Reus, a dotze d'octubre de 2017.
Insistiré. Poques persones com David Mira. Només Paco Muñoz, potser. I tampoc. Són distints en la seua manera de brillar. Però en el fer, en el sentir i en el voler, no cregues que trobe massa distàncies, no... Ara que ja han passat unes hores d'aquest concert, ara que he pogut dormir, trobe que ha sigut una ocasió molt bonica per recordar en qualsevol futur... Allò del "jo hi vaig estar..." ho tindrem molt present els qui omplírem la platea de l'Echegaray d'Ontinyent. Quina sort haver-ho viscut...
No diré massa, millor reflectir-vos hui amb imatges les emocions que s'hi podien captar al vol...
I comence felicitat l'amiga Pilar Picolineta... "Mera" si és curiós que si a Bocairent celebràrem el meu aniversari abans del concert de Paco, ara celebrem el seu i ací. I el sant també... Felicitats! Et queixaràs del regal...
Tornem a la normalitat concertística dels qui iniciaren la singladura aquesta dels tres o quatre concerts que deia Paco que faria i els que acabarà fent...
Hi ha gent que m'ha assegurat que li ha estat molt emotiu tot plegat, tornar a veure a Paco actiu a Ontinyent, i no a cap carrer ni plaça sinó a l'Echegaray de les grans ocasions, amb un acompanyament de luxe veritable, una tendresa absoluta, una qualitat altíssima en les interpretacions, en la tria de peces... Xe!, què esperàveu menys?
Amb la de temps que porte diguent-vos que açò paga la pena. Que no m'ennuvola el sentit el ser amic de Paco. Que jo seguisc sent tan crític com sempre... O més encara. Nomena'm l'Ajuntament d'Ontinyent i la seua cultureta pessebrística i veuràs com em pose verd i salte...!
Però això, ara no toca... Ara toca seguir agraint els grans músics que acompanyen Paco, la seua delicadesa amb ell i amb tots els qui hem acabat conformant la seua troupe..., concert a concert... Cada vegada els admire més...
... Com ara mateix a Juanjo Robles, excel·lent intèrpret a la corda, del que Paco només diu que és murcià i ja està... Xe, xe, xe, Don Francisco, a veure si la gent t'entén mal, que tu ho dius per bé... Si fins i tot em va semblar que cantussejava el "Serra de Mariola"... Per cert, Paco, ha estat que amb la gent que la va cantar a Bocairent i la tantíssima d'Ontinyent, et queda clar que cal obrir les vocals finals?
Doncs bé, que Juanjo Robles és un luxe complet...
... com també ho és el senyor Rentero, que abans passejaves a Mislata en el teu cotxe quan, de jovenet, ell no en tenia i es feia tard en acabar els concerts. Ara que el passeges també per tot el País, se't veu molt enamorat d'ell... No m'extranya...!
I ara que ja sé com pillar a Salva Ortiz, ja no se m'escapa... Diu Paco que és el més sacrificat perquè en estar darrere d'ell, l'oculta sempre. Solució? Fer les fotos damunt de l'escenari en l'assaig. Aquesta vegada no m'ha fet falta, que Paco només tapava César Murillo des d'on jo estava assegut en platea... Continue pensant que Salva és qui millor s'ho passa en els concerts...
Iván Cebrián és fotogènic. A la manera del senyó Apa. El treus sempre bé... Sempre que la il·luminació siga bona... I per més seriós que semble, sempre està somrient. Les imatges no sempre són fidels en el què recullen. Paco diu que toca millor els solos quan no està cantant ell. Li preguntaré si ho fa a propòsit o què... Sospite que Paco s'equivoca. Qui és artista, estima l'art...
Quan mans mestres acaronen les cordes i les fan vibrar, el que toquen directament és el nostre cor...
A mi, m'embadaleix també trobar-me eixe somriure en els ulls de Paco. Tota la nit va estar així...
Veus el que et deia? Fotogènic del tot, però és com si el que li tinguera mania fos jo, i t'assegure que no, que me l'admire.
Però el millor d'aquests tres és quan Paco diu alguna barbaritat i ells es miren els uns als altres... De vegades somriuen, altres es queden flipats, atents per no perdre les indicacions d'Enric, que no s'enfade...
I jo, disfrute traient-los eixes mirades fugisseres, reblides de tendresa...
Perquè no tot és somriure en un directe. Sempre hi ha moments...
I aprofite l'enèssima foto en què Apa ix que se n'ix, per alçar-me. Arriba el moment de l'homenatge de Paco a David...
Paco no pot baixar. David no pot pujar. Paco dalt, a mena d'aparició santmiquèlica. David baix mirant-se aplaudit, i espere que també estimat. Pepa riu i aplaudeix fort quan Mireia s'alça i li entrega les obres munyossianes incompletes... Perquè la part dels xiquets no se la mereix el senyó David? Un xiquet de la Morereta com ell! Xe! He, he, he... Jo també estava emocionat i no vaig encertar a gravar el poema que Paco va llegir, un dels de David que parla de la Vila seua, i la Vila de Paco, de jocs de xiquets, de Bou, de Cabets i Gegants, de Regidors insensibles... Ah, no, perdona! Aquesta darrera és la meua Vila!
Entendràs ara per què dic que Paco semblava aparegut... Jo em quedaré sempre amb aquest David emotiu, palplantat davant el seu amic que li diu públicament el seu amor. Amor que tants compartim, i que estem al darrere reforçant amb els nostres millors desitjos de bé aquestes dues persones beneïdes..
No sé com caldrà que els agraïm, humils com són, pobres com som, tanta cosa com ens han regalat i ens regalen en aquesta vida. Només per ells que és més lluminosa i agraïda encara...
I com que la vida és vida, i continua passant d'estacions i abaixadors, el concert segueix la seua via...
La satisfacció en el rostre de Paco. Segur que es mirava el David...
Apa, en canvi, mira ací l'Enric, que li ha dit alguna cosa, i li somriu... És la definició perfecta de la bonhomia...!
Quina estampa. El de davant ens emociona. El de darrere s'emociona en veure emocionat al de davant, i als de més davant encara: nosaltres...
Emoció, sentiment, cansament, goig...
I què em dius d'Ina?
Jo ja tinc el seu disc, ale, ale... I m'ha agradat molt! Tant que no pare de repetir-lo al cotxe mentre puge i baixe per les nostres barrancoses carreteres... M'anima!
I encara hi ha algú que em solta que no li agrada que cante l'Apa cançons poc valencianes... Ui, com si una "Malaguenya" no fos valenciana... I m'ho diu algú que la de Barxeta me la canta de corregut? I com si el senyó Apa no pogués cantar el què li vingués en gana i on vulla... Senyal que no s'han escoltat els darrers discassos que s'ha espolsat...
I les complicitats que s'han establert? De tant en tant, quan les fas imatge, et somrius...
Molt intens tot, Paco... Altra vegada han plorat. T'ha emocionat la gent del teu poble?
Jo vos estic molt agraït a tots per haver vingut a casa meua i casa vostra...! No podia deixar de passar per ací Paco en aquesta gira... Estic convençut que no serà la darrera vegada que hi actuarà, no... Crec que li deu una cançó a David. Seria impressionant, i una il·lusió, i un orgull també, escoltar-nos a David cantat per Paco...
Paco, no dubtes que la teua gent t'estima.
I ara una proposta per a la gent que tant se'ls estima. Algú que puga fer-ho, serà tan amable d'iniciar la petició de la dedicatòria d'un espai públic a Ontinyent pel cantant Paco Muñoz i pel Poeta David Mira Gramage?