Quantcast
Channel: Can Carrasca
Viewing all 2349 articles
Browse latest View live

Sobre les veritats i les mentides que van formant les tradicions...

$
0
0




L'Olleria, a divendres dèsset de febrer de 2017.

Hui ha estat un dia de massa presses... A les set i mitja entrava jo corrent a Ràdio Cocentaina, que sempre vaig també amb el temps justet i quan no trobes on aparcar, acabes enfilant aquelles escales amb el lleu... En un no res, acaba l'entrevista i digues adéu, que t'esperen a les huit i mitja a Ontinyent per acompanyar-te a l'Olleria, que fan no-sé-què d'un "mà a mà" entre la contacontes Almudena Francés i el contatot Pep Botifarra... No sé demà com estaré per a fer jo res de profit.

Parlem del Carnestoltes i dels seus ets i uts, com sempre molt aïna i per damunt, que el temps disponible és parc per a les vares que podríem vendre de tela a cada preguntat... I a mi, que per més que no ningú em crega, no m'agrada parlar en públic, me n'isc content sempre d'aquestes folk-sessions... Paga la pena baixar a Cocentaina amb el cotxe sense rebre compensació econòmica i tal...? Sí, i tant. I hui he vist claret el perquè...

Quan el senyor presentador del programa "Una nit al castell", l'ínclit Juan Fran Ferrándiz, ha donat per tancats els micros, m'ha comentat així corrent per les meues presses que ha flipat amb l'explicació que li he oferit de la Festa dels Nanos del Raval de Cocentaina, en relació a les festes dels Ninots de Mitjan Quaresma al País Valencià i a les illes Balears dins del corrent dels ninots de transgressió que s'allargassen a les Falles passant des de sant Antoni i arribant, ja veus tu, al Sexenni de Morella... A ell, li havien dit sempre, i li consta que encara s'explica així escolarment, que a Cocentaina la cosa nasqué com a alliberament veïnal en la calladora dictadura franquista. I no..., el fet és molt més antic, i podríem passar hores parlant-ne i exemplaritzant. El problema, potser, és que hi ha molt poques oportunitats d'arribar al públic general pels qui ens dediquem a omplir des de fa anys pàgines i pàgines de revistes o obres que ningú no llegirà amb les nostres també mitges veritats; i les falòrnies es multipliquen i van assentant-se fins el punt que després serà impossible redreçar cap trellat. Tampoc no passa res perquè, justament, potser som els qui ens atrevim a parlar, els més mentiders de tot. Que eixe tot és part també del fet folclòric, de la cultura popular..., i conforma la seua pàtina de màgia necessària. Sempre conte el cas aquell dels dos iaios que discutien sobre la música dels Cavallets d'Ontinyent el dia de la seua estrena processional. Jo em partia escoltant un d'ells dir-li a l'altre que allò era de tota la vida i que feia massa anys que no baixava de la caseta, que no podia donar lliçons de res a un que anava tots els anys i coneixia aquella melodia de sempre... Una professora de cant que hi havia a la vora d'ells, i no jo, els va treure de l'error perquè, en passar el meu germà li va etzibar unes moltes felicitats per la música que acabes de composar...

Aquests dies passats, però, em passà un altre succeït que m'ha tornat a fer pensar en tot açò, sobretot en les intencionalitats... Bocairent, acte del Piquet dels Zuavos. Em trobe a la vora de dos homes majors que saben, i molt, de la festa morocristiana bocairentina. Amb ells, un xic jove foraster. Me l'alliçonen. Li diuen allò que tant diu la gent i que no és cert, que els Mosqueters són moros perquè els van castigar una vegada... Me'ls remire. Sé que saben que no és així, i que la història vertadera és molt més rebonica i interessant. Publicada està i pot ser consultada. Per què els haurà interessat soltar aquella versió del càstig? Val que a qui vulga saber, mentides amb ell, però aquest xicot que pregunta sembla tenir bona relació amb ells... Serà algun tipus d'inèrcia mateixa la que fa reproduir aquest comportament continuador de falàcies més o menys acceptades socialment? 

Bé, no és que sàpia jo massa de res, però mentre seguisquen preguntant-me, intentaré contestar el més fidelment possible a aquell poc que puga saber. Si a algú li aprofitara la paciència d'escoltar-me/llegir-me per trencar quatre mites, o per a fer-se'n de nous, ell content i jo pagat. La mania de xerrar de tot açò, ho tinc clar, em ve d'aquell famós rectorot que va marmolar-me per voler trencar la pau espiritual del veïnat amb allò que la gent està més feliç dins la seua ignorància. 

Acollim...

$
0
0


Fotografia treta de l'ara.cat



Ontinyent, a diumenge dèneu de febrer de 2017.

Aquesta nit ha plogut, no massa... El suficient per mullar el carrer i que agraisca el pensament d'anit d'arreplegar-la. En un no res entraré a doblar-la i guardar-la. Hui tinc fred. Sembla que la grip aquesta se m'allargasse amb els mocs i la tos, tant que comence a pensar que no serà grip açò sinó que haurà esdevingut en qualsevol tipus d'al·lèrgia. El fet que ma casa semble el caos que és, amb la cosa del retard en dur-me els mobles que espere des del Nadal, haurà pujat qualsevol risc. Ja ho tinc tot corregit. En tornar de la roba començaré una de les comeses que més m'agraden de les de l'any: preparar la Vella Quaresma... Serà un matí tranquil d'escalfor, música bona i estima...

... llig, però, els periòdics. Veig que a Barcelona, ahir, hi hagué una molt gran manifestació en què es cridava perquè la gent sense escalfor del món, la que més mal està passant-ho, puga ser acollida a casa nostra... Jo, ara mateix, poca gent podria acollir en la meua..., ni els amics vénen a visitar-me amb la síndrome de Diògenes que sembla que estiga patint jo... 







Saps? Veig el planeta girar com feia temps que no girava... És un temps que no em complau, perquè intuisc cap on ens du, a altres temps ben foscos.... És ben clar que no m'estime el món que hi havia, un conjunt de pseudodemocràcies controlades per la gran empresa i la banca que, en el cas del meu país, esclafa el ciutadà diferent a l'estandarditzat, a qui se n'adona i vol regolfar-se, i permet la inèrcia històrica feudal. Un nou despotisme poc il·lustrat on es diu que tot és pel poble, però mentre es procure que no quede poble... Ara, la mentida dels polítics que sempre han fet mentida, i que juguen a estar entre els alts quan vénen dels baixos i dels baixos tenen costums i vicis que els rovellen en tocar-los l'oxigen que respiren en alçada, fa que ens hàgem acostumat a que ens mentisquen. I entre tanta falta de veritat, arriben ara les més mentides encara, allò que diuen populismes, que ens venen la por al diferent, sobretot si és de fora, tot inculcant-nos de nou unes idees de pàtria malalta que ens impedeix veure que som ja tots diferents a casa i que sempre ho hem estat. Ara, fins i tot tenim por del veí. 





Per un conjunt de desraons polítiques, la terra que hi ha al Llevant mediterrani és un vesper de paor pel ciutadà. Països que lluiten pel poder econòmic disfressen la lluita amb la defensa de religions. Les aliances canvien a conveniència. Es mantenen sàrtrapes sanguinosos a canvi de lleialtats fugisseres. Tot tal i com s'ha fet sempre, però amb una virulència pròpia de la modernitat vint-i-unesa. Unes noves croades on l'única cosa que sabem és que la gent que hi viu ho fa envoltada d'una mort que amenaça constant. L'únic camí és fugir a una Europa que no ha sabut construir-se en els valors positius de l'humanisme sinó en els de la inquisició tan nefastos, i de manera maldestra, prova a posar portes —i concertines— al camp no permetent l'entrada de qui pot fugir i trobar nova via de vida amb excuses de pèssim pagador que farien enrogir a un devot pacifista, o religiós, o guerrer fins i tot, només de pensar de pronunciar-les.

I ací estem nosaltres, presos en un país que es nega a rebre i compartir, a menjar ni deixar menjar en benefici d'un statu quo que fa aigues per totes bandes. On s'ha normalitzat socialment el robatori per part del polític, el manteniment de la dolce vita de les classes dirigents (amb la subvenció pública del dret de pernada reial i l'alliberament de la filla i germana de qui presideix l'aquelarre dels seus actes dolents i provats en sentència per ser sols qui és) i la millor encara de l'estament religiós oficial (que amb una mà peca, i no gens secretament, i amb l'altra amenaça les llibertats del comú). La idea que Justícia és igual per a tots que s'imposa des dels altaveus mediàtics, en la societat s'hi sent com realment contrària. Va cuinant-se el brou necessari pel conflicte que la falta de seny ens escudellarà properament com a plat de decalent de cada dia.

I de sobte, Barcelona que s'erigeix, com ha fet sempre, en torxa d'avís i alimara de cordialitat. Si la setmana passada ens mostrava en concert que el problema dels refugitats és certament amarg, ahir va fer-se clam i tornaveu a l'hora de la necessitat que passen i de la voluntat d'acollença que té la bona gent catalana, estovada com va pels uns i els altres. 

Jo, que vaig posar gest seriós amb  Serrat com cantava amb els VIP's "Mediterraneo" i vaig aplaudir  emocionat com Sisa entonava "Qualsevol nit pot sortir el sol" amb la gent de futur, abans que TV3, de manera vergonyosa però perfectament diàfana, tallara el senyal, crec en l'acollença. Més que res perquè vull ser solidari en un món que no ho és. He rebut massa punyalades de la vida i no deixe, però d'estimar-la... Els altres m'han negat el pa i la sal, però encara queden molts vosaltres i esperança. Jo vull també acollir. Mes que siga perquè, algun dia, tinc previst que jo mateix, i els meus, demanarem i demanareu acollença, tal com va el desgel de desficaci històric, que amenaça riuada...

Casa meua, malgrat tot és casa vostra. Si és que hi ha cases d'algú...






Qualsevol nit pot sortir el sol

(Jaume Sisa)

"Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l'Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d'algú.

Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l'home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l'ull viu ve amb un soldat,
els Reis d'Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.


Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l'home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.

I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l'emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.

Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t'esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l'espai, qualsevol nit pot sortir el sol."

Adéu, estimadíssim tio Jesús...

$
0
0




Alfarrasí, a diumenge dèneu de febrer de 2017.

Ai tio!

L'última vegada que et vaig veure, voltes de Nadal, em marmolares per una història que ara sembla tan banal..., però tenies raó. No només em reconegueres, encara em donares lliçó. 

No sé com podia passar però sempre que ens trobàvem, i des del fons del laberint d'oblits que t'acotxava, bé sabies que jo era Sergi, el teu nebot, per més que per a tu la teua dona fos ta mare i els teus fills, germans... La vida et va voler furtar el senderi a la fi del camí, però tu no te'l vas deixar prendre del tot. Amb cartes de xiquet bé que jugaves encara la partida. 

Ja m'enyorava de les teues xarrades... En la darrera, em contaves allò de les estratègies polítiques diferents dels països que entraren en la segona Guerra Mundial..., "mera" que t'agradava llegir i memoritzar per, després, contar-m'ho tot a la teua... Ara, t'enyoraré també en allò físic, paisagístic vital. Com a fita precisa que em fores: una persona estimada des de sempre, quotidiana, amable amb mi i amb les meues circumstàncies. Home de la meua adorada tia Adèlia, pare dels meus Herois-cosins José Ramón, David i Jesús, i després d'Olga, clar. Iaio d'Alba, Clara i Davinia... Com ha passat el temps de la vida, tan ràpid... Com canviaven les històries que de tu em venien, les del treballador esforçat al vidre de l'Olleria a l'exemplarització a casa mateix dels grandíssims problemes de la reconversioneta industrial que patírem la Vall, a la retirada plàcida.., del trobar-nos i dinar i, puret en boca, anar-te'n a fer la volteta al bar per, en tornar, trobar-nos a tots o jugant o de conversa, segons el temps, costum... Ves ara què faré si el tio Toni em dóna per a tu un paquet de caliquenyos en el Contrabando d'Ontinyent... 

No tinc dolor; tinc molta pena. Has mort sense adonar-te'n, de trompada i avant, sense aturador ni cap misericòrdia que et faltara. Eixe tan clar sense patir deixarà tranquil·la la tia, ens deixa tranquils a tots nosaltres. Has fet camí de manera quotidiana, després d'alçar-te de sopar, abans de desparar la taula.

T'enyoraré, de bona veritat. Igual com vaig enyorar-me dels teus pares als qui tant vaig estimar també. El seu record m'és ara aquella llimera tan brillant, el record del seu fill serà l'olor aquella del caliquenyo i la veu fosca, i la de la llenya de l'estufa de ta casa. I jo em veuré de nou menut llegint les teues revistes, escoltant-te admirat la tanta història estranya de la legió, que se'm feia tan verdosa com el tatuatge aquell que tant em sorprenia..., només mon tio tenia al món meu tatuatge... Guardaré històries que em fascinen encara, com la de la Mare de Déu de l'estació d'autobusos de Xàtiva, que tant d'ensurt ens dugué a tots pel motiu i la conseqüència... No tornarà a llegir més!, i en trobar-te al teu àmbit, a casa, ja tenies alguna cosa a les mans que llegir i recontar..., i encara intentaré entendre la teua dèria per Blasco Ibáñez... 

Tinc por per la solitud en què es trobe la tia des d'ara. Per més envoltada de gents i cabòries que estiga i es veja, sé que a dins d'ella hi ha ja un altre buit que no es podrà mai omplir. En mirar-li hui als ulls l'he vista desmantellada... Hem acabat parlant de banalitats, i recordant-li que ella és la més gran de les carrasques familiars, voldria tant veure-me-la rebrostar... D'entre les banalitats esmoladores de tensió, la veritat de l'origen. Ella mateixa m'ha referit la mort dolorosa de son pare. Per sort, del fill no l'he escoltada parlar. Hui, hauria plorat jo de valent...
De tu, vull pensar-te arribant on benmereixes i amb els ulls de la ment ben atents per reconéixer els teus, que són els meus, i que t'esperen, i abraçant-te amb el teu fill fins a fondre't d'estima, mentre la tia Mila va xarrant per sota el nas que ja està este ací, que com no apague el caliquenyo la tindrem... 

T'he respectat sempre i t'endús de mi molta gratitud i benevolença. Jo estic massa content i tot d'haver aprés de tu.
Demà dilluns soterrarem ton cos al cementeri del teu poble. Serà ben trist el seguici, cada instant que ho serà; jo, però, et guardaré en somriure.


Poques coses puc dir-te que hi haja al món que m'hagen impressionat tant com veure't aquesta nit, de cos present, al teu llit.


Abel ha preguntat, m'han dit, si ja no t'ha de vore mai, mai, mai més, el xiquet... 
Eixos mais, a mi m'angoixen.

Aquesta nit no dormiré. Crec que t'he de deixar escrit.
Això va i era un xiquet ros i entremaliat, veí d'Alfarrasí, a una casa que feia un gir estrany vora la carretera i criat en un pati senyorejat per una bellísima llimera que, un dia, va fer viatge amb son pare, el tio Ramon, cap a Ontinyent, a que el Sabater de la Vila, el senyó Leopoldo Soler, li fes unes bones sabates... 
Qui sap si en aquella ventura es creuaria amb la seua dona, Paquita Carrasca, i les filles, Adélia, Mila i Tere...



Demà li demanaré a Alba que em passe la foto en què esteu els dos fent el borinot amb el signe de la victòria a les mans...

Dic que has faltat, i jo que no ho puc creure...

Estimat tio Jesús Martí Lluch, "Pallús". Descansa en pau.


Tot és cosa de posar-se a fer...

$
0
0




Ontinyent, a dilluns vint de febrer de 2017.

Hui hem soterrat el tio Jesús.

Anit, van ser massa les sensacions estranyes i, punyents també, acoradores, les que van anar succeint-se'm. La imatge de com el treien de sa casa de sempre per posar el taüt sobre el darrera del cotxe enfilant per darrera vegada el seu carrer, no la podré esborrar mai. Tot tan senzill, tot tan quotidià. Ara respires, ara deixes de fer-ho. Ara tens somnis, i amb la malaltia que arribe, o amb l'adéu de trompada, tots els esforços esmerçats en ser passen a ser no-ser. Adéu atresoraments. Adéu bagatges. Què queda? Queda allò que has pogut viure i, si tens sort, allò que hages pogut deixar en els altres, l'estima sobre tot... Si d'aquesta no aprenc d'una punyetera vegada la lliçó del Carpe Diem, no sé com podré fer-ho...

Aquesta nit passada l'he tinguda difícil. No he dormit gens i em venien mil històries, com a cadúfols plens en una sínia de memòries desfilagarçades, però abundoses... La idea de la Mort. La vaig aprendre de molt jove..., la primera experiència amb l'adéu dels pares de la tia Viqui i la tia Tonica em van pillar molt de menut, com també la besàvia Àgueda. Desseguida vindria, però, la de la veïna de dalt, la dels tacons a deshora, Lolín, que potser ens preparà, a la meua germana i a mi, per a l'adéu tan sobtat i fort del meu padrí, mon tio Jaime. Després del besavi Juan i la cosa semblava que s'aturava... 

Molts anys després, la Mort va tornar a sacsar-nos de manera salvatge amb la tan trista partida de la tia Mila, pràcticament paral·lela a la del benvolgut cosí José Ramón... Des de llavors, ens han anat desapareixent gents ací i allà. Alguns d'ells foren mestres de vida als qui agraïré sempre haver-los tingut a prop, haver-los estimat i haver-me sentit estimat, els pares del tio Jesús, els besavis Pantaleón i Victoria, el tio Ministre, la tia Angelita, el tio Marcelino a qui no em van deixar acompanyar en l'adéu perquè, segons el director del meu institut se m'estava morint massa gent... De tota la gent que se'm va anar, només vaig poder acomiadar-me com jo pensava que calia del tio Antonio "Borrelló" i de Sari, dient-los com els estimava i veient el somriure d'estima en els seus llavis que em va fer més lleugera la partida... I les amistats que truncà la mort, Jordiet, Adrià..., i les que es perderen en el temps, Ignácia, la tia Mati Ferriols, la tia Amparo..., i encara les que, estant vives, vaig donar per mortes i millor pensar-les així, que així no malferiren més del suportable. I les parelles que mataren la meua creença en l'amor compartit... Tot ha estat vivència i tot ha fet marca en el meu tronc carrasquià creuat de nafres. Però el tronc és només corfa d'un cos ple de saba que ha sabut fer dansar la Mort...  Potser tot serà d'una fugacitat que espanta, però tot paga la pena viure-ho, l'instant, el desig de mantenir-lo en alt, i l'esperança... I és que hi ha tanta gent estimada encara... Hi ha tanta gana de viure branques enllà! És tanta gent la que vull que sàpia que l'estime, que es senta estimada per un mi ja no protector sinó vivaç, compartidor, que no puc dedicar-me a trenar passats sinó a obrir-me a presents apressats i futurs que ens esperen. Perquè ser la pàtria d'un infant obliga a estimar sempre aquella saba que et sosté la soca. Però la pàtria de l'home, el fullam que el vent em fa remorejar necessita del futur que endevine a llumenades i entre les ombres que jo mateix em provoque. "Qui no em vol no em dol", m'ensenyaren els estimats tios Ximo Pota i Ange... Fora toxicitats i tòxics! Ara, el proper pas per poder resseguir el camí, és aprendre a identificar i, desseguida estimar, els qui vullen acompanyar-me en aqueix camí. Estic ben segur que no caminaré sol i que reconeixeré, retrobaré i trobaré alamont d'estimes mentre desitge estimar. Tot és cosa de posar-se a fer. Total, què som si no som estima pels qui ens estimen...?

Moltes gràcies a totes i tots aquells que ens heu oferit el condol tant a mi com a la meua família. Gràcies mil als qui ens l'heu mostrat acompanyant-nos en el dia de hui. Serà bonic compartir el camí amb vosaltres...

Que sí que hi haurà Carnestoltes a Benimaclet!!!!

$
0
0



Ontinyent, a dimecres vint-i-dos de febrer de 2017.

Després d'un temps prudencial és hora ja de començar a treure conclusions sobre l'actuació del govern actual de la ciutat de València. Pel meu costat, el de la cultura festiva, aplaudisc moltes de les mesures preses. No es pot negar que hi ha camps en què s'ha avançat molt en poc temps. Això sí, també moltes de les maneres m'han semblat d'un ridícul pujat, envermellidores. Ja no parle del despotisme il·lustrat que destil·len, no... Potser prompte parlarem abastament del tema. Ara, no estic per a massa orgues. 

Això sí. Et deixe aquesta proclama treta abans de la Proclama del Carnestoltes, per l'Assemblea de Veïns de Benimaclet per si vols veure per on van les coses... 

Clar que hi haurà Carnestoltes! Clar que entraran Tirant i Maclet! Clar que proclamarem la Independència! I un servidor hi serà present per tal de passar-s'ho de conya i, de pas, recolzar una bona gent, una preciosa festa i un sentiment combatiu, de veritat, i sempre alegre...





Un amic m'ha xerrat que vol acudir disfressat de P. Fuset ballant la bandera dels Degolladors.
Li he aconsellat que se n'estiga...

Jo, en canvi, he tingut una pensada divertida... Per celebrar l'any que ve el 30 aniversari de la celebració, podríem fer tants cartells anunciadors com edite l'Ajuntament de València de les Falles. Això sí, podem arribar a arroïnar-nos al pas que van aquests...

Coca de llardons el Dijous Llarder...

$
0
0



Ontinyent, a vint-i-tres de febrer de 2017. Dijous Llarder.

Puix senyor..., això va anar i era que som arribats al Carnestoltes!!!! I cal tenir en compte que si el Dijous Llarder es diu així és pel greix que solta...

Doncs sí. Abans calia afrontar aquests cinc dies de xalada i rebombori fent pujar el colesterol a nivells exoplanetaris. I com es feia això? Amb la senyora coca de llardons. 
Ara, ha quedat com a reducte folclòric a terres catalunyeses i a determinats punts aïllats per les issofolques peninsulars, però abans... Sí, ja sé que no te l'enyores, que on es posen hui unes bones botifarres d'Ontinyent no hi ha res que ombra faça als triglicèrids, que tot és sang... Però per si et ve de gust, et dic com fer-ne una.

Ves netejant el forn, que el tens fet un desastre i te'n vas al supermercat a buscar pasta de full d'eixa que tant s'estil·la i, si és que en trobes, llardons. Xe sí, això que els castellans diuen "Chicharrones"... Si ja te'ls. venen envasats i tot!
Realment, els llardons són només trossos cruixents de sagí fregit. El que queda quan el premses per treure'n el greix. Cal fer-lo miques al ritme que fa el boix al morter, o al de la pragmàtica trituradora...

Ja ho tens? Doncs ves preparant cinc-cents grams de planxes de pasta de full, dos-cents cinquanta grams de llardons, un ou de gallina per a pintar, una fortuna amb pinyons i tot el sucre que puga assumir tant de greix. Caldrà endolcir-ho tot, no?

Doncs bé. Pilles una planxa grossa de pasta de full, cal ser cool i chic i comprar-la feta si no volem pastar i pastar i pastar... "_ Paste pare? _Pasta fill! -Pa què paste, pare? _ Pa tapar-li la... "
Au, posa't a tirar llardons sobre el full com si no n'hi hagués demà, i quan ho tingues, tapa-ho amb més full i posa més pols de llardó a sobre. Només de pensar-ho em vénen basques... 

Tanca la massa cap a dins i ves passant-li el corró per tal de crear una nova massa amb els llardons incrustats. Tira-li farina, tira-li, com en el conte de les Danses, per agilitzar la cosa... Com que la pasta ja ha estat fullada, per a què vas a fullar-la tu més? Estira i doblega al teu antull, però només per aconseguir una bona barreja. I quan ja estiga això que dius xicon ja està bé que total per a qui és i com li diuen, li dones forma quadrada, redona, ovalada, com desitges. Fes-li una voreta graciosa si tens temps, i gràcia, clar... I no tires res del rebuig, que tot és reaprofitable...

Au, posa-la sobre paper pel forn mentre el preescalfes a 200 graus. Bat l'ou i pinta a consciència perquè, si no ho fas, on voldràs que s'apeguen els pinyons. 

Ai..., ara toca afegir-hi per damunt els pinyons, quin dolor a la butxaca... Si no vols pensar-ho, posa-li sucre, molt de sucre, com el que et trobaries a una llauta de coca-loca com a mínim. Enforna a 220 graus i baixa desseguida la temperatura a 180, i en un quart d'hora, tens a punt una veritable bomba calòrica carnestoltenca. 

Se't passaran les ganes de Carnavals...

Que ho desmenges bé!

Sincerament, hi ha tradicions que...




23-F... Ausades quin Carnestoltes!

$
0
0



Ontinyent, a vint-i-tres de febrer de 2017. Dijous Llarder.

Manera de saber que t'estàs fent gran: preguntar als alumnes què saben del 23-F i al·lucinar amb la resposta... I no! Que sí que hi ha qui coneix alguna cosa, sobretot les teories cospiranoides que tant en boga van, gràcies, sobretot, a cert reportatge "salvador" del Jordi Évole... Sí, fou una mascarada. Algun dia tindrem clar qui, com i quan per més que ja tot ho intuïm. De moment, és més fàcil descobrir tot un sistema exoplanetari.

I si, jo el vaig viure de xicotet... T'ho conte? Millor que conegues la versió "oficial" del Carnestoltes de Cadis d'aquell any, ja que enguany l'aniversari coincideix amb el Dijous Llarder... els "Tanguillos del golpe" de Juan Palacios foren un èxit en aquell 1981... Jo me'ls vaig aprendre de memòria i encara me'ls cante...





Tanguillos del Golpe
Juan Palacios

Aquellos guardias civiles que interrumpieron la votación
jodieron la investidura del jefe de la nación,
secuestraron al gobierno la prensa y la oposición.

Allí estaba Tejero, vaya un pitote,
con un tricornio negro
su traje verde y con sus bigotes.
Se subió a la escalera
y les habló:
“esténse todos quietos
ay, por favor”.

Estaba la gente cagaíta de miedo
bajo sus escaños tiraos por el suelo.
De repente el Guti se fue pal Tejero.
!Ay coño que susto, nos matan al viejo¡
Tejero, como ya dije,
sin moverse de su sitio,
se puso a pegarle tiros al techo del hemiciclo.
Suárez se queda quieto, Carrillo no mueve un dedo
y el pobre de Sagaseta rodilla en tierra rezando el credo
y hasta se empinan los rizos de la cabeza del Escuredo.

¡Qué nochecita pasamos los españoles, vaya una gracia!
si el Borbón no lo remedia
nos quitan la democràcia,
las huelgas los sindicatos y hasta la Constitución.
Los tanques por Valencia van como locos,
menos mal que Juan Carlos me los convence poquito a poco.
Y al ver como se pone la situación
se reúne la Junta de Estao Mayor.
Y al cabo de un rato sacan una nota
diciendo “Tejero, no seas cabezota.
Ríndete al momento, no seas desgraciao
que los golpeteros te han abandonao”.
Tejero sin inmutarse sin bajarse del poyete
le hace un corte de mangas al Aramburu Topete.
“De aquí no se mueve nadie, soy el Caballo de Troya
y estoy dispuesto a cargarme
medio congreso si no me apoyan,
que estoy hasta los bigotes de que me tomen

por gilipollas.


"Si el Borbón no lo remedia...".
País...!

Au! Felicita'm que hui és el meu sant...

$
0
0



Ontinyent, a vint-i-quatre de febrer de 2017. Divendres Gras o de Carnestoltes.

Ja és divertit que et demane que em felicites perquè un senyor monjo i màrtir mig inventat, suposadament dit Sergi de la Capadòcia o de Cesàrea, morí tal dia com ahui, el 304 diuen, enmig de la persecució de l'emperador Dioclecià, i jo duc el seu nom...

La cosa és interessant. Conten que era un vertader precursor dels iaioflautes que, de sobte, troba el cristianisme i s'hi aboca de cap per tal de fer-se eremita. Però arriba de Roma el governador Saprici amb el manament imperial d'granar els cristians armenis i capadocis. En mig de les festes en honor al patró sant Júpiter, es presenta el Sergi al davant del llegat de l'Imperator i li retreu que estiga fent homenatge a déus pagans. Vaja, com si li volgués explicar l'origen i el perquè de la festa justament quan menys convé, a l'hora del botellot... Però el Sergi els tenia tan ben posats, els seus poders, dic, que, en posar-se a pregar, comencen a clevillar-se les imatges deístiques i a apagar-se els focs sagrats. Ofensa als Déus!!!! Au, a empresonar-lo sense garanties jurídiques! A jutjar-lo amb un tribunal partidista! A matar-lo com a lliçó pels agossarats que volgueren explicar cap festa..., torturadet i decapitat que me'l deixaren... Diuen que les despulles del sant home acabaren duent-les des d'on Eurovisió va perdre la gorra a... Badalona!, i que allí està soterrat! Serà cosa de fer un pensament i apropar-se a veure si queda cap cosa allí del meu sant Patró, cap d'altar de l'oratori de Can Carrasca perquè mon pare volia que el seu fill es digués així. Encara com perquè m'assemble prou a aquell iaio destarotat... Si m'haveren posat el Paco Pepe que volia ma mare pel pastós aquell de les pel·lícules de Sissí...!

Passat de revolucions al Carnestoltes de Benimaclet... Crònica nefasta...

$
0
0



Ontinyent, a vint-i-sis de febrer de 2017. Diumenge de Carnestoltes.


A vore, que em toca justificar-me per aquest titular tan de la premsa espànyica (i la nostra...). No és que ho passara mal al Carnestoltes de Benimaclet, no... Fins i tot algú encara el recordarà com aquell any en què Sergi el d'Ontinyent es va disfressar d'elefant (a tota capitania mora i cavalcada de Reis hi ha un, darrerament, com no va a comptar-ne amb un la vint-i-novena Arribada del Moro Maclet?) No.

Però veus normal que només arribar el cotxe se'm vaja a fer punyetes en intentar aparcar als clots aquells on només pots aparcar si proves d'aparcar a Benimaclet? Trobes realista que se m'esvare la càmera de fotos i se'm vaja de les mans per estavellar-se al terra feta miques? I que en agafar-la em regale un perxó elèctric que em deixe fora de joc durant deu minuts? I que al mòbil li pegue per dir-me que fins ací ha arribat la nostra relació i que preferisc el suïcidi abans que suportar-me? I que no puga escriure cap de les inspiracions boges  que m'arribaven al cap perquè he dut un llàpis amb mines del 0'7 quan només poden posar-se'n del 0'5? Sort que hi havia bona cervesa alemanya (sí, Saoret... Sergi el d'Ontinyent, per primera vegada en vint-i-sis anys bevent alcohol no cafelicòric ni herberítsic...), bon herbero (veus?, beus?) de Beneixama i un vi de nous fet per Pere que treia sentit a la disbauxa humana...






Però la culpa de tot l'ostenten Ferran i companyia... Si hagués sabut que anaven a disfressar-se tots els d'Estrela Roja i associats de coses relacionades amb la Revolució Soviètica del 17 (incloent el dislèxic que va entendre "revolució rosa" i va actuar en conseqüència), jo m'hauria posat el meu vestit de Batiskafo Katiuskas i tot m'hagués anat millor, per sota l'aigua...




Perquè, senyores i senyors, per primera vegada, el Carnestoltes de Benimaclet no només era temàtic sinó que va passar-se'n de voltes amb totes aquelles bèsties soltes... I el tema: el centenari de la Revolució... I no és cosa banal la celebració... Tot tenia aquella voluntat. Des del cartell oficial, passant per l'exposició d'estampetes sobre Lenin i les melodies a interpretar en el magnífic desconcert de dolçaines... Tot, tot, tot estava imbuït de la disciplina improvisatòria Soviètica...




I jo que vaig flipar amb les disfresses, sobretot amb els dos cosmonautes que es presentaren d'aquella manera... Tot presidit pel Tzar Ferran ("y su encantadora esposa", que es diu en les cròniques socials "de postín". Fora de conyes, genial eixe vestit verd, xe...! No creus?).






La banda del Tzar representava la seua sobirania sobre totes, absolutament totes les Rússies. Mereixia un comité de benvinguda afusellatori...

Sort que Peli, elegància personificada, posà seny amb la seua vestimenta diablesca occitànico-palestina. Jo, ja feia prou amb la trompa, vinga a riure's de mi Aina i Arnau...



Perquè Peli no només és preciosa als ulls físics. No acabarà mai de saber com me l'estime...

I a marxes forçades (generalment mores) la cosa anà rodada. Tant que ja no sé ni com acabàrem tan prompte... I això que de gent no en faltava. Però el fet de la coincidència del Carnestoltes formal amb el nostre, que no sol repetir-se massa atesa la nostra poca definició, ens restà públic. Així i tot, no ens faltaren dolçainers... Faltar-ne? I que s'estigueren tocant fins que, entradíssima la nit, s'havia acabat tota la festa... Acabar-se?, direu... Si són ells la festa!





Ves, em va recordar aquella frase d'un impresentable ontinyentí quan fa tants anys es burlava de l'abundància de dolçainers al Carnestoltes de Benimaclet...



Què serien anit? Més d'un centenar (i unes quantes tarotes i gaites que s'hi van sumar també).




Allò va ser tot un espectacle que, si es cuidara un poquet més, podria arribar a resultar tan èpic com la percussió de l'Himne de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques que tancà, és un dir, el concert...



Un dir perquè després vingué l'Himne dels Partissans, i encara la Muixeranga de València alçà un castellet al ritme de la Marxa de la Ciutat.




I un altre amb una Muixeranga que emocionava de bona veritat... I jo allí dalt del balcó, trist per no poder prendre souvenirs pel futur... Així com vols que puga fer el cartell de l'any que ve...



I baixada la Senyera Carnestoltenca, toca ruar en la desfilada? Haureu vist cosa més caòtica, desorganitzada, destrellatada i, tantmateix tan dolçament repreciosa? 

Entre tanta dolçaina remesclant-se, els foguets dels pocs dimonis que ens deixa deixar solts la legalitat vigent, els balls de Maclet i Tirant (més castos que mai, potser perquè Cleta imposa...), la gent que demanava una casa de cultura, l'Ajuntament del Carnestoltes i algunes de les disfresses..., vaig xalar de valent des del meu lloc de "desorganitzador" (això posava en la meua acreditació oficial...). La disfressa del xiquet tan menut vestit de Trump, amb la bandereta nord-americana sempre enlaire i les butxaques farcidetes de billets, em va enamorar. No sé si per la disfressa mateixa o l'actitud festiva del monyicot... És que ho podia veure tot... Peli em va posar intel·ligentment en un lloc fantàstic perquè pogués fer fotos... Redell!!!! I és que em va tocar anar de guàrdia elefàntic de seguretat de la senyora Alcaldessa i corporació municipal, tots amb la respublicana Senyera del Califat Independent de Benimaclet.... 





A la fi, i ja no sé ni el perquè, ni vaig escoltar com cantaven enguany la Proclama d'Independència... Sí, cantaven, que la interpretava amb cor públic animadíssim, Vicent Torrent... Jo, des de dins, i mentre xerrava amb Lluís i Darius, només escoltava la tonadeta i els "Sí" tan garguejats pel respectable... 

La Proclama d'enguany? No te l'estalviaré, no...





Proclama d'Independència del Califat de Benimaclet 2017

Els defensors de la terra
que ens trobem a Carnestoltes, 
siga en pau o siga en guerra,
cantarem bé les absoltes
a tots els lladres podrits,
que aniran a la garjola
perquè són uns malparits, 
infame turba i gentola.

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!

Els amics de Compromís
necessiten més empenta
per defensar el país
de la dreta que ens rebenta,
i si no ho fan com pertoca
els tocarem el crostó,
que estem farts de tant de soca
i de tanta processó.

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!

Els canals televisius,
pretextant valencià,
són uns fetus abortius
que tan sols ens fan la mà.
Són un referens horresco 
que ningú no vol menjar
ni amb la salsa de romesco
que fa de bon empassar.

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!

De Salses a Guardamar,
de Fraga fins a l'Alguer,
ens cal veure i escoltar
el català vertader,
perquè som un poble lliure
i no ens alimenten molles,
som un poble que vol viure
sense cadenes ni argolles.

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!

El "Corredor" som nosaltres
a la vora de la mar
i no el que diuen els altres
d'Atocha a Galapagar.
Són uns lladres de camí,
que ens furten els nostres sous.
Per dur la truita a bon fi
haurem de trencar els ous.

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!

Amb referèndum o sense,
més amunt o més avall,
tota la Tarraconense
ballarem el mateix ball:
de Perpinyà a València
no hi ha cap més solució 
que la nostra independència.
Visca la revolució!

     Som els dimonis, de foc i flama,
     Benimaclet fa la proclama,
     i som cantaires i bona gent
     que vol ben viure independent... Sí!"






En resum resumit: no fou el millor Carnestoltes que recorde perquè els que recorde són massa grans...!, però de lluny té res a veure la vivència amb aquest títol que t'he soltat... Feia anys que no ho passava tan bé a Benimaclet. I el millor de tot és que me'n vaig tornar a casa amb un bon grapat de projectes i el què és més important, il·lusió.
I si a l'any que ve rebentàrem tot com si no hi hagués un altre any i tornàrem a fer allò impossible que féiem???





Gràcies a tots els "tovaritx" per la gran jornada. Espere trobar-vos més prompte del què és previsible i que vos pegue per parir tanta barbaritat celebrativa com el vostre cor, que no el cos, puga somiar...

Camarades Tirant i Maclet. Visca l'Assemblea i visca el Califat!




I arriba la Vella Quaresma 2017

$
0
0



Ontinyent, a vint-i-sis de febrer de 2017. Diumenge de Carnestoltes.


Ací ha arribat per fi... I encara s'entreté la dona a fer-se un "selfie"...
"Mera" que ha costat enguany dur-la... Amb tants peus com té, i encara em toca anar a arreplegar-la. I clar, amb totes les coses que han anat ajornant la vinguda per part seua i les dificultats que he tingut jo... Si ens encantem, toca bregar amb en Carnestoltes i l'home allargassa massa el seu regnat per absència de contrincant...

Però ja està ací amb les seues verdures i s'endú d'amagatall, el proper Dimecres de Cendra, les graelles...

Ací està el vers amb què l'acompanye enguany, el tretzé que el dibuixe per a la Lloable Confraria de la Soledat d'Ontinyent... Si voleu veure el "selfie", i baixar-vos-el per tal de pintar-lo, caldrà que entreu al seu blog: http://soledatontinyent.blogspot.com.es/




Tan moderna és na Quaresma que fent-se un bon “selfie” està
amb els peixos i verdures que en no res ens portarà.
I l’envia de seguida al pobret meu d’en Carnal:
“En ser Dimecres de Cendra cal que fuges pel portal.
Eixe dia és quan em posen retallada i pintadeta
a un dels vidres de la casa per una temporadeta...
Cada dissabte a la nit, o el divendres a l’escola,
m’arrencaran un peuet per marcar que el temps se’n vola,
fins que el dissabte pasqual, en sentir el toc a glòria
sense dols em cremaran i, com tú, seré memòria”.


Useu la figura, pinteu-la, talleu-la, pengeu-la... Com vos vinga de gust que per a vosaltres és (sempre que no hi haja darrere vostre un ànim de lucre i tal que després ens duria a discutir sobre els drets d'autor... he, he, he.




Adéu, pins...

$
0
0



Biar, a vint-i-set de febrer de 2017. Dilluns de Carnestoltes.


No tinc raons més que les de l'estima pels caiguts.
Les paraules, les verse.
Ja ens contaran el perquè, si així ho volen....

Els tres estaven malalts?
Els tres havien estat afectats per la nevada?
Els tres suposaven perill vertader?

I adéu Carnestoltes...!

$
0
0


Bocairent, a vint-i-huit de febrer de 2017. Dimarts de Carnestoltes.

I ara que ja és fosc, abans de baixar-me'n al poble, em toca dir adéu, com cada any, i cada any més trist, al pobre pare Carnestoltes... 

Ja tinc la cançoneta de sempre preparada. Enguany, la versió és ben bonica, i apropada a l'origen mateix de la preciosa melodia, potser de les que més m'agraden de tot el repertori occità, si no la que més... Estem ja formals i tristos? Anem allà amb el gori-gori carnestoltaire...

Gràcies, galant cavaller. Que l'oblit et siga lleu... Ves-te'n menjant-te alguna botifarra... T'he preparat una miqueta d'embotit de per ací pel teu viatge. Jo, em quede a menjar sopes d'all quaresmals... Ei, i monjàvena també...




Enguany no ha estat mal la cosa. No s'ha donat com jo volia perquè, també cal dir-ho, no m'he esforçat massa en buscar allò que necessitava. El tema Benimaclet ha estat, però interessant... Potser el més divertit haja estat a classe... Dijous Llarder jo era jo mateix: dimoni. Divendres Gras: elefant, com ho seria també el dissabte... Dilluns Gras: bufó amb una varietat de barrets impressionant (el "tiara papal", incommensurable). Hui: Faraó Ra-Amon.net... Ahir una benvolguda alumna va voler sumar-se amb un cabell colorista de pega a la meua croada contra l'avorriment carnestoltenc al meu centre... Només jo m'he disfressat perquè no tinc cap por al ridícul ni cap vergonya possible. Ma mare em deia de menut que no tinguera por, que el Sereno era un home. I fa any i mig, quan jo anava en boca de tot el poble per allò de sempre i jo no sabia res vaig acabar reconeixent el que deia un antic confrare, de la confraria: _Sergi, que parlen de tu, encara que siga mal. L'únic que no pots consentir és que et tinguen llàstima...!

Tot això fins a hui, que tres alumnes d'aquells de tro, han volgut sumar-se al concili faraònic i hem acabat possant a l'Institut, amb el castell de Biar de fons, si és que es veu i no se l'ha apropiat el biarut més biarut que els segles hagen pogut veure, per Osiris... Feia taaaaaaaaaaaaaaaaaant de vent que se me n'ha volat el voltor del protector capil·lar i he quedat només en faraó del Baix Egipte... Entre tot això i els xiclets del meu sant, hem donat què parlar —i mastegar— aquests dies de gatzara bona...

A l'any que ve, promet prendre'm les coses amb més humor encara... 

Si algú em passa una foto meua vestit d'elefant, te la penjaré. Uns quants lectors m'ho han demanat...

Au. Comence el regnat de la Vella Quaresma. S'apropa, però, el temps del Front Popular de Judea... Què et penses, que vaig a avorrir-me?




Frivolitat blasfema...?

$
0
0



Biar, a u de març de 2017. Dimecres de Cendra.

Ja s'ha armat de nou, i pel de sempre... 

Tenia raó la publicitat que aquesta setmana anunciava el programa "Loco mundo" de la cadena #0: "más vale que vengais ofendidos de casa". Parlaven dels límits de l'humor. El que és humor i allò que no. El què pot ser considerat humor o directament atac a algú. 
Només vaig veure'n un trosset, i de rampaina; vaig quedar-me, però, amb la darrera frase, que deia més o menys que el límit és que et maten els qui s'hi senten ofesos. I això és perillós, sempre hi ha qui, davant qualsevol acudit, pot sentir-se això mateix, ofés en el més sacrosant de les arrels vitals i la saba del pensament i tot això i allò que sol dir-se... I si té poder, armat o no...

Els bisbes espànyics es troben trasbalsats per l'atreviment a què ha arribat el Drag Sethlas al Carnestoltes de Las Palmas de Gran Canaria. L'home va arrassar en la Gala Drag Queen amb una performance al·lucinant en què comença disfressat de marededéu processional setmana-santera sevillana i acaba com a crucificat, Parenostre al mig, amb llançada de Longinos inclosa al costat i un mini-mini tanga tapant-li poc o res de les parts que alguns insisteixen en tenir com a innobles. Ah, i amb unes potències-banyes que eren cosa de veure allà al dalt de la creu... A cada vegada que en un alard de destresa gimnàstica els allò d'allonses del cavaller tocaven terra, sonava la veu greu d'una campana, enmig de frases amb clar contingut i intencionalitat provocadora. Una obra mestra real del torracollonisme... Mira sinó el títol d'aquesta iseta: "¡Mi cielo! Yo no hago milagros. Que sea lo que Dios quiera". Carnestoltes: transgressió en el seu estat més alt i més pur...


No oblidem, que els qui s'ofenen per aquestes coses són els qui primer les obliden també; que el Carnestoltes, com a festa hivernenca d'inversió social que encara és, està, justament, per a aquestes coses. No? La seua expansió a casa nostra i la motivació que l'ha conservat és el costumari catòlic mateix. Els cinc dies anteriors al prohibiment antic de la ingesta de carn ("Carnes tollites"), estaven per permetre desbarrar la massa. Perquè la societat pogués esbravar-se i afrontar, una vegada esgotades les forces intrínseques de la protesta feta disbauxa, les jornades tan llargues de la Quaresma amb certa pau i concòrdia i molta conformitat... Quantes vegades hem parlat d'aquest tema... Que si les prohibicions històriques per no ofendre l'estament eclesial, que si les prohibicions directes moralitzadores... Tant tallar, tant tallar... La novetat, aquesta vegada i ja en aquesta època de dispersió ideològica "postcristiànica", és per a mi l'ús desacomplexat de la simbologia dominant i generatriu; allò que el justifica... Atreviment? Per aquells que només coneixen o volen que tot s'adapte a la consciència d'un Carnestoltes domesticat, infantil i escolar a poder ser, segur que sí! El "fins ací hem arribat" els serà necessari: ja no serà atreviment sinó frivolitat blasfema...

Les paraules aquestes de la "frivolitat blasfema" les ha pronunciades el titular oficial de la possible (i segura) reclamació, el bisbe de les Canàries. Li va en l'ofici i per aquestes coses les cobra. Li ha posat, però, passió quaresmal al seu discurs... "Ha triunfado la frivolidad blasfema", "Triunfado en los votos y triunfado en los aplausos de una muchedumbre enardecida". "Estoy viviendo ahora el día más triste de mi estancia en Canarias". "Miles de personas que coreaban, aplaudían y votaban con los teléfonos". "Se me han llenado los ojos de lágrimas". "¿No hay límites para la libertad de expresión, si todo vale en las manifestaciones festivas porque nada es verdad, si no hay recursos para cortar la frivolidad blasfema que ofende a muchos ciudadanos. Tenemos mucho que pensar". 

A més de passió, literatura. Carnestoltes és també això, i és així... Mira per exemple el tema aquell de l'autobús propagandístic contra la transexualitat que han fletat des d'una organització ultracatòlica perquè tenen recursos per, frivolitzant cristianament, ofendre a molts ciutadants; havent-ho pensat molt i perquè no troben límits per a la llibertat d'expressió... Tot val en les manifestacions ideològiques? Què no has vist mai que la festa, tota festa, és ideologia?




Ara bé, arribar a assegurar el senyor bisbe que l'actuació del Drag Queen li causà tant dolor com un accident d'aviació, això ja no hi ha manera decent de pillar-ho.


L'autobús taronja...

$
0
0



Ontinyent, a u de març de 2017. Dimecres de Cendra.

Res. Que davant el desproposit desficaciat dels qui han fletat l'autobús aquell amb frases d'intencionalitat sembradora d'odis, s'han alçat en tromba l'humor, la ironia, el sarcasme i la ridiculització de la reducció a l'absurd.




Heus ací algunes de les mostres de la conya de la gent enxarxada. Algunes són més eixerides i aconseguides que no les altres, però totes destil·len una mala bava paral·lela a l'original tot combatent-lo...



Han anat arribant-me durant tot el dia i això ha fet que tot haja sigut rialles convençudes, com si s'allargassara el Carnestoltes i cobrira amb la seua darrera xalada la Quaresma amb cendra... Xe collins viu i deixa viure...!
























D'esperança i alegria...

$
0
0





Ontinyent, a divendres tres de març de 2017.



No se m'oblida mai. 
El dia en què va morir Ausiàs March, mentre sonaven les dotze del migdia, vora el fossaret de Cocentaina, va náixer la meua padrina, Mila Z. Soler i Moltó, "Carrasca", segona filla de Leopoldo Soler, que acabaria sent el Sabater de la Vila, a Ontinyent, i la senyó Paquita Moltó "Carrasca", germana d'Adelia i, ja quan viurien a Albaida, de Tere, ma mare. Cada vegada que passe per baix d'aquells balcons, ho rememore.

Hui, hauria acomplert els 74 anys. Bo, és un dir. A saber com l'hauria tractat la vida després d'aquella operació que no va poder superar i que tot apuntava que l'hagués deixada baldada fins altre possible adéu... Millor pensar que, fins aquell moment, tingué una vida, des de fora preciosa, però cada any que passa, cada conversa que tinc i cada negació per un costat i confirmació per altra que vaig fent, donaria per a molt de dol, i sorpresa. Jo, sempre em quedaré amb l'anecdotari feliç (i falaç) dels viatges... Ai la cara que va fer ma mare quan l'escoltà per telèfon que no, que ja que tornava del Japó, havia pensat que per Alaska, que és d'on cridava, feia la volta al món... Només li havia vist eixe rostre en escoltar, en altra telefonada sublim, que acabaven d'eixir, ella i les seues cardiopaties simtròniques, de la Piràmide de Keops... Dels viatges d'ella, i els que em feu fer amb ella... Que si València, Peníscola, Toledo, Sevilla, Madrid..., unes coneixences que em van obrir de menut a un món que després de tanta tronada torna a ser-me tan preciós com llavors..., i incitant!

El que tinc per més cert és que vaig encertar els versos que hui la recorden en la làpida: "Sembrares esperança i alegria, i molt d'amor, que ara rebrota i creix en el record". No, no hi ha equivocació en el temps verbal del rebrostatge... Les tres són, en el fons, el mateix, una sola cosa que, efectivament, esmolades les arestes de la relació vital pel temps, ara floreixen en el record i, ara que me'n vaig ja a treballar, se'm presenten com al somriure que estic fent...

Occidentali's Mamma/Panda...

$
0
0
Ontinyent, a divendres tres de març de 2017.

Si abans ja era fan de la cançó eurovisiva italiana, ara, amb aquestes paròdies, ja arribe a pecar d'idolatria... Quina gràcia el bon humor que tenen allí...







I ací la versió guanyadora del Festival del Sant Remo (i em permetràs la conya d'escriure Sanremo com el bar de tota la vida del meu barri...).

Això de llegir-me "Juan sin móvil" mentre n'estrene un de nou...

$
0
0






Ontinyent, a cinc de març de 2017. Diumenge de Pinyata.

Com a professor, em preocupa moltíssim el tema de l'accés a les noves tecnologies per part de l'alumne. No, no patisc de "tecnofòbia", ni tampoc de "tecnofília", que encara no he arribat a, quan m'alce, consultar immediatament els correus ni els whatsapps que m'han arribat, més que res perquè, a banda de les xorrades moltes i avisos pocs que publiquen al del claustre del meu institut, duc jo una vida bastant tranquil·la en quant a comunicacions socialitzadores... Trobe que seria interessantíssim que els alumnes pugueren accedir a diccionaris rapidíssimes en línia, a referències bibliogràfiques aclaridores... Però clar, en donar-los els dits comptats de la informació acadèmica solen prendre's els alumnes el braç sencer/barra lliure de l'oci per l'oci, el divertiment i, en ocasions nefastes, però presents, el fer mal per fer-lo... Jo mateix vaig patir fa dues setmanes un trist episodi mobilístic per part d'una alumna. Sort que l'equip directiu fou ràpid...

En un món en què els meus alumnes tenien millor mòbil que no jo (fins a la setmana passada en què m'he tornat a mobilitzar), jo no em sent cómode... I mira que els repetim les regles del joc...! Però com si no volgueren saber jugar... És tan atractiva la pantalla i tot el món que hi ha darrere seu pels nadius digitals... Tinc alumnes "tecnozombies", que tropessen en no treure els ulls del sagrat conjur que els atrapa, i també alumnes que es dediquen al "vamping", i no dormen a la nit per jugar i jugar... També en tinc de "geeks", que tot el que eix per la part informàtica ho tenen immediatament en plorar un poc als pares... Jo, em limite, com tots els professors, a sobreviure..., i la por em ve del cas duríssim d'aquella alumna meua d'anys que va acabar de mala manera, assenyalada de per vida i en els tribunals per coses d'aquestes. No sé com haurà acabat. Jo, i tots els meus companys, acabem cada dia pelats al viu, com sant Bertomeu, en els grups de whatsapp dels pares, una autèntica versió actualitzada de la inquisició medieval.

Per això tenia tantes i tantes ganes de llegir-me el llibre "Juan sin móvil" (Fun Readers Editorial) de José Vicente Sarmiento. Des que va eixir, estava nerviós. I ara que m'ha arribat, no he tardat ni una vesprada en llegir-lo... Que un especialista en el tema de la relació humana en les xarxes socials i la seua problemàtica com el senyor Sarmiento, a qui admire amb devoció certa, haja escrit altre llibre sobre el tema és tant d'agrair... Ja va fer un de sonat, "Tienes una solicitud de amistad", i ara s'aboca a parlar-nos de la necessitat social d'un xiquet de deu anys, apartat de tots els móns possibles en no tindre accés a la mobilitat enxarxada. Un llibre escrit per a dues possibles classes de lectors: els xiquets, que disfrutaran d'un llenguatge directe i molt seu; i també els pares, que potser aprendran més del què puguen creure d'un llibre amb tipografies i colors diversos, amb uns dibuixos tan aconseguits com incitants fets per José Antonio Bernal, alumne avantatjat, i molt, del mestre Ibáñez. Amb el diccionari de mots relacionats amb aquestes causes he pogut descobrir que sóc un addicte als memes, que ja ho sabia, i que patisc la síndrome de la vibració fantasma, i m'he explicat els nivells preocupants de pubbing d'algunes amistats... Jo, escladat amb l'actitud púbbica d'un passat amor, ara —em diuen— tot postureig instagramàtic, tinc molt clares les coses: si parles amb mi, deixa el telèfon a la vora. Respecta'm i, sobretot, respecta't...!




La història del xiquet que volia un mòbil està plena de les raònies esperables però, de sobte, pega una volta enorme i inesperada del tot per tal de mostrar-nos que aquest món està perdut, i desgraciat d'aquell que se'l trobe... Però hi ha esperança, i aquesta està en l'educació, en la consecució d'un ús responsable i conscient. A veure com podem arribar a fer palés el problema... Poques eines tenim per convéncer els malalts que ho estan i ho estem... Aquest llibre pot ser una primera eina ben interessant. Jo, l'agraisc sincerament. I espere que en un no res, i com que el senyor Sarmiento ha trobat una colla de personatges atractius, vulga seguir amb aquesta tasca publicadora i ens aporte més gràcies i desgràcies enxarxadores del pobre Juan i la seua amiga-amada Lisa. Trobe que el personatge de Rob, l'addicte, i sa mare, el pal perfecte per a tal estella, té molt encara per ensenyar-nos...




M'arriben dos o tres idees de com fer-lo usar encara aquest trimestre que s'acaba en un bufit... Demà serà un dia "mobilísticament" interessant...

Quan el masclisme publicita el dia de la Dona...

$
0
0



Ontinyent, a dimecres huit de març de 2017. Dia de la Dona Treballadora.

És vella parèmia que dins el masclisme, les més masclistes, més masclistes, solen ser les dones, en general, diuen... I corre la brama que són elles mateixes les qui han perpetuat el masclisme en inculcar-lo als fills, més que siga inconscientment i sense tampoc cap voluntat explícita de fer-ho: les coses són com són (eren com eren) i el món era (i és) això mateix, que ni tant sols fregar el terra ni planxar han ensenyat als pobres inútils... Tòpics tot, veritat? En diu una altra de més casolana que les dones no eixiran a "Festes" d'Alcoi fins que no siguen les pròpies dones les que vulguen eixir... Ja m'entens, i ja t'ho faràs si no... 

Aleshores, amb aquestes premises assumides (i/o no assumibles), no cal fer arribar cap crit al cel  sinó dir: "xe, veus...", quan ens trobem cartells com aquests que et presente, i t'avise també que no és l'únic. Es tracta d'una imatge d'ara mateix, publicada per l'ajuntament asturà d'Avilés a través de la seua regidoria d'Igualtat, que "commemora" de manera masclista el Dia de la Dona Treballadora. I no ho dic jo, ho ha denunciat el partit Izquierda Unida d'aquella preciosíssima vila i apareix a la premsa"levantando ampollas".... "Una mujer que perpetúa los estereotipos de género". "Horrible" en termes polítics... Anem a pams..." Tiene unas medidas perfectas, 90-60-90, unas tetas perfectas, va maquillada, con tacones, el color rosa es el que domina... Y además, con el lastre que lleva, lo que se da a entender es que la mujer es una súper mujer porque puede llevar toda esa carga, y además eso es lo bueno. Es súper mujer no porque se rebela, sino al contrario, porque tiene la capacidad de poder llevar todas las tareas a cabo"

 "No tenemos que hacer la compra ni estar guapas por ser mujeres, o seguir los cánones del patriarcado para ser perfectas o deseadas, ni limpiar la casa ni cuidar los hijos por ser mujeres. Y con este cartel se naturalizan y dan como normales todos los roles socialmente asociados a las mujeres. Ya que es lo lógico, vamos a ser súper mujeres superándolos, con orgullo y con taconazos de infarto, con cuerpo perfecto y tiempo para pintarnos los labios".

I finalment, afig jo, li toca dur, encara, el pes dels homes... 




Però insistisc, no és l'únic. Enmig d'un bon grapat de cartells correctíssims (si entreu a Carrer Cartelleria en trobareu uns quants, alguns d'ells bregosos i altres de preciosos —i encara de combinacions remarcables— ), solen haver-hi també altres barbaritats encobertes de bonisme..., o indecents del tot. Aquest que ve, al meu parer, s'endú la palma...






Per cert, que aquest retall que et penge ara me l'enviaren anit via Facebook. El trobe molt interessant. Quan acabe el dia, si t'has fet com es proposa un colpet per cada xorrada de les inscrites que escoltes dir per qualsevol/qualsevulla matxirula/matxirulo, pots acabar amb bona borratxera...





Vaga...galvana!

$
0
0




Ontinyent, a dijous nou de març de 2017.

Ho reconec. Heus-me ací desencisat, cansat, fart i sense saber com posar-me amb l'estat de l'Ensenyament en què em navegue, d'on em guanye les garrofes i en el qual he posat la poca esperança de futur comunal positiu que em queda.

He decidit per tant i per tot fer vaga.
I l'he feta.




He pogut dormir. Aquestes avaluacions m'han deixat més que desfet i si no arribe a poder alenar hui, que anit tornava a les tantes a casa i sense poder sentir-me la cama esquerra, no sé com hauria acabat la setmana. Potser el meu cos hauria emmalaltit sol per fer-me saber que estic passant-me cinc pobles de tres comarques distintes amb ell. Ara, formalment pel que fa al laboral, ja estic en Pasqua Florida. En el cotxe ho vaig celebrar, tornant, cantant l'"Ai xúmbala", però amb tant de dolor físic i moral que allò sonava més a un quejío flamenc que no la buleria que mereix el meu horitzó...

Havent dormit, m'he preparat un parc esmorzar després de la dutxa obligada per la suor de la nit. Amb aquest temps que tens calor però després fot un fred que et gela, sembla que haja dormit amb el cul destapat i em dol la gola. Que no siga res, que cal dur el portàtil a arreglar... I de pas passe per la farmàcia per comprar alguna cosa que em facilite la mucositat... I com no, faré parada a la llibreria ara que per fi puc passejar sota una calidesa marçal que només pot dur-me que pesta, guerra i fam... Fa vora dos anys que no hi entre. Des d'un poc abans de la meua gran depressió... Me n'isc content, amb un llibre de teatre tradicional i, per fi, i al·leluiagloriadiós, el llibre poètic darrer del Sergi Torró, "Magdala", que promet moltes emocions de les bones i millors... Després d'hora i mitja caminant, he arribat a un parc del meu poble i m'he assegut a un banc. M'he cansat. En un mes he pegat una envellida que no m'explique, amb tant de disgust com m'han volgut donar i el real de la mort de mon tio i altres que ací no es poden contar perquè les parets tenen orelles, i hi ha massa orelles...

I reflexionant com estic tot el dia amb el sentit d'aquesta aturada en el treball, m'ha vingut per escriure aquests versos...




Un darrer voler revoltar-se...

Als meus.
Als qui en malvar la situació dels meus en profit propi (llegiu “polítics professionals”)
fan que els meus, molt de tant en tant i sense gaire força ni convicció,
es revolten el suficient com per fer-los eixir a la palestra, tremolosos, a dir que som quatre gats
 perquè no s’atreveixen a reconèixer-nos la raó que tenim i exhibim.


Anem, companys i companyes de gleva!
Fórem dempeus sabedors que és el pa
d’ara i demà que el malgovernar lleva...
Mes, abaltits, caiem sobre el sofà...!

Som tants aquests que la vida manlleva
i tan cansats de mesperdre que ja
consigna i clam els oïm com si neva.
Què em vas a dir de les lluites en va...?

Arriba un torb que et revola senyeres
que són passats, que et vas hamburguesant
tant revellit per manis i regueres,
el desencís, t’ha vençut...? I esgolant,
un darrer gest d’avalot ara alleres:
nyas! Vaga et faig! Del meu sou ves restant!


Sergi Gómez i Soler
Ontinyent, a nou de març de 2017.

Dia de vaga general de l’Ensenyament.





I ara que els he passat a net, i mentre se m'asseca la roba acabada d'estendre, vaig a fer encara un tomb per a viure el capvespre.
M'enduc la llibreta dels enredros, el llibre magdalènic i la nova càmera de fotos. A veure què ix de tot plegat.
Buscaré un lloc alt.
Millor dit. Buscaré el meu lloc.

Demà, continuarem treballant amb bona cosa de ganes.
Estic enamorat del meu treball. Però de tant en tant...




P.D.: Per què família i amics, professionals de l'Ensenament, em criden abans d'una vaga per saber si fan vaga? És per si els ajuda el meu exemple? Estic consirós. jo...

Paisatge amb energúmens...

$
0
0







Ontinyent, a dijous nou de març de 2017.

Efectivament, he pujat a Sant Esteve.
Volia prendre el sol, llegir, fotografiar, escriure...
Però en girar una de les darreres corbes i trobar-me l'ermita de cara, he sabut que no podria ser tant, ni allí. A sobre les teulades i vora el campanar, una mitja dotzena de jovençols anaven saltant, trencant teules... La scimmia nuda balla...

En arribar, un cotxe i tres motos aparcades vora la cadolla. Els he vist fent gresca allà al fons i ni tant sols he gosat passar d'allí. No m'abelleix mesclar-me amb energúmens.

M'he abocat al barranc de la Vila i he començat a fotografiar la comarca.

Després, tot aprofitant una mica el poc sol capvespral, m'he assegut i he començat una lectura que ha acabat ràpida, tan bon punt l'escalfor del sol ha estat canviada en vent frescal. A casa s'hi llig millor i la lectura s'ho val...








Viewing all 2349 articles
Browse latest View live