 |
| Fotografia cortesia d'Arantxa Vidal. |
Ontinyent, a divendres dihuit d'octubre de 2019.
Ahir vaig tindre l'enorme plaer de presentar l'admirat professor, i amic, Gil-Manuel Hernández, en la conferència que sobre la patrimonialització de la Festa va impartir a les jornades "Patrimoni ociós" de l'IEVA i a Ontinyent, quasi res...
Ací tens el text que vaig llegir, per si fóra del teu interés.
"Bona vesprada.
Siguen vostés benvingudes i benvinguts a aquesta segona sessió de les Jornades “Patrimoni ociós” que l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida ha organitzat per apropar-nos i interpretar l’ara mateix de la riquesa, l’heretat i la novetat immaterial festiva de la nostra comarca.
La conferència que presentem aquesta vesprada és, també, fruit de la col·laboració de l’IEVA amb el campus valldalbaidí de la Universitat de València, que la inclou en el seminari Unisocietat dins la novena edició de les seues jornades “Universitat de Tardor”, que enguany giren sobre el “Talent, la innovació i el territori”. I té lloc en aquestes magnífiques instal·lacions socioculturals de la Caixa d’Ontinyent, a qui agraïm, de part dels organitzadors, que ens hagen obert les portes per sumar-s'hi al nostre projecte.
En un no res, donem inici a la conferència que sota el títol “La patrimonialització de la cultura festiva” pronunciarà el professor Gil-Manuel Hernández Martí. És per a tots nosaltres un gran plaer rebre el professor Hernández, doctor en Geografia i Història que ha estat professor titular del Departament de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València i, a més de ser una veu habitual, reflexiva, raonada, digna i cabal en la premsa valentina, ha escrit un munt impressionant de publicacions diverses sobre com som davant la globalització que atansa i dansa amb la nostra cultura pròpia, el nostre patrimoni i la nostra ànima col·lectiva. La seua curiositat i saviesa acadèmiques han begut de la realitat vital més arran de carrer. Faller com és, i d’arrel, ha impulsat com ningú la necessitat de l’estudi de la festa per assegurar-ne no només el coneixement de la mateixa, sinó també la seua continuïtat sostenible, la presentació de la mateixa a través dels fils narratius que la societat de l’ara immediat demanda i, encara, el reconeixement dels seus mèrits diversos arreu del món, però també dins mateix de casa, cosa no sempre fàcil en un món el nostre amb tantes travetes com etiquetes que, en l’àmbit festiu, es remescla en un batibull caòtic on trenquen els interessos tan diversos d’organitzadors, patrocinadors i explicadors, i on el postureig tan sovint és la mesura de massa de les coses.
Així, un dels mèrits que unànimement li aplaudim al professor Hernández i Martí és l’haver encertat amb la clau d’explicar com més convé a qui vol entendre l’enorme patrimoni festiu del nostre de vegades tan llunyà com difícil d’entendre Cap-i-casal. Com a director que exerceix dels Museus Festius de l’Ajuntament de València, és a dir, el Museu Faller, el de la Setmana Santa i la meravellosa Casa de les Roques del Corpus, els ha reordenat conceptualment i física, de tal manera, que ha fet multiplicar l’assistència a les visites i les tantes activitats com s’organitzen per fer de la cultura festiva una vivència absolutament lligada a la mateixa experiència del fer festa, de la que és indestriable per més que tantes i tants, fins ara, no ho lligaren.
Benvingut a Ontinyent, professor Hernández. Quedem a l’espera de les seues paraules".
Va agradar-me molt la xarrada. Durant vora hora i mitja va explicar, a partir dels procesos de reconeixement cultural i social el "constructe" que és la Festa. El patrimonialisme festiu és sempre una tria i aquesta mai no és assèptica, perquè està reblida per un seguit de conflictes operatius. La funcionalitat patrimonialitzadora sempre parteix de la idea de la salvaguarda i l'explicació. L'estat de Festa, l'estat d'excepció social, d'excepcionalitat, encara és viu, i per molta llei i costum que hi haja, segueix transgredint i canviant l'ordre social, perquè és un material inflamable que du a la mobilització emocional catàrtica que, per cert, el poder, tots els poders, pretendran usar en benefici propi.
La Festa com a patrimoni és sempre concentrador de patrimonis, agitació i resignificació a partir del canvi social, i el professor Hernández va saber concretar-ho a partir d'un seguit d'ítems d'anàlisi que, pel que podia veure's des de la taula aquella, eren del grat del públicl.
A l'hora de les preguntes, no vaig poder estar-me'n de fer-ne'n dues. La primera anava sobre les possibilitats que tenim a la Vall d'explicar museogràficament la festa de manera atractiva i, sobretot factible. La resposta fou múltiple i es centrà en el fet del treball d'allò que fa distinta cada festa dins del bloc propi a la qual pertany. La seua experiència als museus festius de la ciutat de València va servir-li d'exemplificació, i així arribà a deixar-nos estorats quan, en nomenar les noves tècniques de treball mostratiu, va explicar el treball que s'hi fa amb els malalts d'Alzheimer al Museu Faller.
L'altra pregunta anava directament cap a la línia de flotació dels BIC que tant es nomenaren, que ja saps com sóc de reticent al seu ús per la politicació que impliquen. Que bé sabem tots com festes que no mereixen reconeixement, han estat premiades simplement pels favors dels polítics de torn, i ara es troben "igualades" amb festes d'una gran qualitat etnogràfica, sociològica, històrica, artística fins i tot... En aquest cas, la resposta fou sorneguera... No tot pot ser patrimoni en la Festa. Millor, no totes les Festes poden ser patrimoni perquè això saturaria el sistema i el destruiria... Però clar, el polític mira la festa des d'un punt de vista que...
Per la meua part, ben agraït quede a l'IEVA per haver-me convidat al retrobament amb el professor Gil-Manuel Hernández, que sempre és un plaer. Espere que les pròximes cites del "Patrimoni ociós" puguen ser tan satisfactòries com aquesta...
