Ontinyent, a Primer de maig de 2020.
Els darrers anys, m'ha tocat quedar-me a casa els Primers de maig per coses de la feina, i l'any passat de la salut. Tenia jo més pedres a dintre meu que les que té la serra que talla el Serpis i el Tren dels Anglesos vorejava... I em dolia no acompanyar la tanta gent que, mobilitzada pels amics del desaparegut trenet proven de fer via, ara verda, caminant-hi des del Comtat i des de la Safor, per trobar-se a la Fàbrica de la Llum... I més, tenint en compte que el manifasser del meu cosí-germà Jaume, m'amotinava a cada ocasió, com ens amotinava a tots...
Hui que Jaume estarà que se'n puja com el fum del tren que no hi ha, confinat a casa amb Marc i Aiden, tots posant a prova la santa paciència de la meua estimada Estíbaliz, pobreta, m'ha pegat per recordar aquell any que vaig arribar, voluntàriament, tan prompte a l'Estació de l'Orxa, i em vaig posar a ratllar a la meua llibreta una dotzena de versades que em varen vindre... Un poemariet dels tants que tinc per ací i per allí i que mai no he pensat ni treure a la llum, perquè no van amb ningú més que amb els meus sentiments i pensades...
Però hui, m'ha pegat per treure'n algun a rodar; més que res per animar a Jaume...
