La Vall d'Albaida, a vint-i-tres de febrer de 2022.
De vegades, les coses més impensades, i que potser són per a tothom més deixades per poc importants, poden afectar-te cosa forta... A mi em passa. Hi ha qui em diu que és per l'hipersensibilitat eixa que em suposen, però hi ha tant darrere de qualsevol història...
Ahir, torne de treballar i em trobe que no puc aparcar baix de casa. Una màquina, només una, està removent les terres del davant, els bancals... El que em succeeix arriba a ser còmic i tot, i m'enerva... De nou l'excel·lentíssim postureig està fent de les seues i sense avisar, tal i com sol fer a una monarquia bananera de majoria absolutista i tot això que un servidor sol pensar de qui ens mana i que s'acompleix i autodemostra a cada nova... No, deixem-ho estar que no arreglarem el món, que ja du la seua pròpia inèrcia sumada a les dels qui es pensen que és un ou, i se'l beuen...
Va arribar-me al moll perquè eixos quatre bancals tan fondos han estat al davant meu des d'un sempre indefinit. Vaig nàixer i ja vaig habitar-los, fins i tot quan ens obligaren a mudar-nos de xicotet tan a prop, i després en tornar i fer-ne llar.. Són el paisatge exacte i proper de cada matí. El de la memòria que els passava per anar cada dia a escola, quan anàvem a veure les partides d'escampilla... Aquell tros usat d'aparcament constantment cagat pels animalets i la boca matinera dels veïns que xafen sense voler allò dels animalets ans de pujar al cotxe... El dels ratots corrent, les serps algunes i els rastres de caragols sobre les titges del brossam que s'hi acumula i que, cada massa temps, l'excel·lentíssim això rasura...
Dels quatre bancals n'han fet un i en dos dies. Una sola màquina vinga a fer voltes per arreplegar d'ací i d'allí terra per abocar-la d'allí a ací... I sense alçar pols ni remolí!!!! Una sola costera planíssia que ha deixat la idea del marge gastat en eixe passat que tot ho devora. Des d'ara, els qui aniran alçant-se tindran per incerts els insegurs bancals que jo, en córrer la cortina per mirar, em sorprenc a cada passada de vista que no estiguen... Caldrà acostumar-se i ens hi acostumarem perquè això de l'anar fent forma part de la llei de la vida i per tots és sabut... La urbanitzatció que avança contra el que ens és natura urbana, bancal deixat del tor, idea d'una natura veritable quan tot és això mateix, quedar bé.
No ha hagut massa temps per pensar què s'hi faria... Hui he vist que l'excel·lentíssim ha publicat que va a fer-se del terreny aparcament disuassori. Aplanaran, tiraran saorra... Dona, això que s'estalviaran després de la que muntaren l'any passat amb la urbanització del carrer del Pare Fullana, vinga a nosaltres la ronya... Ja no desbrossaran i no es notarà tant el fer per fer ni el refer per... Ara que ho dius, disuassori?, i tant que som perifèria i tal... Però vols dir que si el que aconsellaran és que s'aparque ací per tal de poder accedir al poble amb transport públic, augmentaran transports i freqüències? Però si Sant Rafael ni eixia en el mapa comercial d'Ontinyent que repartiren l'any passat... Bé, ja vorem, faran com voldran i sempre pel nostre bé i mut i Callosa, que ve la Rabosa... Disuassori diu... Aparcament... Gran és, això sí, cabria la Fira i tot... L'urbanitzaran? Faran voreres? Posaran llums? Arbres? Entrades i eixides decents? Marcaran espais? Ells ho saben. Faran, mes no diran. Com sempre, ja et dic...
El que pot fer una sola màquina... I no tapen del tot el barranquiu que conformava l'últim bancal, el de les velles oliveres? I per on eixirà l'aigua que es puga acumular?
I ara que no ploga, que... Ah, que divendres ja plou...
Ai mare...
Hi ha que vore quant em remou un moviment de terres que només són meues en l'ús de la mirada, en el record que s'ha de perdre per quedar aplanat pel temps.
Terrabastall cordial...