Ontinyent, a dissabte 9 de febrer de 2019.
Com si hui fos dissabte de Passió, sols que no ha calgut retirar les tanques mudades del Silenci ni hem acabat dinant els gaspatxos amb pressa per poder arribar a la Trobada d'Escoles en Valencià. No. Ara bé, el cansament és fort, de tant silenci com duem arrossegant...
Feia fred de bon matí, però calia baixar la imatge de la Mare de Déu en la seua Soledat. Hui farem la processó que commemora els 75 anys de la seua arribada a Ontinyent, procedent de Madrid, on la tallà el mestre valencià Marià Benlliure i Gil a petició de l'Ajuntament d'Ontinyent. I és que aquesta imatge és patrimoni de totes les ontinyentines i els ontinyentins, i fins que el 1999 no es reprengué la històrica confraria, era l'Ajuntament qui n'assegurava la permanència de la devoció i el seu processionament en la Setmana Santa ontinyentina.
De tant en tant, convé recordar-ho, que la memòria és molt més prima que alguns interesos a la recerca de rèdits.
La història de la imatge és d'allò més interessant. Quan contem la part del complement en melons de tot l'any al pagament de Benlliure hi ha qui no s'ho creu encara. I hi ha la llegenda bonica que fou una dona la inspiradora del rostre i el cos de la nostra imatge quan no és així. El rostre és comú a una multiplicitat d'imatges marianes de Benlliure escampades per la península entera, i el cos, també. Fou una dona de la Vila, això sí, model per a la sobrevesta de manta negra que la tapà i corcà en els anys foscos del franquisme. Benlliure la va fer per a que rebera culte com ara va, amb un dol blanc de plena senzillesa. Però per si es volia processionar amb alguna peça lleugera, fa separar el cabell de l'esquena... Gràcies a aquella mantota ha calgut restaurar-la dues vegades, però encara hi ha gent especialista en les robes palestines del segle I i en indumentarisme setmana-santer valencià que, de tan en tant, retreu que la portem amb camisó. Veges tu, anit mateix li ho tornaren a soltar a la senyora mare del nostre clavari.
Ni cas.
Ara ja no costa gaire muntar la bastida metàl·lica. Que, en encantar-te, ja no arribes a veure com xip-xap, ja l'han baixada! I amb completa seguretat, que hi fiquem l'ànima i el coll...
I dóna goig com els nostres xicons s'han fet ja grans i ajuden a les tasques dels adults amb il·lusió, que a la vesprada portaran també el baiard i tot!
I dóna més goig encara veure com hi ha qui s'aboca a netejar-la, i se la troba de cara. Immediata.
El baiard és dut amb moltes mans i forçades. Hui l'hem posat enfront de la vella porta de les Dones i no ha calgut ni tocar la capella de la Trinitat.
I en no res, cap amunt, ben caragolada que no caiga, i a punt...
Jo, mentrestant, vaig fent de les meues... fotos...!
N'he quedat ben satisfet perquè no m'esperava jo aquesta baixada en el temps dels marfulls florits, ja ho saps...
I en no res, ans d'esmorzar tots junts, hem deixat sola la Soledat, esperant que arribe aquesta vesprada per acompanyar-la de nou als carrers d'Ontinyent...
