent baixa a saludar la Mare de Déu de la "Soterraña", dita com una cova del meu poble..., i on santa Teresa orà quan sabé que es quedà òrfena de mare. Jo seguisc encara més dins fins a trobar la roca mare del barranc.
Allí diuen que foren abocades les despulles dels germans mentre les ànimes cantaven camí del cel. I d'un dels clevills d'aquell roquissar, és que eixí la gran serp que feu convertir, per la força, aquell sant assassí...