Tot recordant, ai mare, aquella rotonda de Murèth...

Ontinyent, a dilluns dotze de setembre de 2016.

Doncs bé. Segons les males llengues, franceses en la seua major part i per tant feridores però elegants, el bon rei en Pere es va passar tota la nit fumant, follant i bevent, i si hagués existit la plaiesteison, jugant amb ella també... A l'endemà, a l'hora d'oir missa, el sostenien dos amics perque no s'aguantava dempeus, l'home, en anar a combregar...

Reunit el Grup Especial d'Operacions de Protecció Reial (GEOPR) optà per la idea més imbècil de totes, coneixent perfectament com era l'home: vestir-lo de soldat normalet i agafar un soldat normalet i posar-li les armes i robes del rei (un blanc -quatribarrat- perfecte), a veure si podien evitar que Simó de Monfort se l'esmorzara... El croat francés, beneït pel summe pontífex amb la mà dreta i amb la mà esquerra, s'abocà ràpidament sobre la peladilla i crua se la va papar... Llavors, una maneta d'entre les tantes de la batalla va dir que no, no, no, que lo rei, heus-lo aquí... Poc durà aquella veueta i el coll que la mantenia enlaire, i amb ella la possibilitat d'Occitània de ser un estat com el Déu dels francesos i el papat manava... Els Càtars a la foguera. Jaume I sota la responsabilitat del salvatge de Montfort. La corona catalano-aragonesa abocada a enfrontar-se als musulmans baleàrics-valencians-murcians si volia seguir respirant. I tothom donant ales a la gent del Tractat d'Almisrà per fer una versió teatral del tema... Vaja, un desastre...

Aleshores, que arribe jo a Murèth, a fer recompte de la batalla i de les seues glòries passades, cantades per torbadors trobadors, cròniques fidelíssimes i traïdorables i llibres de lectura obligatòria per a aprovar el batxillerat. I què em trobe? Que del lloc on fou mort el vertader rei en Pere, ara n'han fet una rotonda.

Sort que al lleig mig hi ha una mena d'obelisc i una estela, si no, hauria pensat que la història és histèria i que bé m'havia pres l'escàs pèl que al crani em resta. 

Jo que anava amb ganes de cantar i tot l'himne d'Occitània, tan bonic com és, vaig girar cua després de les fotos de rigor i vaig pujar a l'autobús, esmaperdut de veritat. Quina tamanya decepció... Entre això i que ningú sabés a Vila-roja de Termenés on cremaren del cert el pobre Guilhem Belibasta, aquell darrer càtar que fugí a Morella..., a la fi, vaig concloure que més que no simbolista romàntic, paga la pena, Sergi, fer-se un refresc a la primera barra de bar que trobes... O bé posar-se a ratllar poemes de desarrelament com aquest, que vaig fer allí mateix tot seguit, i que vaig incloure al llibre "Carriéra Trencavel".