La Vall d'Albaida, a divendres onze de febrer de 2022.
Fa temps, mesos, que no trec per ací cap text d'aquell meu Costumari Desacostumat de principis de segle per actualitzar-lo... No només és que les índies m'han ocupat, no..., que també! Quan publiques coses d'aquestes en blog tan desconegut com aquest, sempre hi ha qui se n'aprofita en mal meu i guany seu, i clar, de vegades arribes a pensar que no fa cap falta dir més, ni fer la feina de bades per a d'altres... Però a la fi, acabes veient que el món va com va i que quan ja no aguantes, cal que alces l'espaseta i tires endavant.
M'ha sorprés que aquest text sobre la Mare de Déu de Lorda que hui commemorem, no haja envellit en 19 anys... Ans al contrari! Jo parlava de l'ús lingüístic de la llengua nostra a l'Església, i aquest ha empitjorat... Però és que ha devallat tant la formació general dels rectors dels nostres pobles!, tant com ha repuntat la seua ambició i supèrbia! De tot arreu ens arriben casos com a cabassos de prepotències paral·leles a la ignorància, d'intransigències i de prohibicions personals cap els qui gosen dir... Què vos contaré ara? És l'herència del temps, i de les seues autoritats incompetents... La llengua, per a tants fidels, ara mateix, és motiu secundari-causa perduda... Bé sabem com a un poble de prop nostre, els fidels miren cap amunt quan preguen tot vigilant si els acaba caient a sobre el sostre mentre el seu major irresponsable feudal comarcà només que pensa en com arribar a ser el pròxim bisbe auxiliar... La conclusió resta incòlume: "fa més qui vol que qui pot".
Au, ja m'he quedat ample. Total, segueixen caient sobre mi les interdiccions de dit marqueset del perol..., i seguim fent.