Davant la suspensió dels Moros i Cristians del meu poble...

Ontinyent, a diumenge tres de maig de 2020. Les Creus de Maig.

Davant la suspensió dels Moros i Cristians del meu poble, Ontinyent, els sentiments que m'arriben són múltiples, com cabria esperar per la hipersensibilitat amb que se'm diagnostica. Però hi ha un d'ells que s'ha convertit en dominant i em tapa tots els altres, i de ben inesperat: és la tendresa.

Ontinyent, que ha viscut tantes formes celebratives comunals i amb tants motius diversos com oblidats, motius i formulacions festeres, ha sabut establir des de fa cent seixanta anys un costumari propi abraçat a aquesta tipologia festiva que havia provat molt de temps abans, per a les festes de la patrona, i que havia descartat. Entre guerres llunyanes on moria el nostre veïnat postadolescent i de seguides pandèmies muntanyenques de còleres diversos, es reprengué la manera festiva postsoldadesca estesa cap el nostre sud immediat i acabà convertint aqueixa festa en tota una modalitat pròpia, un estendard seguit des d'altres horitzons que la procuraven incorporar en part i que el poble mateix la feia batec constant; mostra d'estar i sentir-se viu. 

La festa canviava mentre creixia el poble, tot avançant a tropessons, molt endarrerida a les necessitats més peremptòries del veïnat. No de bades les festes són memòria i, per tant, tendeixen a conservar; des de tradicions insondables a clitxés duts per les modes passades de moda. Un poble amb creixences, i amb ínfules de ciutat hereva de cort vallenca, però poble encara, ha tingut en les seues Festes majúscules, no les majors però sí les tumultuoses, les expansives, les formidables, un reflectiment extrany, per tant. Com de mirall fet d'aigua que no s'està quieta, brolla i se'n fuig...  

I darrere l'estirada econòmica portentosa, elles es feren, amén de prohibitives pel comú del general, immenses en l'imaginari col·lectiu. I amb la derrota feta crisi, i sense abaratir massa el somni, arribaren a pensar de racionalitzar-se, sempre canviant; fent passes endavant i a un costat, mai cap enrera perquè molt mal vist seria reconéixer cap errada davant la presència social, feta trampolí per a tantes aigües... Fins el punt de no repetir programari l'any posterior i per molts anys, sempre amb provatures que l'allunyaven del que havia estat perquè allò ja no era. I la societat que la manteina encara en demanava més, de canvi, per tal que no s'hi quedara massa lluny de la concòrdia col·lectiva. I algunes batalles foren digníssimes, com la que dugué a les dones del poble de ser florers, caríssims si eren joves de possibles o de família, a poder agafar el trabuc o l'arcabús i disparar com sos pares dispararen, i a tenir comandament en plaça, fins i tot! D'altres batalles, però, diuen dar vergonya, i mostren de la nostra hipocresia comunal. No les citarem perquè tots sabem ací d'estores baix d'on amagar allò que no, i de banalitats mundanes... Som com som, i la festa som nosaltres.

Jo, membre infidel de la més gran de les comparses, i la que sustenta totes les altres, els Mirons, reconec la summa importància que ha assolit la festa grossa del meu poble en el seu devenir d'ara mateix. Si sempre ha estat un nucli potent de relació i de negoci, ha multiplicat els seus valors en el temps del turisme inconvenient -per mal entés i planificat des d'instàncies superiors-, i del postureig social que ens corca tant la quotidianitat com les seues excepcions festives. Ha esdevingut per ella mateixa en nou mannà socioeconòmic cada vegada més aprofitat per a una ciutat de mitjan montanya i autovia, llunyana de tot, i de si mateixa encara. La d'indústries menudes però actives que genera, la de diners que mou... Preferisc pensar en la d'art, en la de bellesa que crea i recrea, que exporta i expandeix... La d'imaginació emprenedora que du a tot l'arreu fester el topònim, com a marca de qualitat, discutible potser, però innegable i a reconéixer amb satisfacció que va més enllà del necessari fet xovinista.... I com a societat pròpia establerta a partir de la més gran que la genera i la retroalimenta, també ha creat, a més de les glorificacions i afirmacions públiques, les seues ombres privades i negacions de pa i d'aigua com la que jo mateix suporte. Què hi farem si no volem combregar rodes de molí per mantenir la nostra coherència dignitària? 

Ara mateix ho soc, de coherent, i reconec que m'és ben bonica la pirueta aquesta de la proposta feta des de Festers a les comparses perquè siguen elles, com a subjecte sintàctic festiu que són, les que cancel·len les Festes... És com si aportaren un punt distintiu, un "alguna cosa" que ens diferencia de tant aplaçament no cancelador mediàtic, i de les cancel·lacions formals també. Aquesta "democràcia" comparsista ens allunya de tant de decret paternalista municipal o associatiu que no ha suspés fins veure al besllum de la realitat dels confinaments que la paraula prohibida, cancel·lació, calia acabar conjugant-la. I això si s'han atrevit...  Són tantes les  pors i inconveniències.

Que Ontinyent, amb la seua ben sabuda i estratègica importància celebrativa rereagostenca, haja suspés amb unanimitats i plàcems, és una notícia esperada, perquè ajudarà a justificar altres suspensions més mediàtiques i tot. Quina esperança queda per a unes Falles atrassades a un juliol dubtós si Ontinyent suspén, si Bunyol suspén, si Paterna suspén... A les Falles valencianes coronavíriques només els falta ja que tanque també la paradeta l'Algemesí Patrimoni de la Humanitat perquè els polítics puguen eixir indemnes del maldecap que provocarà la suspensió... Des de la recent suspensió d'Ontinyent, ja han baixat el teló les Falles del Castelló de la Ribera i, justament, d'Algemesí...

Què faran dels monuments, aquesta gent?, em pregunte retòricament descontextualitzant el poeta musulmà alzirenc. Què farem nosaltres de les nostres teles fetes esquadra o ball, i què en farem de les carrosses, i dels tants músics, i la tanta gent que aporta llum a la millor de les nostres commemoracions?

Millor, diu l'excusa oficial, no celebrar sense l'amplitud lingüísticament engrandidora del superlatiu màxim abans que perdre qualitats i minoritzar-nos... I s'hi cita la veritat real, també: ausades la crisi que vindrà i que no hem bencalculat encara! La de festeres i festers que tindran difícil encarar vitalment la nova situació que ens espera ara quan s'acabe de desescalar del tot el nostre confinament...

Tendresa, deia. 

Ara, després de tants anys d'obligat i profitós distanciament, un servidor s'havia tornat a trobar amb les Festes en el seu caminar. L'any passat vaig veure sencera l'Entrada, i va agradar-me... I ja en fa tres que baixe des de Santa Anna, però darrere dels músics, tot intentant reprendre de l'esperit únic d'aquell acte que, quan es disol en multituds vora el parc de l'Escorxador, deixa d'atreure'm... 

Ara m'escolte les explicacions del meu nebot, taifa, i m'entendrisc.... I m'hauria agradat molt, i ho esperava, aplaudir de cor l'admirada Reis com a Capità Cristià, enguany... Ves a saber l'any que ve on hi serem, si és que hi som i estem... 

La festa tornarà més forta encara, segur. Va ser justament el Còlera que, prohibint-la, l'apuntalà en la seues naixences. Poc canviarà, n'estic segur, perquè segur n'estic que poc haurem canviat nosaltres. No sé. Igual em pega per contar-la i explicar-la de nou, si és que algú vol escoltar-me... He descobert que m'agrada aplaudir els meus coneguts i amics quan hi desfilen, si fan d'amics, ja ho saps, i busquen en els meus ulls la mirada i les meues mans l'aplaudiment... 

Igual ens trobem aquells dies que no passa res, i què podríem haver fet les Festes sense cap problema perquè la "nova normalitat" serà això mateix, normal. Preferisc que pequem, tots junts, per precavuts, però. A bou passat, massa gent s'erigeix com al "Capità A Posteriori" que ara s'estila... La valentia passa per veure-les vindre i pensar en el bé comú. I que hi haja unanimitats, dona esperança...

Enguany, sé que em vindrà juliol i em posaré histèric amb les "llums de festes". Igual és millor per a la meua salut que siga perquè no hi estan que no a com em posa comprovar com són d'horribles, que ho són i a cada any que passa van a pitjor...

Però una cosa sospite i m'omple ara mateix d'una tendror diferent, seriosa, historicista i tot..., tant com he arribat a llegir de Baixades intempestives i entre tempestes d'oratge i malaltia en petició de pau i bé... Jo, que he arribat a veure que la joguera commemorativa em feia treure la manta bona per rebre el Crist entre neu en el cent cinquantenari, dubte, i dubte molt, que el Crist de l'Agonia no siga baixat enguany. Encara que siga de nit i sense res no dir a ningú. Quan siga factible que els portadors del baiard puguen fer pinya amb les seguretats pertinents... Em veig vindre que serà dut al poble, des de Santa Anna a Sant Carles, pels qui el tenen per patró: les festeres i els festers del meu poble. Per al consol dels conveïns que encara hi creuen...