Ontinyent, a diumenge tretze d'octubre de 2019.
Per damunt de tanta cosa, de tanta hipocresia política vinguda dels polits de pas que ara ens imperen; del desacostumament cultural que han provocat en una societat capellànica ja de per sí restrenyida; la manca d'avís davant determinades riuades que volen dur al fracàs absolut de la idea; davant el populisme que fa servils els qui el sustenten i omple de prebendes els qui conformen el panteó mediàtic... Davant tot això i molt més, puc dir que he assistit al millor concert dels últims temps ofert al meu poble i, sense cap mena de dubte, a una de les millors actuacions, si no la millor, que li he escoltat al senyor Josep Antoni Aparicio Olmedo.
I ho dic sobre les runes d'una cultura de cultureta a qui fins i tot la cultureta fa de costat, apunyalada per aquella, morta d'inanició per aquest... I així, dempeus des de l'ostracisme més vergonyant, parle del valor de l'art que veig, que escolte, que m'entra per cada porus d'una pell vibrada, a colp d'onada de veu de tro domenyat, vençut i oferit entre els sons de tants mestres com acompanyen la tronada...
Gaudim. Gaudim com mai de la reberveració de cada paraula emparrada en melodies d'arrel que si bé no és regada amb constància, provoca uns renadius com aquest. I serà a força d'asilvestrament que acabem tenint collita...
L'estat de gràcia és comú..., tant de rodatge, tant d'assaig com aquest, entre amics i surant entre estima. Apa se n'ix de mare i assaja barbaritats impossibles que van ofegant-te fins que treus pels ulls allò que alenes a cor que vols...
Ricardo Esteve a la guitarra, és tot un doll d'alé, que alena a cada passada de dits sobre les cordes...
Lucho Aguilar, que s'amaga entre les ombres rere del seu contrabaix, fa viure aquell embalum sonor, i el fa cantar batecs...
Jesús Gimeno gestualitza allò que la bateria o el caixó va dient-li que diga, i ho canta...
Sant Eduard Navarro, a qui devoció deguda guarde, fa de vent Gregal, allevantat a estones, Tramuntanal a instants...
I el gran Apa que és la veu certa que tot dol arrossega i aparta, t'encanta sumant-te al misteri que pregona a pulmó obert, sense cap trampa ni iseta, amb la veritat a l'aire...
Van emparrant-se'm en l'ànim les cançons. Una a una precisses, una a una necessàries. No pot faltar-ne cap de les de la retria del tant de bo... I acaben totes elles brodades en llum sobre el negre de l'escena. I brillen més encara pel treball, fora de costumari, de la intensitat de qui es creu l'ofici i l'estima...
No estic per a dir més sinó per agrair tanta passió en temps d'inèrcies...
Així que el meu aplaudiment el vull compartir fotogràficament i, callat, deixar que l'Apa cante la seua gràcia...
Mil gràcies.
Amb tu, l'estimada Caterineta de Papasseit...