A la Marxuquera, comprant-li andròmines a Carles Pastor (i companyia...)

La Marxuquera, a diumenge vint-i-sis de novembre de 2017.

Puix senyor, això va anar que era i no era que em crida fa no res l'amiga Rut, retraient-me que no quede mai amb ella i tal i qual, cosa que és certa... No li puc treure raó perquè ja se sap que qui té el cul ocupat li aparquen una bicicleta...

I què em proposa la senyorama? Doncs tota una bomba! Que quedem a la Marxuquera gandiana tal dia com hui que s'ha muntat una mena d'andròmina de festival recaptatori que no podem deixar escapar... Jo de festival? Però ja saps què pense... Ei, que no té res a veure amb els teus pensaments. Saps que Carles Pastor està fent un verkami per pagar en comandeta el seu proper projecte? Sí, que m'ho va xarrar Paco Muñoz i m'havia parlat molt bé d'aquest autor i tal... Doncs bé, el tema del recapte ha acabat fent sorgir una ocasió d'aquelles especials de veritat. Anota't: què no t'agradaria veure cantar el mateix Carles Pastor, Capa de Plàstic, el Triangulista, Ona Nua i Óscar Briz un darrere l'altre i vora l'ermita de la Marxuquera? Cal que et responga?

Abans de conéixer en què inverteixes, cal conéixer la inversió, no? Doncs bé, quedem en la Marxuquera, que tenen entrepans i de tot perquè no passem fam i omplim el porquet que fa de vidriola... I res, ausades el dia que hem passat, si ha estat ple de coses reprecioses, coneixences fabuloses i converses d'allò més saludables, tot sota un oratge que no semblava adventual, de tan càlid. Tant com ha resultat la idea del projecte... Res, que he pensat que sí que participaré i em faré mecenes malgrat els darrers disgustos rebuts amb la meua participació en determinats projectes que han florit, però dels quals ni l'olor m'ha arribat. Aquesta gent, però, sembla de fiar, i la qualitat que ofereixen és paral·lela a la boniquesa de com fan i, sobretot, com han fet ja... He acabat comprant discs anteriors i tot de com m'ha agradat el tot plegat. És el que tenen aquests feliços esquers festius...

Em faig mecenes i et convide a que tu també te'n faces... Només cal que entres ací per informar-te'n...

I res, que malgrant el tom-tom, m'he perdut. Qui anava a dir-me que em salvaria el mòbil entre tanta natura morta urbanitzada al fons d'una vall tan amena... La de muntanyes que ens encerclaven al centre social de denfront de l'ermita. Al terrat que s'ha desenvolupat tot l'espectacle... I al capdavant de totes, el Montdúver... Quanta bellesa...

I en arribar, l'amfitrió que ens deixa bocabadats de com sona. I dels què diu... I jo, comence a disparar fotografies... Entre unes coses i altres, ha estat el dia redó que em calia... Ara, te'l conte amb imatges, que de lletres, se'm mesclen ja totes les hores que són...

Res de millor que els escenaris plans i plens de materials diversos per vendre això mateix, andròmines...

Fins i tot hi ha temps perquè la gent s'hi dedique a buscar pebrassos...

Perdona'm, però tinc l'enginy travat... En aquesta foto pareix que el senyor Josep Pérez, mort de fret, tinga la síndrome de Diògenes, que ja és un nom extrany per a una síndrome tenint en compte que el filòsof Diògenes rebutjava les possessions físiques...

I la sorpresa que ha sigut per a nosaltres la coneixença del senyor violinista que tota peça tocava i ho tocava de meravella... Es diu Jordi Silvestre i també juga amb andròmines...

Que fins i tot el mestre Blanco de l'Olleria ha volgut sumar-se al xou amb què ens han regalat...

Si per mi fos, m'hauria tirat tot el dia fent fotos, per com és d'agraït, al senyor Abraham Rivas, altre dels qui participen en el tuacte i que hui ens ha encisat...

I res, que com que ací ens pariren i ací estem, darrere de l'un va l'altre, i anem pujant en sorpresa...

Perquè la gent que conforma Capa de Plàstic se'ns ha posat a la butxaca a la primera cançó. Fins el punt que no ha hagut més que unanimitat, tant Rut com jo ens hem agenciat un cd d'aquesta fantàstica gent...

Són aquelles oportunitats que no poden deixar-se escapar...

Joves, animosos, descarats (que el vocalista, Ivan Espí, tractat d'aüeles Rut i ses amigues... he, he, he...).

Aquestes bandes estan al·lucinant-me. Si a principi d'any em va flipar l'Home Brut, ara, crec que pel fret em taparé amb una capa plàstica, jo...!

M'ha costat, però he tret la mirada...

Amb la gestualitat absolutament deshinibida que lluia el bateria del grup, les estones que no hauria estat fent fotos a Abraham Rivas, les hauria emprat amb ell... Genial és poc!

Diuen que és el segon concert com a banda... Jo no m'ho puc creure per com casaven de bé. Que tinguen ànim i la sort els siga propícia. En poder, a tornar a escoltar-los!

I sempre que he pogut, a treure qui es posara per davant, entre mi i els platans de l'ermita, que concitaven tots els daurats possibles...

El senyor Triangulista ens ha sobtat amb la seua parafernàlia humorística infantística i tal...

I jo a la meua, perquè amb la meua, de vegades, apareixen imatges tan tendres com aquesta...

La mar ha arribat fins a la Marxuquera i l'onada, absolutament nua, s'ha desfet en veu i frescúria entre els tarongers fruitosos...

I comença el senyor Óscar Briz, amb els seus músics...

Mentre el senyor Carles Pastor va pujant i baixant tot cercant mecenatges...

I les ombres van allargant-se fins que el sol, va i se'n fuig, amb com estava sent d'agradable aquest llarg matí i migida...

Confraternitzacions...

i jo jugant

a positius i negatius

I Rut, sota la benedicció de la lluna, preciosa com és...

I ací ja deixe de contar, que en acabant, allò ha sigut tot un espectacle de remescles i versions admirables...

Amb tan bon roll, el Montdúver ha volgut ser el darrer dels cims en anar-se'n a dormir, tan entussiasmat com estava amb tanta història i tanta música com es desenvolupaven a les seues faldes...