Reus, a dijous dotze d'octubre de 2017.
Quina gràcia... Vaig pensar aquesta foto mentre la feia als tres cordials cordistes en ple assaig a l'Echegaray d'Ontinyent... Una funda de guitarra amb una enganxina vella de Paco, aquelles que usava per la caixa aquella grandota de plàstic i que contenia tots els seus cassets... És el mateix Paco davant dels mariscalets en aquella gloriosa diada valenciana... Hui que ha vingut al meu poble, tot m'ha estat gloriós també. I en fer la seua entrada..., nyas que ja tens foto...
Abans, però, passen moltes coses. Mentre t'obrin el teatre, entren els tècnics i comencen a muntar focus i a tirar cables i connectar endolls, van arribant els cantants i els músics. Hi ha més feina de la que caldria pensar abans que un espectacle tan cuidat puga ser possible, i així a cada ocasió, i així a cada ocasió, i així..
Passa que hi ha temps per al postureig divertit...
Passa que cal anar provant micros i calfant veus. I quan van provant-les una a una i comproves la qualidat i calidesa de cadascuna per separat, se't posa la carn de gallinàcia...
Passa que cal que tingues molta afició per a posar-te a muntar ara una bateria... I els coneixements necessaris per a fer-ho...
I els faristols, i tot allò que siga menester per tal de poder desenvolupar correctament i convenient l'ofici...
I si no hi ha Paco encara, algú caldrà que es pose al seu micro, no? I si es posa a cantar una vara de heavy, genial, no?
Muntar el piano tampoc no és cosa que s'aprenga en dos dies... Sort que no cal afinar-li els xips ni les connexions...
I a poc a poc, van sumant-se veus, i no és que facen tard, no. A aquestes hores, passar amb cotxe el Pont Nou i la vella Paduana, és cosa de mèrit...
A Paco i a Pepa i a Ricard també els ha costat... Però hi ha tot l'Altet de Sant Joan per aparcar, i poc a poc, a plantar-se en l'escenari de manera còmoda i sense xafar massa cables...
Veges tu! Paco Muñoz, i Pepa López, passejant pel Sant Domingo d'Ontinyent...!
Sempre fa olor a nou quan entres a l'Echegaray... I això millor, que abans feia olor a podridura per l'aigua de la sèquia que li passa per baix...
Si vindran Mireia i Arturo... Si no podran vindre Arturo i Mireia... Si no fos pel Whatsapp, què seria de nosaltres, Pepa...!
Passa que no hi ha com mesclar les tecnologies velles amb les novelles a l'hora d'afinar-se i assajar-se...
Passa que hi ha qui encara està muntant la bateria, que costa...
Les benvingudes i les converses sovintegen, fins que el "quefe" es pose a manar... Que ja està bé!
Sembla que sí, que la bateria ja està parada...
I nosaltres vinga a preguntar-nos, i qui se n'anirà de viatge, amb la maleta allí al davant de tot...
I aleshores, Tóbal, ja saps que sí, però igual no pot ser així perquè, clar, qui sap com si, després, no hi ha manera d'aclarir-se amb si cal posar alguna culleradeta de pebre-roig o millor algun condiment que tinga un nivell interessant de picor per tal que la carn no et quede tan sosa eixida del forn...
Com dirien en la Llegenda de Banyeres... Estan tots els que estan? I són tots els que són?
Veus? Aquesta és la foto que et deia que provava de l'enganxina en la funda i que després li he fet a Paco i tal...
I a última hora, converses d'aclariment, admonicions finals...
I ara és quan el senyor mànager saluda el tècnic de cultura tot aclarint alguns detalls o serrells de la vida...
I això s'ha de fer ací, i això altre, allà... Es queixarà Ricard que hui no l'he tret, no...
I mentre els uns fan, els altres ja tenen el món arreglat...
Rodes per on rodes...
(És que sempre ix bé en les fotos, l'home...).
Deixa'm miraaaar, la plateaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Quan s'ajunten la fam i les ganes de menjar...
No, Tóbal no assaja. Li he demanat que faça com si perquè, sempre que comença així de bé el Vell Montgó, l'enllumenament de l'escena no li fa justícia...
"Duelo de Titanes", una gran pel·lícula...
Au. Que ja va sent hora de posar-se a actuar els uns i els altres a gaudir de les conseqüències...