Ontinyent, a dimecres dotze de setembre de 2018. Aniversari de la Batalla de Murèth.
Encara hi haurà a Albaida gent molt anyada que recordarà quan va nàixer la tercera filla del senyó Leopoldo el Sabater i la senyò Paquita. Més que res perquè a la Plaça de l'Ereta no ha hagut cap xiqueta que plorara tant i tant com aquella... Alleugerits quedarien els veïns, i en pau, quan en fer tres anys la xica, la família es traslladà a Ontinyent.
Aqueix joc de pobles sempre ha sigut un divertiment a casa meua. La xiqueta, ma mare, sent més ontinyentina que el mateix Pou Clar, sempre ha gojat de la doble nacionalitat aquella, i ausades que l'ha usat ben usada quan li ha convingut... Començant per allò de fer-nos la punyeta a la meua germana i a mi quan s'esveràvem perquè plovia... Plou?, ens deia sorneguera, doncs en el meu poble la deixen caure.... Ja la tenim. En el vostre l'empomen?
La qüestió va arribar a ser violenta quan, en plena celebració del centenari de la Mare de Déu del Remei, va voler dur el baiard, la dona. Hi tenien dret, deien, totes i tots els fills d'Albaida que vulgueren fer-ho. Jo estava voltejant les campanes, quan estaven a la plaça, i em veig que hi havia rebombori prop de la Mare de Déu. Res, que un senyor que ves a vore què li importarà la cosa, va i li solta a crits que ella era d'Ontinyent i que ni pensar-ho. D'Ontinyent? I ja veus a les cosines que l'acompanyaven, que si poden se'l mengen, aquell haca de cavaller; i de la plaça a l'entrada de l'església que la dugué... Quasi se la mengen també els purissimers d'Ontinyent quan, aquell any en què "permeteren" que les dones dugueren a la Puríssima li tocà a ella com a sòcia de l'entitat i els digué el què pensava quan va trobar-se que allò no podia passar de paripé... Un d'ells va dir-me nerviós entrant a la plaça de Dalt: ja sé d'on has tret el caràcter... He, he, he...Que sempre ha sigut valenta i d'idees clares.
Hui, els qui la coneixen, saben que arriba als 70 anys perquè ella no ho amaga i segur que ho ha contat a les tantes amigues i tal... A més, té ben a orgull això de l'edat. Li ho entenc, han mort massa joves les dones de la família... Ara bé, ho acceptem perquè ho sabem que és deveres, que si te la trobes, tan activa i moderna, no li n'atribuiries més de cinquanta; i el fill major que prompte en farà quaranta-cinc!
"Mera" que li agrada el rebombori... És tan feliç en els Aplecs de Danses... Deixa-la córrer en les Trobades d'Escoles que igual puja com baixa i, com que coneix a tothom, amb tots va parant-se i xarrent, però sempre des de la seua sinceritat. Fa por! Que alguna cosa passa relacionada amb la Vall, sigua cultural, musical o festiva, allí que te l'has trobada de sempre, així hem eixit els fills, clar! I s'apunta a una tronada si cal... Li'n recorde de molt bones, com quan en aquell primer Correllengua va ser ella qui entrà la flama per sota les Torres de Serrans de València, si vam riure... L'he arribada a veure repartint carretilles als Dimonis de Benimaclet sense esglaiar-se gens! I tot tan normal... I és que jo ho he viscut sempre amb naturalitat tot això perquè tal i com han sigut sempre d'extremades ella i la seua germana Mila, la meua padrina... Aquella si que era..., que ens portava a tots "al retrotero"... Ara em vénen al cap aquelles cridades de telèfon de ma tia i les carasses que feia ma mare quan, tan malalta com estava del cor, li comunicava igual que havia baixat del Tren Bala a Osaka com que entrava en aquell moment a la piràmide de Kèops com que si es trobava a Alaska... Ma mare, més arrelada a la terreta i amb nosaltres tres com a impediment, també n'ha tingut d'aquelles, que li tocà en un sorteig un meravellós viatge a Rio de Janeiro que acabà en memorable. Ai, i tant com odiava el confeti, i se'n va vindre amb mi fa tres Sexennis a plena batalla de l'Anunci Morellà; si veiéres com acabà... I en podria contar tantes i tan bones...
I ací la tens, setanta anys ja, Tere... Enamorada del seu nét, que s'ho val el xic... Si es riurà Abel ara que ella ja no pot clavar-se amb mon pare perquè ell ja en tenia 70 i ella 69 encara... A carcallades anava el xicot cada vegada que treia en dansa el ditxós tema sols per emprenyar l'home... Desseguida que pot, cama cap a Alfarrasí per estar-se amb la seua germana major, ma tia Adélia, o a qualsevol concert que tinga res que veure amb el seu fill menut. I molts anys que puga voltar món i descobrir-ne vessants, racons i motius que encara no sap. Segur que ens els vol fer saber. Jo, ben feliç d'haver heretat, a més del sentiment carrasquià, la seua enorme curiositat davant tot allò que la vida ens depara...