Alacant, dilluns vint-i-set de novembre de 2017.
Ja està. Ara quan torne a casa, em retalle la barba i els pocs cabells que em queden, que s'han fet llargs com la quaresma, i el lleig i tan lleig Sócrates es convertirà de nou en el tio Sergi Carrasca. Ausades que molesta la tanta barba, però una vegada que se m'ofereix la participació en un projecte com aquest, no vaig a abocar-me amb el postureig necessari?
Com que per dissort ja no m'impressiona res, he preferit callar i observar-me els alumnes i els companys, que algun hi ha que ha assegurat que no volia deixar mai d'haver participat en una obra teatral ans de jubilar-se, exagerats...! En veritat, trobar-te sota tot el muntatge lumínic i el miratge de tantes cadires buides a l'immens paranimf, desubica. Que es tanque el teló i estigues ja mantenint la ditxosa postura que repetiràs les no-sé-quantes vegades per imitar el quadre de Rafael que representem, i comences a escoltar com retrona el públic... Quines caretes, els alumnes, i quins nervis i quina voluntat de fer-ho bé... I a fe que ho han brodat. Si els meus deixebles socràtics s'han lluït, el grup hipàtic ho ha fet de por... El suïcidi d'Hipàtia m'ha arribat fondo... Jo, però, neguitós per la pèrdua de memòria immediata que note que vinc patint des de fa unes setmanes, ho tenia molt clar. Saps què vols dir, Sócrates? Doncs si t'ix, bé; si no t'ix una sintaxi tan complexa com t'han escrit, dius la teua. Sóc conscient que només m'he equivocat una vegada i que la botifarra m'ha eixit totalment disimulada. La millor crítica que he escoltat és que sóc el puto amo, i amén.
L'error més gran ha estat, però, acceptar aquest paper. I no per això de la memòria, que és més causa de l'estrés continuat que duc. Tampoc no ho és pel paper en si ni per l'excel·lent companyia ni el tracte tan bo que s'ha usat amb nosaltres... És pel mateix Sergi. Sergi conegé Sócrates una vegada, més aviat algú que es feia i es fa seguir, interrogant-se i fent que l'interroguen sobre el que diu no saber, quan la sap, i ben llarga... Li fou Alcibíades, el Sergi, i va acabar desplomat i cacarejant. No pot ser un sofista filòsof. L'infern en deu anar ple, de gent d'aquesta. En pensar-ho, en escoltar-ho dir als trassumptes de filòsofs, una vagonada, que hem pul·lulat per aquell magne escenari, m'ha vingut un ois metafísic bestial i sort que ha vingut Jantipa a buscar-me... Ho ha fet amb tanta violència i s'han acollonit tant els deixebles per la seua presència que he estat maleducat i se m'ha oblidat dir adéu als xicots... No ha fet falta. L'energia Jantipana ha acabat resolent el conflicte, ves per on, a la manera dels pares helicòpter que tant s'estilen hui en dia.
Quan tinga fotos, en penjaré alguna. De gravacions, ja veurem si hi ha. Sospite que l'enregistrament de la veu no serà del tot convenient. Tres micros d'ambient, sacsats per tothom a l'assaig de veus previ... Hauran escoltat tot els alumnes? Aplaudir-nos, bé que ens han aplaudit...
De moment, molt agraït, molt, a Teresa Menor per la direcció i la feina feta. I el meu aplaudiment als bells companys...
Sí que hi ha una cosa que m'ha impressionat. Que hagen vingut tants alumnes de quart d'ESO i primer de Batxillerat del meu institut. Ells no s'han notat, respectuosos com són, entre els 800 assistents a aquest aquelarre filosòfic, dit en positiu.... Però si m'arribe a quedar en blanc, que és el què em temia, crec que durant anys m'ho haurien recordat...