Els Nanos del Raval envaeixen el Palau amb la ploguda de l'any del retorn...

Cocentaina, a dimecres vint-i-tres de març de 2022. Mitjan Quaresma.

Estimats Nanos:

La fidelitat, eixe recurs humà que ja no s'estila ni de lluny, és el que em mou a justificar que no hi ha festa a la que haja dedicat jo més línies, potser... 

La fidelitat, junt a l'estima que vos tinc de sempre. 

Un enamorament que no amague per res, pel que sou, pel que representeu, i que encara potser s'ha acrescut més i més en aquests dos anys d'absència... Que sí, que vàreu multiplicar-vos en el primer any de pandèmia pels tants balcons socarrats, i l'any passat ocupàreu bona cosa d'espais municipals... Però no és eixe el vostre joc trapasser ni la meua alegria...

M'enyore amb força aquelles matinades que em pegava ans d'anar a treball per vindre a vore-vos i riure'm del món amb vosaltres. 

Eixia el sol i els veïns encara estaven posant-vos al vostre altaret de carrer, les propies portes de casa, sempre frescos i incitants des de la vostra més absurda senzillesa. Un arrel pregona que preta de veritat el terral que vos cria i vos ha ben parit, esperitada pensada feta teles pintades i robes arnades... Ai... I les tantes vesprades de llum tènue però encara brillant, en que darrerament vos passejava... Ja veus, que ni les fotos que vos faig ara sota els focus tenen llum... 

Eixe, potser i segur, era el vostre secret: fer-me i fer-nos passejar-vos tot vivint el vostre paisatge quotidia mentre que ens passegem a nosaltres mateixos pels carrers tan solets del Raval que m'estime i volem; eixe aire tan nou de la primavera que prometeu amb el vostre silenci que tanta veritat diu... La veritat que vos crea i vos alça en mig del temps de silenci quaresmal i social que trenqueu just per la meitat. Si vos he cantat..., i perquè vos necessite i sé que vos necessitem. Perquè és amb vosaltres que podem posar els peus de nou al terra de la realitat, si és que ens n'havíem envolat un poc, o bastant...

Per això m'ha estat tan extrany, però gojosament plaent també, trobar-vos a Palau, com si fóreu alguna d'aquelles velles exposicions firals que ens explicaven quan no hi havia altre camí per arribar a entendre'ns. Una última transgressió? Segurament la següent d'altres més..., i l'heu feta silents i amb cap mala intenció, i ha eixit bé la jugada...!

 La gent del poble pla més costerut, els veïns més crítics, elevats a la categoria d'habitar l'espai dels comtes vells aquells? I tant que sí, i per què no? Una lloança salvatgement preciosa en l'any que hauria de ser el del vostre retorn a la precària vida social ciutadana. El Raval com ve a ocupar la Vila en el seu lloc més alt dins el simbòlic. Veuràs atreviment més gran! Quina troballa que agraïsc... Però no sou del tot vosaltres, no. Vos falta el vostre lloc de veritat, i faltant-vos em falta... 

Prompte espere, menys d'un any, poder tornar-me a enriolar llegint-vos, acompanyant-vos a la porta de les vostres pròpies vivències, la llar que és d'on sou i d'on jo mateix voldria ser només per fer-vos de profit... Ja veieu que jo mateix, a casa meua i de lluny, bé vos honore, monots meus..., ai consciència cerval  agraïda...!

No esteu tots ni de lluny, però sou en essència vosaltres. L'ara mateix més punyent i banal que es remescla en un lloc impensant, tot el món al Raval —hui a Palau—, em pessigue i no ho crec..., per això és que he baixat entre pluges tan greus, i alenant l'esgotat que és el viure present. Perquè plou de debò. i de temps; de bancals anegats i barrancs enardits, ja veus tu, que no es veu el final del diluvi constant que vos ha recerat a la casa que ara és del poble i on bé crec que no mai vos hagueren deixat ni passar... Torna-li la trompa al xic, el tio Sergi Carrasca encara no s'ho creu i al·lucina, i plou més... 

I esteu tants... Han vingut la Rulos i la Pinces de tant de sempre, i alguna princesa que ha aturat el seu matrimoni només per venir-hi, i els xiquets, i els dansants, i... Tants de tipus marcats amb l'evidència de voler representar el sainet de la vida veïnal en el temps m'emociona. No veig robes ni teles només, ni cartells mal escrits, ben escrits, amb més gràcia o amb menys, i ara amb publicitats..., 

bé que ho saps que veig més a traves de les trames i ordits: veig el pas d'aquest viure mateix, veig el poble com creix per seguir, amb escreix, sent per sempre el mateix... Veig el goig de voler ser la vida a través d'uns ullots dibuixats. 

I jo em veig en vosaltres perquè sou justament aquella veritat que sols tenen a dins els vells Folls, les Mahomes i els Bans d'Amantats; esquellada pel món adormit que n'amaga el mal fer i que bé descobriu al comú general de les gents... 

La vacuna contra postureig que més cal aplacar... I què més vos diré? Que vos vull vius i dreta a la porta demà, dins d'un any, que ens veurem, novament, entelats, i de nou farem festa al Raval, del Raval i de la seua gent que vos té com senyal orgullós... 

Que direm jo vaig veure els Nanos ravalencs a Palau... Quina gresca...!