Ontinyent, a dimarts, dihuit de setembre de 2018... Un dia després i un any més vell...!
Com que el Facebook és un xivato, m'he acabat esgotant, de bon matí, responent l'allau, allau veritable, de felicitacions que he rebut. Beneït esgotament i afortunat allau...
M'ha fet pensar molt aquest aniversari. Feia molt de temps que no m'abellia això de celebrar-los ni rebre felicitacions. Amb el que a mi m'agrada felicitar, jo... Enguany, però, ha estat tot certament diferent. Em trobe de nou ple, satisfet per la vida que tinc/duc/porte i amb les meues necessitats de curiós empedreït convenientment alimentades. Fets com que se m'haja concedit el pitjor horari de la meua vida laboral no són més que una incitació a continuar, a pujar. Com solc dir, amunt i avant! Moltes coses se m'estan complicant però no importa. Ja veurem on arribem, és el pas a pas el fet bàsic, i cal disfrutar de la caminada en sí. Veus? Clar ho tinc.
Aleshores, per què no celebrar que, mig tort i caparrut moralment, he arribat sencer als quaranta-cinc? Amb tanta cosa com em dugueren els quaranta-quatre, ves a saber si als quaranta-sis no hauré canviat de ciutat i tot... Moltes històries aniran succeint-se. Anirem compartint aquelles que puguen interessar-te...
Què pensava doncs? Que les coses no estan arrelades a cap terra i que res no és segur. Ho he corprovat durant dècades ja, però ara n'estic convençut. Però tanta passivitat com m'ha dut a ser el sac de les hòsties de tanta frustració aliena m'ha posat alerta. Potser és el moment de moure'm. Segur que és el moment de moure'm... I a saber que pot eixir de la meua acció!
Gràcies a la tantíssima gent que m'ha volgut aportar el seu bon desig. Seguisc en el camí, i fent cara a l'oratge...
I per a agrair-vos la vostra amabilitat, vos regale una de les cançons que més m'agrada cantar...