Quantcast
Channel: Can Carrasca
Viewing all 2361 articles
Browse latest View live

A torrar neu...!

$
0
0



Ontinyent, a dijous dèneu de gener de 2017.

Si pensaves realment que anava a quedar-me a casa sense desafiar el fred i el sentit comú, passen dues coses: que de veritat no em coneixes i que tampoc no saps que, quan està nevant, no fa fred...

Aquest matí, a hora que la neu canviava per pluja, he tingut a bé enfilar-me les botes noves, l'abric purissimer i la bufanda més bufanda del món per anar a carregar-me la segona càmera en mes i mig. M'ha faltat ben poc per aconseguir-ho. La pobreta ha sobreviscut, però... Erro de previsió. A ma casa encara eren volves de neu el què al pont de Santa Maria ja eren pluja oberta. Què ha passat, que les fotos no les puc penjar de tan dolentes com m'han eixit, amb un núvol central grisaci que em fa replantejar-me maneres més que no recapacitar insensateses... Però, com anava jo a quedar-me a casa si cada quart d'hora un microtall de llum m'enviava la feina de l'ordinador a prendre pels bytes...????




I és que tot era una festa baix de casa, bucòlica, costumista fins i tot amb els xiquets tirant-se amb trineu (d'on els treuran si fa tant que no neva...), llençant-se boles, fent ninots, els gossos corrent i llurs amos, com semple, palplantats fent conversa que jo em pensava que es gelaven i he pensat en baixar-los un café, que ni s'hi movien sota els seus paraigües enfarinats...





Doncs bé, ja veus el poquet que he pogut salvar...
Hi ha mans que mereixen dur sabates...




Ara bé, hui he acomplit un desig de deu anys. 
Quin plaer quan he parlat amb el meu nebot Abel per telèfon que em contara la seua primera experiència amb la neu a la porta de casa... Ha fet guerreta de boles amb els pares, però em sembla que no ha fet ninot..., xe! Això és perquè no estava allí el tio Sergi, que l'últim ninot que va fer —col·laborativament— baix de sa casa en una nevada d'aquelles de possibles, fou un Campanar de la Vila que acabà en la portada del Periòdic d'Ontinyent...

Doncs bé, el desig... 
_Abel, què ta mare no t'ha torrat neu per esmorzar? 
_ Com que torrar neu?
_ Sí, és una tradició molt vella d'Ontinyent, una recepta molt dolceta. Mera. Puja un poc de neu a casa (que te la puge ton pare...) i ta mare que te la torre. I que no oblide posar bona cosa de sucre i canyella. Està per a xuclar-se els dits...

Supose que la neu ha arribat ja amb el xiquet massa major, perquè encara s'estarà rient de com està de bovo el tio Sergi, torrar neu... De molt menuts, la meua germana (sa mare) i jo,vam arribar a intentar-ho...

I el millor cartell festiu de 2016 és...

$
0
0




Ontinyent, a divendres vint de gener de 2017.

Bé, ha conclòs el termini de votació que havíem fixat per elegir el cartell que consideràveu i consideràvem millor de 2016 d'aquelles que hem estat tot un any arreplegant ací i enllà... 

Amb tanta gent com entra cada dia als nostres blogs, sorprén que només 46 persones hàgeu volgut participar-hi de la nostra proposta. No ens ho prenem en absolut com un fracàs. Dóna més aviat raó de quanta gent passa per ací per tafanejar i quanta altra vol implicar-se i jugar... A més, també som conscients que les formulacions de la xarxa impossibiliten sovint que a través dels mòbils pugueu accedir a les votacions. Per això hem anotat a mà alguns dels vostres vots quan ens heu mostrat la voluntat de participar-hi. A la propera edició, si és que arriba, canviarem el sistema de votacions...

I quin ha estat el resultat? Aquest que ara teniu ací:


1.- NADAL. El Prat de Llobregat ............................................................. 13 vots.
2.- MERCAT RENAIXENTISTA DELS BORJA. Llombai. ...................... 22 vots.
3.- FESTIVAL MATARRANYA ÍNTIM. Fontdespala. ..............................  7 vots.
4.- ASTE NAGUSIA. Donostia. ............................................................... 14 vots.
5.- CARNESTOLTES. Màlaga. ...............................................................  27 vots.
6.- PURÍSSIMA CONCEPCIÓ. Iecla. .....................................................  23 vots.
7.- FALLES. Gandia. ................................................................................    9 vots.
8.- AUTOGOVERN. Carcaixent. .............................................................    8 vots.
9.- FIRATÀRREGA. Tàrrega. ..................................................................  11 vots.
10.- CORPUS CHRISTI. Sevilla. ...........................................................   29 vots.



Així doncs, el cartell del Corpus Christi de Sevilla, obra de Fernando Vaquero per a l'Ajuntament de Sevilla és el que heu considerat el millor de 2016. 








El segon cartell votat ha estat el del Carnaval de Màlaga, obra de José Antonio Jiménez Muñoz, per a la Fundación del Carnaval de Málaga.







El nostre tercer premi simbòlic va pels quatre cartells de les Festes de la Puríssima Concepció que ha fet Martín Manuel García Santa per a l'Asociación de Mayordomos de la Purísima Concepción de Yecla.











I marquem també el quart premi, ja que en no ser més que un agraïment moral, poc ens costa consignar-lo i, a més, no ha empatat amb els tercers per un sol punt. El cartell del Mercat Renaixentista dels Borja de Llombai, per més que, per a la propera edició, el fet que un organitzador, en aquest cas l'Ajuntament de Llombai, no consigne de cap manera l'autoria del cartell, farà que ni tant sols vulguem qualificar-lo entre els millors perquè el públic el vote. 







Moltes gràcies a totes i tots aquells qui heu volgut participar del nostre joc. Ens teniu molt contents. Heu elegit cosa bona, i ben bona, per representar un any certament mediocre pel que fa al cartellisme festiu.

Sant Sebastià patró dels gais?

$
0
0



Ontinyent, a divendres vint de gener de 2017.

L'any passat per aquestes dates, em preguntaven per què sant Sebastià era considerat el patró dels homosexuals.

La meua resposta va ser tallant, però molt ràpida i poc sucosa. Ara, m'entretinc un poc més... Si l'Església considera que l'homosexualitat és dolenta de mena, pecat dels valents i causa de l'afonament de l'ànima en les tenebres de l'avern (a no ser que els homosexuals siguen els rectors, la qual cosa fa que siguen les seues parelles, de qualsevol edat, les provocadores que acabaran de ben segur en una cambra obscura de l'infern), els gais no poden tindre patró.

Aleshores, per què la cultureta popular ha assignat aquest sant al col·lectiu homosexual? Doncs també és senzill, perquè històricament, fora de Jesucrist en el moment de la seua mort a la creu, l'únic sant que s'acostumava a pintar amb el tors nu i en postures distintes sempre tensores dels músculs i tal, era sant Sebastià, patró, realment, dels malalts per la pesta en l'hivern (a l'estiu, aquestes persones s'aclamaven al sant Roc...). Que un pintor volia practicar anatomia masculina sense guanyar-se massa problemes, doncs marxant un sant Sebastià de bon veure... I això que ni el beat Jacopo da Varazze ni cap dels exegetes del jove sant narbonés parla mai que el despullaren quan el nyugaren a l'arbre i el deixaren passadet de fletxes, tal com si fóra un eriçò...

Després, com que alguns fotògrafs, molts fotògrafs, es recrearen en la representació d'aquest santet amb intencions, diguem, insistidores en el tema... doncs va passar el que va passar i ara confonem.

Aleshores, en resum, es diu que sant Sebastià és el patró dels gais per açò:



O per açò:


 O per açò:



O per açò:


O per açò:




O per açò:



O per açò:




O per açò:


O per açò:




O per açò:



O per açò:


O per açò:



 O per açò:



O per açò:



O per açò:




O per açò:



O per açò:


O per açò:

O per açò:





O per açò:



O per açò:



O per açò:



O per açò:


O per açò:



O per açò:



 O per açò:


  O per açò:


  O per açò:



O per açò:



Justament, un dels més històrics de les comarques que ens envolten, l'atribuït a Jaume Baçó Escrivà, Jacomart (València 1411-1461), és el més tapat que conec... Potser per això arribarien a pensar que no era sant Sebastià els qui visitaven el retaule de la Seu de Xàtiva... I n'atribuïren la imatge, ves per on, a Ausiàs Marc...


Ja tenim nou Amo...

$
0
0




Ontinyent, a divendres vint de gener de 2017.

Veig per televisió la presa de posessió (Inauguration day) del senyor Donald J. Trump al Capitoli de Washintong. Des d'ara mateix, el món té un nou amo. He dit bé. Amo. 

Potser els anteriors presidents nord-americans foren gestors de la potència primera del hui mateix. Funcionariets de l'Estat. Ahir ja. Des d'aquest moment, és un dels Amos qui té el poder efectiu, Comandant en Cap en diuen allí (tampoc tan lluny del Jurat en Cap que governava històricament el meu poble...), per més que, quan escolte això de "comandant" em ve al cap més la imatge d'un home amb barba i puro etern que morí fa poc tocant els això d'allonses a la primera potència i amén). El diuen i fan destarotat, prepotent, al·lucinat, messiànic, però Amo és, i és qui ens governa a tots plegats. Aquest Sauron de l'anell únic potser no arribarà a llangardaixet... Però ha complagut als mitjans d'arreu en presentar-lo a la manera de Drac ferotge. Igual ens equivoquem tots i aquest personatge acaba fent alguna cosa bona. Seria de mèrit d'ell i demèrit del món polític, del qual no prové i al qual ataca sovint. Deixar-lo fer serà una bona manera de comprovar en què ens afecta allò que vaja desfent i fent. 

Deien que quan els Estats Units esternuda és que tot el món ja té la grip. Potser hui ja no és així, i gràcies a l'emergent Xina i a la desnortada Rússia, ara, són Europa i Sud-amèrica els qui tenen refredat quan es moquen els nord-americans... No sé. Els propers anys poden ser apassionants en la nova política internacional, enxarxada i virtual. Ara mateix, tot ho veig possible, i creïble també...

Que Fortuna ens pille a tots preparats per a qualsevol cosa.

De moment, vull acompanyar aquest escrit amb una imatge que em sembla fortíssima i que espere que no siga premonitòria, la de la portada del setmanari valencià "El Temps" del moment en què el ja President Trump va guanyar per sorpresa el seu nou lloc de treball. Un ascens inesperat, vaja... D'entre totes les icones, caricatures, acudits i altres retrats, crec que és el més acollonidor...

Manel, Manelo, Nel·lo i Manolo... a la Ciutat dels Ponts (Nevada)

$
0
0





Alcoi, a divendres vint de gener de 2017.

La darrera vegada que vaig deixar-me caure per una ciutat dels ponts nevada, i llavors només a les muntanyes, fou un dia de Sant Jordi en què el capità moro es deia Santiago..., imagina't si han passat lustres... Això sí, el record d'aquell fred i la consideració que ara és de nit i allò pot ser encara un ensurt darrere d'un altre, han fet que m'haja abrigat. Mudat però abrigat. Amb aquells calcetins grossos verds que fan joc amb la bufanda de ma mare. I a sobre, una capa de bon làtex perquè tot m'esvare...

L'arribada és èpica perquè com se m'ocorre entrar per la carretera de Benilloba? Val que l'aparcament serà fàcil i encara fliparé amb la caspa que li ha eixit a l'Ovidi Montllor monumental, però, i la de neu que cal esquivar... El paisatge, ja fosc, s'entrelluca blanquíssim en els bancals immediats i les barrancades successives... I allí que vaig jo fent tard com sempre. De tot plegat, els Manel podrien fer-ne cançó. És més ara que ho pense, de tota ma vida podrien fer-ne cant. Què no serà un contínuum infinit de la meua vida la suma de totes les seues cançons?

Iep, la segona filera de dalt, com un senyor, i arribar i començar l'espectacle. Quatre estaquirots que no tenen cap gràcia per moure's, alguns problemes tècnics (un d'ells, si s'encanten, deixa sense mandíbula el bateria) i de sobte un doll de bona música que rebenta des d'aquella glacera i se'ns ve a sobre com un tsunami de neu lluminosa, perquè ausades els jocs de llums previstos des de l'escenari, que, en xocar amb el públic entusiasta, es convertien en vapor de fum directament, sense passar per riuada. Sublimació musical, en diríem...



Amb els Manel passen coses molt interessants, sobretot per un grup on bé, la música és molt bona però donen una màxima importància a la paraula, a la poètica de la història quotidiana i capgirada i esplotada i subjugada i massa is més... Aleshores, se suposa que la veu cantant... Què va a suposar-se! No pare d'establir teories sobre el consonantista... A veure. Quan parla al públic no hi ha manera que l'aire dels seus pulmons arribe lliurement i sense cap entrebanc al micro, tot són fonemes consonants els que diu, d'ací que insistisca en que és consonantista. Però després, en les cançons que no et saps o no coneixes, passa al contrari i el mateix individu transmuta's en vocalista. Llavors no hi ha manera que el torrent d'aire que li ix de la pulmonada trobe oclusivitats, fricativismes o africaments bucals, i, en posició àtona, només se li escolten tres vocals: [ɐ, i, u]. Espera que hi ha més... Això encara hi tindria una certa lògica... Però va i resulta que si et saps les cançons, la fonologia, fonètica, morfosintaxi i lèxic es revolucionen i totes tornen al seu lloc, que entens ab-so-lu-ta-ment tot el que aquest tros d'home està dient... Llavors conclous que no tot és problema d'ell sinó que la teua psique encara dóna per a molt... I encara s'arriba a fregar el límit quan la cançó que interpreten és el "Jo Competeixo" i la transmuten en una joia sublim, obra d'art mestra que els permet entrar en el gremi de l'allò més excels pel que fa a la música d'ahui, de mai i de sempre, i amén. Però val, això va passar perquè llavors, just amb la darrera cançó oficial del concert, la "Serotonina", ja s'havien tret el pal de granera que duien al cul i començaven a fer algun moviment espasmòdic (moure les manetes així ràpid ràpid indica que està pujant-te aquesta substància neurotransmissora), fins i tot ridícul (ja no estic per veure gent que tomba l'orgue per mostrar el seu èxtasi catàrtic. M'estic fent vell i ho sé). Uns moviments aplaudits fins el deler pel respectable... Així és com, en acabar amb el "Sabotatge", allò més que no un concert semblava una olla de grills emocionats a punt de rebentar com la Mahoma... 



Perquè eixa és una altra... Jo vaig pagar anit per veure dos espectacles. Un era l'oferit pels Manels, assèptic, lliure de gèrmens i apte per a celíacs, emotiu només quan se n'eixien de la partitura oficial i entonaven un poc diferent "Benvolgut", "Ai, Dolors" o "Criticarem les noves modes de pentinats" (espectacular és poc). Els altres deu euros els vaig pagar per disfrutar del públic...




M'explique, i pose per exemple què va passar quan va ser interpretada la cançó "Boomerang". La sala plena fins a la bandera... A mi, ja m'havia estranyat molt que a la banda dreta de l'escenari, en la platea encara, hi hagués gent plantada des d'un bell principi (una "Les Cosines" realment inspirada), i que tothom que m'envoltava sabia les cançons i les cantava. Però va ser llençar aquells el boomerang ditxós i tothom es va esvalotar. Ja veus cantant barítons i tenores ensems i descoordinats i tota la planta baixa plantada, saltant i amb els braços en alt, i la gent baixant pels corredors laterals cap el principi, que semblava que la caixa escènica s'hagués transformat en un iman inevitable que atreia i atreia i, fins i tot, feia alçar-se i ballar dempeus la gent entregadíssima dels palcs. I la gent no es tallava i treia el mòbil i, sense llevar-li el flaix, començava a fotografiar a tort i a dret i a gravar vídeos que treia càmeres d'aquelles bones, de cine immenses, per projectar-ho després tot allò en cinemascope amb dolby sourround i tot... I és llavors quan van entrar els cambrers i van dur als meus veïns cervesa Spigha, versió Gurugú i versió Navalora..., i anaven saltant escales i mamperlans amb llurs patins sense que els caigués res de la safata. I l'arruí que tenia assegut al meu darrere, baixat directament del Montcabrer, va canviar les baquetes de caixa amb que traquetejava sobre la vora metàl·lica del meu seient per les dels timbals... I veies com el públic feia juntament i començava a improvisar les filades amb aquella rara marxa mora entre els globus-pofilàctics que tothom i totdon anaven llençant una i altra vegada quan anaven caient cap els seus caps, un bamboleig fester que, immediatament, era secundat pel ballet d'Ana Montava, amb teles d'or i zenefes magentuoses. I la xiqueta de la primera fila, amb permís dels pares, trencava a plorar i s'esgarrava la camisa per mostrar els pits virginals tal i com si fos un feliç gitano de boda amb la seua camisa, i els efectes lumínics mostraven al sostre tot el cel d'Austràlia, i van començar tota la roponada dels cangurs a saltar a una que ens ameraven a tots amb la suor mentre la gent cridava "Malditos, Malditos...!" i vinga a follar la parella de la meua esquerra, cardat alcoià vaig suposar...





Val a dir que les fotos són cosa de Rafa amb el mòbil de Davinia o de Davinia amb el mòbil de Rafa, perquè ja m'he perdut. I que promet solemnement comprar-me jo mateix un mòbil i fer una festa en què destruiré el que es veu sobre la taula. Que ja va sent hora, que quin desastre de fotos que vos publique per ací i tal...

Desgel perillós, aigua la festa...

$
0
0



Ontinyent, a dissabte vint-i-u de gener de 2017.

Algunes coneixences m'heu mostrat la vostra intenció de diumenjar prop del meu poble per anar a tastar la neu... No vos ho recomane en absolut. Plou.

I què passa si plou, que en el teu poble no la deixen caure? Sí, no com al teu que l'empomen, que diria la facècia... El que passa és que neu i aigua són una combinació una mica dangerosa... No hi ha neu més que a les cunetes de les carreteres al meu poble, i una miqueta a la Solana Alta, per Sant Esteve. Si vols veure neu cal que puges a Bocairent o Fontanars dels Alforins, i encara als alts. Demà, aquests sectors estaran de turistes que donarà ois... Però insistisc en la pluja. S'hi suma la desagradable del desgel amb la que plou immediatament i que no és poca. Tant que me n'he pujat al Pou Clar i al Pont del Salt del Bou i el Pont Vell per tal de treure unes fotos que vos demostre l'estat de la qüestió...




Heus ací algunes imatges remesclades. L'assut de dalt dels pous, el pont i el Pou Clar mateix, coberts d'aigua caballera violenta. Sembla un poc que repetisca l'episodi de pluges de fa vora un mes, però la força és menor, i així i tot pot resultar criminal... Com espectacle, això sí, no té preu si el voleu viure...




He baixat, banyant-me com un poll, per veure i fer-vos veure des del pont del Salt del Bou com baixen el riu i el barranc de Morera, com s'ajunten allà al Carril. El pontet de la Costa es veu menudet... Però la foto, malgrat la quantitat d'aigua, deixa ben clar que aquesta inundació no és com aquella, que ha deixat al centre la neteja absoluta de ramatges, esbarzers i canyars que succeí llavors...




I finalment, el pont Vell d'Ontinyent, amb les canyes d'adés enganxades encara al tallamar central esperant les d'un ara que no arribaran, més que res perquè ja no en queden, no...





Així que ja sabeu, penseu-vos si paga la pena pujar cap ací i trobar-se amb poca neu, molt de fred i una humitat forta. Igual m'equivoque i amb aquestes fotografies encara us he fet més goleta i tot de veure tanta cosa junta...

Que ens estan insultaaaaaaaaaaaaaaaaant canviant-nos noms, províncies, essències...!!!!

$
0
0



Ontinyent (la Vall d'Albaida / Vall de la Terra Blanca - Província de València - Comunitat Autònoma Valenciana - Espanya - Europa - Món // País Valencià - Països Catalans // Antic Regne de València - Corona d'Aragó // zona d'avisos meteorològics interior sud València // Clariano - zona vitivinícola València D.O.// Comarques Centrals Valencianes / Arguira / Diània //... i així ad infinitum...), a diumenge vint-i-dos de gener de 2017.



Com que no veig jo massa la televisió, s'escarota algun amic en trobar-se un dels tants atropells com va trobant-se cap a la nostra personalitat-llengua-cultura-societat-idiosincràsia... per part de les cadenes estatals ara que han cobert, com la neu, el temporal...

Aaaaalto!!! i... "No es preocupe, senyora! Això ja sol passar!", que cantaria l'Ovidi.

Que què n'opine? De què, de la teua corda curta o de la teua mansuetud? Sí, home... Clar que encara tindràs tu la culpa. A vore... Què vens a tocar a la meua porta quan saps perfectament que la cosa no és ni innocent ni casual. Què jo escric mal el nom del teu poble quan em toca escriure'l? Aleshores, eixa fel que destil·la el teu missatge, millor que l'adreces on cal i deixes de fer focs artificials calfant el testet a gent que només està interessada, hui, en veure com posa la roba de tants dies a rentar...

Hi ha, supose, una oficina de queixes a cada cadena o empresa televisiva, no és així? Doncs escriu-los. I si vols posar-te a fer de Palleter, treus la faixa o la bandera que més et convinga i te'n vas a reclamar a qualsevol partit sensible amb la qüestió nominal. O al Síndic de Greuges. O al Defensor del Pueblo. O al tribunal dels Drets Humans de La Haia.. On cregues convenient...





I no et preocupes. Atribuir Ontinyent a Múrcia és recurrent. Jo l'he arribat a veure a Alacant, a Mallorca i a Almeria. I dóna gràcies que han posat Ontinyent... Del tema Oriola/Orihuela a Múrcia, t'assegure que molts oriolans ho preferiríen per estalviar-se, entre altres coses, el Valencià. I també puc assegurar-te que igual estarien millor atesos, més que res per la proximitat amb la novella capital. I no és perquè Múrcia els tractara millor, no, que no sap tractar les seues comarques. El problema és que València no tracta Oriola ni el Baix Segura. Res. En absolut. Per més que el senyor Puig vulga fer-nos missatges institucionals des d'allí...




A mi, que em posen Morella a l'altra punta, sí que m'ha fet gràcia... A més, tu t'imagines Morella al voltant de Bocairent-Biar-Alcoi-Cocentaina? Seríem una potència turística. Jo, ho tinc clar, em comprava ja una casa al barri del Soldevila, a ser possible per on passe la processó de la Mare de Déu de Vallivana. Que eixa és una altra, Vallivana també caldria dur-la. Al costat del Castell d'Agres quedaria d'allò més reverent...




Mera, sé que el tema dels noms és important. Dis-m'ho a mi que, sempre, quan algun company de feina ha volgut denigrar-me, sobretot públicament, ho ha fet canviant-me el nom. Amb casos d'una gravetat tal que han arribat a quedar ells mateixos en ridícul. El nostre mesinfotisme ha permés que des de Madrid, des de Barcelona també, i des de València, faltaria més, s'hagen usat noms i cognoms de pobles i comarques a l'antull polític de qui ho ha necessitat com a arma que llençar al contrari. Des del mateix nom del nostre territori al del poble més menut. No oblides que hi ha casos que encara confronten de manera al·lucinant algunes localitats; ací a la vora tens el cas de Castelló de la Ribera/Villanueva de Castellón... I la de doblets nominals denigrants que t'hi trobaràs. No hi ha voluntat política d'obrir aqueixa caixa dels trons, recorda les dificultats i les burles i els insults que ha rebut l'ajuntament actual del Cap-i-casal en voler oficialitzar el topònim València. L'AVL ha fet molta feina en el cap toponímic, però i per a què, si aquesta no arriba realment al poble... El millor és que la feina està feta, només cal fer-la arribar...

Cal seguir, com no, amb la pedagogia, però també amb la protesta. Però pedagogia cap a gent que no n'estiga convençuda. Gastar saliva amb mi, o teclades a l'ordinador, és perdre el temps. I les protestes, allà on cal i amb el tenor correcte que els mostre ignorants, sent que no ho són. Mera tu el facebook, no hi ha millor element castellanitzador que tornar pragmàtics topònims que pensàvem que havien quedat desterrats. Tenen perfectament mesurat el què fan.

Una idea que pots usar: si no saben ni on s'hi troben els periodistes que fan arribar a aquests pobles i que sí que han sabut apanyar-se-les sense córrer esmaperduts i bojos de banda a banda del país buscant cada poble..., pobrets meus com estan de desamparats!, quina qualitat-veracitat-credibilitat tindran les notícies que ens donen, aquestes i qualssevol altres...????

Bon ciri que hem montat amb les "felicitacions" bocairentines...!

$
0
0





Ontinyent, a dilluns vint-i-tres de gener de 2017.

Puix senyor, això va anar i era que comencen les Nits del Ciri a Bocairent. 
Tal novetat vol dir que ahir tocava acaptar pluja assídua, fred insistent, neu a les vores del camí i ja bruta de tant xafada... I que les festes de sant Blai es troben, com sol dir-se, a girar de cantó i tocar mare. 

Potser és ara l'hora de contar-te, i justificar també, una xicoteta iseta que hem perpetrat el senyor Juanjo Alcaide i un servidor, amb el vist-i-plau només no..., amb petició formal de la Junta de les Festes al sant que ens combat el mal de la gola, i que ha acabat rodant i rodant a tall de bola nevatera, i... 

Recordes les felicitacions a Bocairent que vàrem fer l'any passat? Una per cada dia de les Festes de Moros i Cristians? Ui..., va resultar tot un èxit el joc. Sembla que entre el veïnat enxarxat va caure bé la idea, el joc de la imatge i el text i la ironia que destil·laven... Durant tot l'any que vàrem anar rebent felicitacions, i això ens va inspirar (no cregues que no som...), a crear els Emotibolos de Sant Agustí també... 

A mi, m'havia engrescat treballar la idea dels quadres aquells de Magritte "Cecí n'est pas une pipe" i jugar amb ella. 
La festa de Bocairent "n'est pas une fête" qualsevol. És molt i molt més i es pot veure des de perspectives polièdriques... Per què no agafar-ne'n alguna i plasmar-la? Jugar amb les paraules i les imatges sempre ha estat un exercici entretingut, no? Doncs anem a entretenir-nos...


I res, d'ací nasqué la sèrie que ja coneixes...



Començava amb un treball ben lluït (està mal de dir, però ens ho vàrem currar molt), de caixes i papers d'embolicar fanalers inventats... Va ser el primer que ens eixí, i en acabar-lo, vam flipar de valent... Ens atreviríem a seguir el joc...?




Entrada: llarga, amb fred, música, roba, què feeeeem? Home, usar l'entrada per excel·lència del major tòpic bocairentí, l'arc/aqüeducte d'entrada a la plaça...




Ací, l'atreviment ja se'ns anà de les mans a la gola... No sé qui dels dos patia aquells dies de carrasperes. I si els "Vitolins" de tota la vida, d'aquells que la gent porta a l'església a beneir el dia de sant Blai, tingueren sabor d'Herbero. La idea està patentada, avisem. Igual prompte en trobeu de "Vitolins" en circulació...





Ausades les estampides de les disparades d'arcabusseria i/o alard... Farien espantar més d'un animal... I poc a dir del darrer dia de les festes, quan tota la il·lusió acaba substituïda per una mescla de pena i cansament que s'agreuja quan comences a baixar de l'ermita del Sant Crist... Pitjor seria si, en arribar baix al pont te n'adones que t'has deixat els llums encesos...




Ai, si ho passàrem bé amb la juguesca. De vegades semblem xiquets. Jo arribe a pensar que ens tocaria pagar impost per tals estones de divertiment...

Però alto... Mesos després, una nit freda de novembre (no tan freda, ni de bon tros, com aquestes d'ara), vaig trobar-me amb Juanjo Alcaide en la presentació d'un llibre de contes infantils a un poble desacostumat. La troballa acabà davant una de les millors pizzes que he tastat mai... I em conta l'home que des de la Junta de Festes li demanaven si podíem ampliar el joc aquest a altres quatre actes més, que volien usar del nostre joc pel programa de festes i tal... Torna-li la trompa al xic... , altra vegada a expremer d'aquelles taronges passades...? Ara caldria veure si fem alguna cosa pel 17... Doncs beeeeeeeé, que diuen les cabres; no hi ha cap problema.... Digues una vesprada que puga pujar a l'estudi (o baixar, que ara ja no sé si estic a Ontinyent, a Biar o a viceversa) i jo pose les cocacoles de cirera...

I res, dit i fet, que hem seguit amb el joc...! I aquests són els resultats... 

El primer dels muntatges ja l'has vist, el dedicat a les Nits del Ciri, amb una de les meues palmatòries de col·lecció (aquesta comprada a l'Escuradeta de València el dia de l'homenatge a Paco Muñoz i abans de trobarme amb Mati Alcaraz per la plaça de la Reina...), i una mitja lluna de cera que si et conte d'on la vàrem treure no t'ho creuries, per això ni ho intente...




I ja em diràs com ens n'hem passat amb la Publicació, carregadeta de periòdics amb una excel·lent fotografia del senyor Alcalde bocairentí atracant-nos a Juanjo i a mi a l'inici de l'Entrada de l'any passat, i amb una frase divina, procedent de la cançó "La Fera Ferotge" de sant Ovidi Montllor, venerat tant a Photofinish com a Can Carrasca, que simula un pregó municipal, bé ho saps... 

A veure, no seguisc l'ordre real festiu perquè aquest no segueix la lògica... Per a la presentació de capitans ho tenia jo molt clar. Una entrega d'Òscars, però per a tan emotiva com luxosa gala, enlloc d'aquella figureta en conill millor si deixem l'espasa per a altres actes i la cobrim amb una manta que passarà fred, l'homenet. I res, que va i la figura se'ns transforma en l'Home de la Manta... 




Ei, i no et perdes els afinadors oficials morocristians d'orelles que se'ns ocorregueren per representar el concert que inaugura les festivitats....




El cas de l'Acapte mereix puntualització... No has pensat mai que la safata aquella que es passa per arreplegar diners és com si fos la d'un cambrer? Doncs a eixos qüens que hem jugat... Dos gots plens de dinerets i un munt de programiues de festes per a donar a canvi... Si et fixes en la portadeta, no és el cartell d'enguany, no... És el que presentàrem nosaltres dos a concurs enguany i que celebra, ara com a anunci, els deu anys de Photofinish... 




El que mai no hauríem imaginat és que, aquestes imatges, acabarien acompanyant la programació formal, oficial i canònica de les activitats festeres en el programa-revista d'enguany...!!!!

 Mare tape'm!, Això sí que és un bon ciri, sí..!















Si enguany ens pega per fer alguna cosa, que no sé jo com anirà el procés creatiu, si ens trobem massa inspirats i tot això... Supose que estarem més primmirats... Igual intimistes i tot...

Sospites? Seu a veure com passa...

$
0
0



Ontinyent, a dilluns vint-i-tres de gener de 2017.

Ja saps què en pense dels premis "literaris" i/o "investigadors". T'ho he repetit diverses vegades.
És per això mateix que no em presente mai a cap premi d'aquestos. 
Una vegada en vaig guanyar un i em va destrossar la vida. Així, amb totes les significances del mot "destrossar". Ni tant sols ho he nomenat quan m'ha tocat presentar algun currículum... Han passat molts anys, vora vint, però encara en ranquege d'aquella realment traumàtica experiència... No em tornarà a passar. Ni això ni treballar amb determinats professors filologico-folcloroides ni altre editor negrer. Promés ho tinc...

Fa cosa de mes i mig, vaig rebre un missatge d'un dels més prestigiosos joves starlets de la cultureta valenciana. Un senyoret a qui no conec de res i que em va sorprendre; ni li sé el rostre. Com podrà tindre, doncs, la meua adreça la persona aquesta...? 

En aqueixa lletra, i tractant-me com si em conegués de tota la vida —i jo, espantat, tal i com sóc de malfiat—, em demanava si tenia alguna cosa escrita per ahi i de qualsevol ram, literàri o etnogràfic, com si em sobraren els escrits etnogràfics o literaris.... Era per si podia presentar-ho a un premi que es convocaria properament, no sé ara si novell o bé renovellat en ser représ per una editorial. Vaig flipar.

I vaig flipar per diverses causes, sobretotes elles per l'insòlit de la (in)coherència i (in)adequació de la proposta. Una proposta que arribaria a tanta altra gent, supose, com hi haurà enregistrada a la base de dades de l'editorial de la gavella... 

I desseguida em va sonar la cançó. De ben segur que si està aquesta carta en dansa, hi ha ja algú que ha rebut una altra, però certament diferent, en què li se diu que el premi està donat i és per a ell/ella si accepta jugar al joc (o això es fa en conversa telefònica privada...? No ho sé!), atés que el seu prestigi prestigiarà al seu torn el premi, el donarà a conéixer i, en futures edicions, atreurà més borinots a l'olor de la dot.... Ho he vist altres vegades i en diverses "disciplines artístiques"... 

Hui, m'he sulfurat en rebre de nou informació no desitjada al voltant d'aquest premi. Ara, però, ha estat l'editorial ditxosa que m'envia formalment la convocatòria, sense subterfugis ni parides. A pèl i com honra mana... Per a què l'insensat avís previ, doncs?

Si no he tallat pel recte i els he marcat a tall de correu brossa/estafa de pesca ha sigut perquè ara estic del tot encuriosit, i m'agradarà saber, quan el jurat falle (o es folle) el premi, qui és l'afortunada o afortunat a qui s'atribueix tant alt prestigi i s'endurà la placa/estatueta, el parné i la possible publicació de qualsevulla cosa que tinga a bé haver presentat de "les que tenia per casa escrites".

I en saber-ho, fora. 

Viviu, vividors, però deixeu-me viure...

Renovell

$
0
0
Ontinyent, a dimarts vint-i-quatre de gener de 2017.

Seguisc publicant a petició d'amfitrió algunes de les estances que vaig escriure per començar el recent any...


Mostra't, lectora. Manifesta't, lectora! (... si ets tan amable)

$
0
0



Biar, a dimecres vint-i-cinc de gener de 2017.

Venint a treball, em comenta la meua "quefa" Laura que son pare entra de tant en tant al meu blog. Vaja, fantàstic! Benvingut siga qui a ma/sa casa ve... Més mistela metafòrica que em cal preparar... Dis-li que salude...!

Darrerament amb això de qui entra o qui deixa d'entrar pel meu canzell informàtic, m'estic enduent unes sorpreses del tot inesperades... I en parlem del tema, que amb el fred que fa fora sempre ve bé una conversa interessant... Jo que escrivia pels amics i els enemics més íntims, des del passat agost m'estic trobant amb una mitjana de vora huit-centes entrades al dia, amb puntes que m'han arribat a esbalair de mil sis-centes... Algun text, com el que vaig dedicar fa pocs dies al meu admirat nou Fill Predilecte de Muro, Ramiro Climent, esperava ja en escriure'l que seria ben rebut... i ha acabat rebolcant-me amb  vora tres mil lectors directes... Altres, es converteixen en generadores d' estupefacció, com el poema de fa dos anys en què parlava de les virtuts salvífiques de la Font del Pla de la Font de Cocentaina i que vaig treure per la passada Fira..., qui anava a pensar que es convertiria en el text més llegit l'any passat quan el vaig treure per ací...

Ara bé, això de tenir tants seguidors, a més d'una responsabilitat, també és un cert problema... Val que jo continue parlant del què em rota i vull, i no hi ha res que em lligue que una mínima decència moral personal..., el poc seny que pot quedar-li a un arrauxat com jo. Aixo que he resumit sempre amb aquella frase que acostumava a soltar-me com a autojustificació de tant en tant: "total, jo no aspire a fer el pregó de festes" (i que des que vaig fer el de Bocairent, ja no puc tornar a perbocar..., he, he, he...). El "problema" que m'hi trobe és, justament, qui em llig... No pel fet genèric de si agradarà o no el què dic, que en escriure per a mi, reflectit-me en un tu indefinit, no m'angoixa gaire la història. És el fet de no saber amb qui puc trobar-me endavant el que arriba a neguitejar...

Sé que és habitual a molta gent que com jo escriu per les xarxes: molt pocs lectors doneu senyals de vida. De comentaris, poquíssims en feu ja. És com si no volguéreu participar en allò que sí que viviu. L'anonimat vostre és eixe pa de cada dia que no em prova... 

Hi ha qui sí, que a través del facebook et fa saber que hi és, que hi està, i et diu, i et conta, i s'ha convertit en un ent amable que està entre el saludat físic, el conegut i l'amic fins i tot... D'algun d'aquests esperits positius no vos sé ni la figura. I això no és dolent, en absolut... És, simplement el reflex de les neorelacions humanes que aquesta despersonalitzada època està generant i que, de tan recents, encara no hi ha prou trama ni ordim per analitzar-les a conveniència.

Aquesta setmana un amic va fer un experiment interessant. Va rebotar un article de per ací al seu Facebook i va analitzar-ne, per damunt, aquelles persones que marcaven el "me gusta". El resultat va ser sorprenent per a ell, descollonidor per a mi. A través seu, quedava demostrat que antics amics, gent que m'ha sigut tòxica, gent que no em pot veure, gent que ni em saluda, gent que m'ha usat..., em lligen amb tota tranquil·litat i ho manifesten, cosa que no farien mai amb mi directament... Fins i tot tinc prova física (altra més) del seguiment d'algú que millor fóra que m'oblidara i que, a tall de mosca collonera, està ahi, i sé que està ahi i note que està ahi... (i a qui aprofite per a desitjar-li un bon dia..., i demanar-te que m'oblides, hòstia!). 

Aquests seguiments no em preocupen ni molt ni massa. Tant sols va arribar a fotre'm, recetment, que un amic em comentara que havien intentat fotre'l, a ell, a través del meu blog. Això sí que va fer-me plantar les orelles! Però, i què vols què fem? Hi ha gent per a tot i no serà aquesta tipologia de desgraciades existències les que modelen el meu anar fent... Serà cosa de tindre'n cura d' alguns aspectes com ja faig amb altres. 

Això sí. Una de les coses que més em complauen és quan pose cara als lectors... Darrerament he tingut la curiosa sort de conéixer-ne algun que, era interessant, sabia tot de la meua vida i jo ni li coneixia ni el nom. La conversa va ser divertidíssima... Això sí, allò de fer-lo "coneixedor de la meua vida"és massa relatiu..., en tot cas, coneixedor de la vida que jo per ací conte, que no sempre és certa ni mai falsa, només és la que m'abelleix contar...

I cada vegada m'agrada més saber d'eixe tu, d'eixe vosaltres. Per això, i acabe ja, et faig una petició. Si ets tan amable, fes-te present, ara o adés... Fes-me saber qui ets... Dis-me el teu nom, des d'on lliges, què t'agrada i no del per ací... Sé perfectament que els membres de la meua estimada clac em respondran de seguit; són certament adorables... 

Si et sóc sincer, que és una expressió tan gastada com innecessària perquè sempre ho sóc, m'agradaria que aquella mistela metafòrica que vinc dient, es convertira en botelles a consumir en bona conversa... I t'avise que el celler de Can Carrasca està ben assortit d'herberos i altres perbeures delitosos i petadors de xarrera, per si no t'agradara la mistela...


Nits del Ciri

$
0
0
Portada del programa de festes de sant Blai de 1976 en què es commemorava els cinquanta anys de les Nits del Ciri a Bocairent.


Biar, a dimecres vint-i-cinc de gener de 2017.

Em pregunta una lectora de terra baixa i plana -i fallera- què és això de la Nit del Ciri que anuncie al meu blog en la secció aquesta en què cada dia pose la data, apunte qui ha nascut i mort en dates passades i assenyale, si és festa de guardar, quina i on... Sí, els qui entreu amb el mòbil vos perdeu tantes coses que penge a les vores... Per a què estan si no, les vores i els ordinadors...

Li agraisc la pregunta. Li la responc.

A Bocairent, abans de la festa de sant Blai, tan rica en representacions simbòliques i significances, i entre una munió d'actes protocol·laris (històrics i no) d'anunci, té lloc la novena dedicada al sant.

Cada dia dels nou que dura la seguida de celebracions religioses, i des de 1926, s'encarrega de celebrar-lo una de les comparses, que també en són nou. La filà convoca al novenari, per la vesprada i a l'església de l'Assumpció. El servei religiós, amb prèdica, conclou al davant de l'altar major, on ha estat entronitzat ja la imatge del sant patró de Bocairent -i dels mals de laringe i faringe-. Allí, tots plegats i cadascú amb un ciri a la mà, li canten els goigs laudatoris.
Això seria el "Ciri" pròpiament dit...





Després, la gent festera, ben acompanyada per la corresponent banda de música, es desplaça apresseta fins el maset propi, l'ampla seu social de cada entitat, per sopar en bona comunitat i de bona gana... A l'església encara, o al maset ja, sol aprofitar-se l'ocasió per fer homenatges a festers determinats o imposar bandes d'alferes...

Ja de nit, hi ha una desfilada informal que serveix, o millor servia, com a assaig general davant les properes festes. En algunes filades hi ha costums particulars, com ara entre els Moros Marins, que acaben a la plaça cantant agombolats al ritme del seu himne propi, "El Marino".
Aquest costum de l'assaig previ, origen mateix de les soldadesques militars antigues que la motivaren, és ben present també a molts altres pobles morocristians. Són actes com les voltetes i les entradetes que, ací a Bocairent, prenen una idiosincràsia pròpia i definidora. Van seguides, immediates a l'inici festiu, lligades al fet religiós commemoratiu... I a més, en quants i quins altres pobles pots trobar-te la gent festera desfilar protegida de tant de fred amb les tan reprecioses mantes?

De cap amb les capçaleres... (I)

$
0
0


Biar, a dijous vint-i-sis de gener de 2017.

Sembla que amb l'escrit que vaig perpetrar ahir en què et demanara com a lector que et manifestares va tindre èxit. De respostes per aquest carril només va haver-hi una. Pel Facebook vàreu ser moltes més, i també pel correu electrònic. El més divertit és que de nou va marcar puntes de lectors que vàreu continuar en el vostre anonimat... Així doncs, moltes gràcies als qui vos heu volgut fer visibles...

I amb tot açò, pareix que també hàgeu perdut la vergonya de demanar, d'inquirir o preguntar. Si ahir una lectora m'interpel·lava sobre les Nits del Ciri bocairentines, una altra em celebrava les meues capçaleres... Sí, un que és un poc bufonet i li agrada tindre l'entrada de casa ben arreglada... Després, si véns a la Can Carrasca veritable, no vulgues passar ni al corredor. Fins que no arriben les prestatgeries noves, visc immers en el caos...

Però sí. Fa molt de temps ja que jugue amb les capçaleres... Cada cert temps, gairebé una setmana i mitja, necessite canviar-la perque em cansa la vida rondinaire i vull adaptar-me al que cada temporada ens porta, això de menjar la fruita del temps i tal... A més, amb cada canvi d'any, prove a canviar el disseny del títol del blog... I ja que t'agraden aniré penjant-ne unes de les que més em van agradar de l'any passat, per si t'agraden, o si en desconeixies alguna... I et contaré un poc de què van perquè veges que, al darrere, s'hi amaga sempre molt més que no sembla...

La primera que has vist fou una de les que iniciaren el 2016. Es tracta d'una foto pròpia, sempre ho intente, que vaig treure el 2015 de la foguera de Canals poc abans que la cremaren... Quina pinassa més potent, per gruixuda, fosca i saonada! Aquella foguera em fou molt especial, perquè fou l'última compartida i... Bé, no ens allargassem per termes que no ens convenen, no... Havia preparat una nova fesomia com a logotip, que només mantinc en algunes ocasions puntuals. No va agradar massa la idea. Fins i tot un amic dissenyador va intentar disuadir-me. I ho va aconseguir...


Aquesta formulació s'allargassà i encara la usava per memorar les festes de Bocairent... Foto curiosa per impossible... No es dispara el castell de la Nit de les Caixes al centre del poble, no? Clar que no!, que vaig fer trampa... Era una fotografia també de 2015 feta des del creuament aquell de tantes direccions on acaba el pont de Sant Blai... Les lletres eixien del revés.. Només cal girar la fotografia els graus corresponents i tens un anunci ben lluminós per celebrar la festa!



D'aquesta imatge ja vaig parlar-te, ja... No és foto meua. És del meu cosí Jaume. Em va dur a conéixer, més enllà de l'Orxa, camí de Vilallonga, una carretera espectacular amb unes vistes com aquesta... Després de quedar rendit davant com es copsaven Benicadell, Aitana i Mariola, aturar-nos ací i trobar Bèrnia i Montgó emmarcant la mar i, allí al seu fons Eivissa, va ser tot un colp emotiu...



Altra de les que més em complauen, un capvespre al Castell d'Almisrà... Llavors, el món encara era aquell, i no havia conegut  l'esclavatge que s'esdevindria de l'amistat, el que m'ha allunyat d'aquell ambient.
Ara, tot és més sa, que corre l'aire. I, cada dia, el salude en passar-hi a la vora...




El dia de sant Jordi el tinc assenyalat com a patró de la Mariola, i per tant de l'amor, i també dels llibres... Aquesta composició em va alegrar fer-la... Sobre fons negre, una imatge del Sant Jordi de la Llegenda de Banyeres de Mariola, amb l'amic Leo representant-lo ben orgullós...! I a sota, un fragmentiu de la lletra que vaig escriure per a ser cantada en una marxa cristiana que es diu "Sagittarie" i que va acompanyar un alferis alcoià ja fa anys...
A sobre, el logo que va acabar sent el definitiu durant tot l'any 2016, amb la bandereta i la seua ombra canviant. Ara bé, el disseny amb la Senyera només l'afig aquesta setmana en què tant canvie de capçalera, i que recull sant Jordi, el Vint-i-cinc d'Abril i la Mare de Déu de Montserrat...



  

 Parlant del rei de Roma..., aquesta fou la capçalera del dia de la Moreneta, que tant de record du a Can Carrasca de quan vaig pujar al cim de Sant Jeroni en un dels moments més tristos de ma vida i vaig poder alliberar-me... Com sempre, el dia el cante amb l'Stella Splendens...
I com que estàvem en l'Any Llull, vaig pensar en furtar aquesta foto, de les poquiues no originals meua, i plantar-ací mateix l'Escala de Contemplació lul·liana que hi ha allí mateix, a la muntanya granítica. Es tracta d'una versió-visió del gran Subirachs. A cada graó, vaig afegir-ne la significança... Tinc moltes ganes de tornar-hi. Prompte ho faré...




Poca explicació requereix aquesta imatge. Va ser penjada el dia del primer combregament del meu nebot Abel.
Els colors de la bandera eren un homenatge a una persona que aquell dia faltava, com tants altres de joiosos en la meua vida. Són el mantó i el daurat del nimbe d'una icona mariana...




Altres ulls.
"Mera" que m'esmerce en celebrar la meua festa preferida, el Corpus Christi... Aquesta fotografia la vaig fer allà pel 2012 o 13... És la millor Moma del món mundial, la socarrada de Xàtiva, amb el seu acompanyant... La pense pintar quan acabe el meu vagar pel desert, ara que ja arribe a entrellucar la Terra Promesa...



Estava jo desfet, desfilagarçat... Aleshores, res millor que mostrar el meu esgotament en mig de la brillantor del món que treure una foto que vaig fer a Elche de la Sierra el 2015, pel dia del Corpus. Aquelles catifes de serradura van captivar-me... Era tan gran la llàstima quan algú ficava la pota i desfeia el dibuix arrossegant-ne els colors...



Aquesta és, sens dubte, una de les meues millors fotografies... 
València, entre el Parterre i la Glorieta. Comença la manifestació per l'Orgull Gai, la primera a què acudisc... De sobte algú prepara una traca i l'encén. Un servidor, a contrallum, troba la idea quan tot s'omple de fum. Córrec i dispare... 
Aquell dia fou gloriós i cansat... La cara que van fer alguns lectors quan es trobaren que...



Una vesprada preciosa anàrem una amiga i un servidor, a tirar les nostres penes a les platges de Guardamar del Segura... Quina visió de tantes coses. Acabà l'amiga cantant-me el "Somewhere" de West Side History mentre jo tancava els ulls i m'acaronaven les ones els peus nus. Va ser el millor adéu possible a una terra a la que agraïsc molta cosa, però que no va voler mai ser meua...





Trossos de meló d'Alger trets amb cullerot perquè amb les corfes calia fer els fanals per a la Nit de Sant Joan al casal de l'Assemblea de Veïns de Benimaclet (lloat siga per sempre el noble Moro Maclet...). Estrenava càmera i volia fer pràctiques de tir... Se l'endugué el desembre una riuada, pobreta meua...




Esclat lluminós que iniciava un estiu que seria ofegador per la calor, la feina i la falta de llibertat del desert que m'escanya... És l'obra "Veles e vents" de Xarxa Teatre, que inaugura a la plaça Major de València la Fira de Juliol... D'aquell dia guarde molt bon record. Em recorda l'esperança...



Aquesta també la tinc entre les millors imatges. La part de sobre del campanar de l'Església de Fontanars dels Alforins... No en trobareu de coronament més bell per un poble.



I aquesta, una foto pròpia també de les festes de Sant Agustí de Bocairent feta en acabar la Cavalcada de 2015. Volia celebrar amb bona gana l'any en què vaig fer de mantenidor de la mateixa... Entre l'Aranya i el castellet entre la font i el campanar, una visió diferent del tòpic.



Pels qui diuen que tinc abandonat el meu poble... Aquesta fou la felicitació que se'm va ocórrer pels qui viuen com jo vivia les festes morocristianes. És Alfarrasí, en l'entrada, després que les nebodes i el nebot escamparen el sac de quinze quilos de confeti que els vaig dur... Veig a Davínia que duia espardenyes esportives d'aquelles de leds i em vaig dir, ostres... Veus?, els colors blanquiturcs ontinyentins. He de revisar això d'Ontinyent..., i els ontinyentins. Si no em dolgueren tant...




I acabe aquesta tanda amb una fotografia curiosa que vaig fer a la vesprada aquella mirífica en què vaig estar-me a Titaguas per aplaudir la Mojiganga i vaig acabar fent discurs a Real convidat per Paco en el sopar Estellés. Aquella nit, vaig guanyar molt i massa, i tot va començar quan, per fi, després de tants anys, vaig conéixer aquells arcs triomfals festius de savina decorats amb flors de paper, que tan havia delerat...

Amb el cul a l'aire...

$
0
0


Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Anit, a casa i a punt de gitar-me, mire la programació de la caixa tonta per casualitat..., i em trobe que anaven a emetre la pel·lícula "Con el culo al aire" (1980) de Carles Mira. Val a dir que vaig prendre seient tot i posant-me calentet que la funció s'allargaria. El llit sempre pot esperar, que encara no m'ha pegat cap crit...

N'havia vist trossos solts d'aquesta tan criticada obra (per a mal i per a pitjor...), però mai no la vaig poder disfrutar sencera. Ara és mà... 

Ai si vaig fer bé!, que en enllitar-me per fi, m'havia rist de valent amb la història, la manera de contar-la, la crítica social bestial, i la gràcia dels personatges... Vaja, tot el que cal que tinga una bona falla que, en imatge cinematogràfica, va cremant a les teues retines mentre va avançant el metratge...  Entre els boigs en el manicomi del món on acompleixen el paper (o mòmio) que la societat espera d'ells i el canvi del tot plegat perquè tot plegat no canvie... (la imatge del rector president de les "Fiestas Patronales" accedint en ascensió ascensòrica a l'entaulat per fer el sermó, contrastada amb la del sermó progre de les "Festes Populars" després del cant de la Internacional va deixar-me beneit i beneït...). Xe!, solte ara ben fart, amb un rot. I com seria de divertit trobar un esperit tan críticament ardit hui en dia al cinema, al teatre, on siga, que pose País i païsans al lloc que mereixem (me-rei-xem inclusiu), que de ben segur seria a una ampliació del manicomi aquell feta amb presses i mals materials perquè alguns s'embutxacaren comissions, i ara governat per una colla de professors universitaris posats a polítics amb poca fortuna en allò d'explicar el que intenten aplicar i acaçats continuadament pel tren de la bruixa pseudoperiodístic i que, com s'encanten...! Quan vindrà l'il·luminat que pose en solfa la València que està reconstruint-se a base d'un neopro..., deixem-ho estar que em costaria de definir. "Mera", no!, més fàcil perquè m'entengues: la que necessita de cinc cartells per anunciar les Falles... 
Jo, per a mi, em demanaria representar una canongia que pel matí atiara el foc als LGTB, Magues de Gener i tutti quanti facen olor a roig gamba, i que per la nit es perdés entre les carícies dels "infiernos" seminarials...

Una de les coses que més em sorprengueren fou la quantitat de pardalets canors transicionals que hi participaven. El llistat l'encapçalava, en una actuació per a mi genial, sant Ovidi Montllor que des del cel mariolenc ens guarda... Però el Joan Monleon no es quedava curt amb el seu Benet XIII, ni el Caco Senante Agustina d'Aragó... Fins i tot la Rosita Amores feia d'aplaudir. Estat de gràcia complet. I clar, també la supervedette Eva León... Al principi, quan canta la gloriosa "Si no fuera por Liliana", al teatret fester, s'adreça a un dels palcs... "Sí que está aprovechao ese palco...", tots els masclots amb els ulls esbatanats percaçant cadascuna de les corbes de la xicota. I entre ells i vora l'Ovidi, amb un somriure de xiquet entremaliat perquè de ben segur mai no hauria pensat en trobar-se dins d'una d'aquelles, Paco Muñoz... Pepa em diu que de tant com es va riure en la gravació, el van fer fora, l'home... 

De cap amb les capçaleres... (i II)

$
0
0


Ontinyent, a divendres vint-i-set de gener de 2017.

Seguisc, i acabe prompte, amb el tema de les capçaleres d'Animafesta - Can Carrasca de l'any que acabem d'acabar... ja fa vora un mes!

La primera que t'explique en aquesta tongada és la del forat de La Foradada travessat pel sol. Un espectacle de veritat colpidor que t'aconselle de totes, totes. Acudiré per Sant Francesc a la Benitaia de la Vall de Gallinera (o per la santa Francesca de març, el dia 9), la fugaç il·lusió és encisadora, màgica de veritat... Ja sé que casual o forçada, al·leatòria i anecdòtica, val. Però és d'aquelles coses senzilles que, en jugar amb ella, et fa part de l'encís d'aquestes terres nostres.




Jo que sempre anuncie la meua Festa Major, la del poble que estime i la serra que reverencie, amb uns fastuosos inicis del blog..., l'any passat em va pegar per fer també una prèvia. Més que res per recordar-me que qui no corre vola i que qui mulla no trau tros... 
Veus aquesta imatge presa a la Porta del Sol de Cocentaina? Jo també... Faig la foto l'any 15, em gire per parlar amb no-sé-qui que em saludava, em gire per comprar el garrot amb la senyereta per firar-li'l al meu nebot Marc... I ja no estava, que se l'havien firat!!!!
Tu encanta't...




I sí, clar que em vaig treballar de valent els quatre anuncis firers cancarrasquians... Negre, groc, blau i verd sobre la imatge del campanar de la Vila socarrada enfestat amb garlandes de tela... I a la vora, una imatge de producte firer, que si l'embotit, les bagatel·les, els encensos, la ceràmica... Ben satisfet que em vaig quedar, redell... Vaig tornar a escabussar-me en la Fira com feia anys que no. Quin plaer...



I de la Fira mateixa, l'encapçalament posterior, el del Dia de les Ànimes! Vaig fer la fotografia al Pla del Palau mateix, on hi havien aparcat dos gegants cadavèrics que resultaren l'èxit icònic de la trobada aquella. Tothom i totdon, i de qualsevol edat, feia cua per tal d'endur-se la pròpia imatge empeltada amb el què serà en un temps... Tètric, però genial!



I de la Fira mateix també, però de dins del Palau Comtal, va eixir aquesta fotografia amb què, poc després, celebrava la Mostra de Titelles de la Vall d'Albaida, un dels certàmens més ben parits dels que es puguen veure a les terres mariolenques i valencianes i quatribarrades i ... Com a composició i colors, crec que fou la més encertada de les portadetes de 2016.



Aquestes dues que segueixen ara tenen una idea semblant, solar, prèvia, però a tot solstici... La de dalt és un esportí net i polit que vaig fotografiar en la Fireta de santa Cecília d'Alfafara, una cita que des d'ara em serà obligada per les coses boniques que d'ella es poden viure... Tot és rodar i rodar...



... cap a un vòrtex que desconeixem. Per a celebrar la Fira d'Ontinyent, va costar-me prou trobar cap imatge, perquè ves a saber quants anys fa que no la xafe. De fet, tampoc no la vaig xafar en aquell moment... De 2010 que és la imatge. I com tot roda i roda, no descarte que aquest 2017 em passege pel recinte firal merut... Mes que siga per tindre alguna foto per penjar el 2018!




Eeeeeei! Alto! Que arriba la Puríssima a Ontinyent. Això cal celebrar-ho amb quatre portades més. Aquesta que ara penge és la que vaig dedicar al Ball dels Arquets, amb el meu nebot Abel fent de Cap de Dansa... La foto és del Corpus de l'any 2015, que per raons d'estricta salut personal, tampoc no em deixe anar per aquesta festa i les imatges que tinc recents no ho són tant. Ha canviat tant la gràcia del fet cultural d'aquesta celebració... L'ha pervertit tant determinada gent a l'antull del seu interés gens comú... Bé, allà cadascú amb la seua consciència i amb el judici del temps. Un servidor, continua respectant-se-la perquè és la major i més simbòlica del poble on el van parir i educar, per més que vulguen capitombar-lo (a ell i a mi) els qui ens arruixen amb llur orina mentre ens asseguren que plou. Això sí; per més llunyà que em siga, hi ha una llum dalt del Campanar que guia, unes melodies d'Arcs i Vetes que fan de batec, i hi ha el meu cor, fora de mi. El guarda en una butxaca, prop del seu, la meua Reina Mora, l'Auela de tots els qui plorem Ontinyent.



Matinada de passeig per Alcoi, ara no ve al cas el perquè, perquè sempre m'és plaer passejar per la Ciutat dels Ponts. I des del Viaducte, i sobre el Molinar, vaig captar aquest tardor que em va encisar...



Nadal no em podia ser igual enguany a cap altre. Finalment no ho va ser per sort. No hi va haver Betlem. El vaig enyorar com vaig enyorar moltes altres coses. Però qui vol viure en pau, de vegades, moltes vegades, sempre, cal que vaja acostumant-se a fer esforços per viure en pau. Això sí, Tirisiti no va poder faltar i presidia un recinte més buit que mai... Però cosa curiosa, el que més llum ha tingut.




Potser aquest Betlem del Pla de Palau de Cocentaina siga tot un poti-poti de llums i coste trobar-li sentit... A mi, després de la pluja, amb els estels esquifits i llunyans del carrer de la Mare de Déu, em va semblar un epitafi previ excel·lent pel Nadal.




Amb aquesta imatge celebrava el meu Nadal solsticial. Però la vaig prendre en ple estiu, junt a moltes altres fotografies d'aquelles que fan un mar de núvols d'entre on destaquen a mena d'illes els caramulls de les nostres muntanyes. Va ser prou fotut el moment perquè jo no estava per a massa orgues i vaig matinar per provar la nova càmera de fotos, sí, aquella que ara descansa al fons del riu Clariano després de la riuada de desembre... En arribar a Sant Esteve d'Ontinyent, me n'adone que no quedava bateria, i em va tocar fer les fotografies amb el mòbil...




I el dia del teu Nadal, aquesta foteta del meu Tió amb l'arbre del meu menjador, va servir-me de felicitació. Amb la llengua fora, pobret meu, després d'haver engolit a cor què vols tot allò que li ficava jo al plat durant l'Advent, va acabar rebentant en xocolata aquella nit només que Abel li va posar el garrot damunt. Cal acabar amb aquesta violència domèstica nadalenca. A l'any que ve no deixaré que farte tant el tronc i que el xiquet li faça una dolça abraçada, almenys tan dolça com serà la consegüent diarrea...



Una amiga, amiga, em regala aquesta tassa quan jo, aïllat del món, ni regal per a ella tenia... Prest, vaig posar-la a la vora de les llums hologramàtiques que m'havia mercat dies abans a Alcoi, i ací tens portadeta animosa...! Per cert, froiland..., que no l'he estrenada! Saps que se'm va ocórrer? Vaig posar-li un ciri dins. Tranquil·la, que ja sé que me'ls vas prohibir, però és un d'aquells ledístics de l'Ikea, i el resultat fou espectacular... Haveres passat per casa quan vaig tornar de viatge, ho hauries vist...




I amb l'última portadeta, el meu agraïment per les dues-centes cinquanta mil visites que vaig aplegar al blog aquest, el dia de sant Esteve. La darrera de l'any. Amb ella, comença la transformació del logotip al que ara dibuixe a cada nova ocasió. La fotografia, realment bonica sense tant de decorat, la vaig fer pel juny de l'any passat des de ma casa mateix, amb aquella gloriosa càmera que ja no hi és. A veure si aprofite i pel meu sant m'autoregale càmera, mòbil i un poc més de trellat tecnològic...

Per cert, que ja em toca pensar en agrair-te i agrair-vos les tres-centes mil visites...

Feliç any del Pollastre de Foc...

$
0
0


Morella, a divendres 27 de gener de 2017.

Si t'agafes la gent que viu al món i la divideixes entre sis, tot un d'eixos sectors que t'ixen, i una miqueta més encara, celebren el dissabte 28 de gener la Festa de la Primavera. Amb l'arribada de la lluna nova, arriba l'any xinés que fa 4715 del seu recompte. Els occidentals, però, folçlòrics com som, preferim seguir el costum de nomenar-lo amb la combinació del signe de l'horòscop que el regirà, en aquest cas el Pollastre, i un dels elements de la cosmogonia dels xin, el foc... Que vos siga bo i de profit a tots aquells que el viureu i no un d'aquells que peguen voltes al forn i acaben més que torrats...

Després, està allò dels futuribles, derivats precisament del paper endevinatori que tenen els horòscops aquests. I com serà l'any? Diuen que no serà molt bo, que no durà massa sort... I la gent que hi naixerà? Diuen que serà treballadora (tots? tants?), honesta i fidel (ui, tanta gent?, impossible...) ei, i vanitosa com un gall de brega també (això sí que és més creïble...). S'insisteix en què només qui s'esforce, matine i tinga perseverància tirarà endavant els seus assumptes, com si això no succeïra cada any de cada era... És que, expliquen, el pollastre s'alça cada matí per cantar el quiririquic, i la gent mig adormida es desperta de seguida. A qui matine, el seu Déu/fat/fortuna/karma/ansiolític favorit, l'ajudarà de ben segur...

Sóc jo tan descregut en aquestes coses...

He acabat...

$
0
0



Morella, a diumenge vint-i-nou de gener de 2017.



Estava gairebé tot enllestit, era cosa de fer-me perdurable el final...
Per això, em calia acabar ací, i així, el que ha estat l'esforç professional més ingent de la meua vida.

He arribat. M'he assegut al que és el meu lloc. He escrit la darrera de les entrades previstes: "Mort".

(Sóc un romàntic empedreït, però hui m'he reconsagrat com a simbolista absolut...).

Després, m'ha corregut de nou aquella descàrrega de les emocions com tornen, per l'esquena. No diré que no m'han eixit unes llàgrimes... Ara ja està tot a punt per entregar. 
...Encara tindré un poc de temps per fer unes darreres correccions, segur... M'estaria i crec que m'estaré tota la vida, corregint i ampliant, però a banda del lògic límit temporal també està el de les meues forces, i ja són escases... (M'ha quedat un poc coix el capítol dels capgrossos, però bona cosa del que crec general, i ha estat publicat, ho he recollit. No es pot dir mai tot, perquè en aquest món, eixe tot és tan relatiu que s'estira i s'allargassa fins a semblar infinit des d'on jo mire. I tant que m'he deixat tanta història, que fora del que és casa nostra estricta ja ho trobe inabastible per a una formigueta com jo...)

Hui, done per conclosa la base de dades que he redactat i sobre la qual, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua elaborarà el seu "Vocabulari de Festes". He estat vora cinc anys arreplegant, escrivint, fent i desfent, pujant i baixant, obrint i tancant, per aconseguir un resultat que voreja les 11.800 entrades que defineixen costums, personatges, actes i raons al voltant del món que sent més meu i menys practique... Dia a dia, mes a mes, any a any, sense cap mena de vacança, amb horaris imperdonables, negant-m'ho tot tancat a casa o als instituts, buscant per on fóra un senyal de wi-fi per poder accedir a la base de dades allà a la fi del món on vivia... Jo he deixat de ser jo per passar a ser un ent sedentari i cadirer per aquest treball que, ara que vaig a entregar-lo..., em deixa com si flotara, no sé... 
Queda encara molta feina, i supose que caldrà que done moltes explicacions sobre uns mots o uns altres, unes opcions o unes altres (i unes altres)... Però res no serà ja igual. Des que vaig deixar pel Ninou al cap de Peñes la rèmora que em corcava, ha tornat el Sergi ocurrent, divertit, animós i punyeter que tant buscava...

Ara, només sé que vull viure. Vaig a dedicar-me per fi a mi, i a passejar, i a pintar i a escriure poesia i, sobretot, a viatjar... Ja estic fent provatures de fa setmanes del què seré i em serà; des que vaig veure que arribaria a hora al termini que em va ser concedit com a favor atenent el meu mal estat durant la segona meitat de l'any 15, quan vaig estar a punt de tirar al foc tants anys treballats perquè en el foc m'estava... No he fruït. No era possible. Això sí; he aprés molt, moltíssim. I sé que tot allò atresorat serà de profit, per a mi i, espere, també per a un vosaltres difús que he volgut agrupar en allò tan tòpic del "meu poble". Perquè si alguna cosa he tingut clara és que, aquest esforç l'he fet per explicar-li al meu poble com és que fa festa i, per tant, com és...

Ara, aniré agraïnt a aquelles persones que m'han animat o han facilitat el meu anar treballant. En primer lloc, i així corrent, agrairé les deferències que amb mi han tingut els professors Josep Lacreu i Emili Casanova. Després, al meu equip mèdic amical habitual que m'ha aguantat a saber les barbaritats pervingudes d'aquest embolic. I de cor, a la directiva del l'IES Miguel Hernández de Bigastro que, sent director l'honrat faller i senyor Pablo Perales, em deixava que des del meu exili puguera aprofitar les tristes vesprades, vinga a passar dades, en aquells ordinadors... I com no, al director del projecte, el professor Josep Lluís Doménech, que no ha arribat a veure acabat l'esforç perquè descansa en pau prematurament.

Ara que en un no res se m'enceta una nova etapa, no vull quedar-me reclosit a casa com ho he estat aquests anys darrers. Vindran altres treballs i dubte, ja ho he dit, que aquest s'acabe. I seguiré escrivint per ací perquè aquest ací també m'ha ajudat a superar entrebancs i suportar galernes. 

Les coses, però, i des de hui mateix, seran d'altra manera...




Au, mone cap a casa, a vore si arribe a temps d'anar a Muro, que en la Fireta de Sant Antoni, Xarxa Teatre representa "El Dolçainer de Tales". 
Pot haver alguna manera millor per celebrar aquest acabar d'anar fent que l'obra de teatre que resumeix de manera millor l'esperit fester valencià i que quan nasqué esbandí d'una faiçó tan salvatge el reclosit festiu que escampà arreu on arribava noves fòrmules velles de viure el fet Festa?
No tinc remei...

Per cert, que hi tornaré amb més temps... Enguany toca Anunci...








.

A Muro (o Tales?), enxarxat amb tanta cosa bella...

$
0
0
Sant Antoni i el Dimoni, poques vegades pots veure'ls tant juntets...


Muro, a diumenge vint-i-nou de gener. 

Arribe ja cansat, i amb certa premura de temps, però la visió esclatant del Pare Montcabrer absolutament nevat, va acaronant-me a mesura que camine i gire un poc el rostre. A cada mirada, sent que em recomforta i beneeix... Quan Rafa Pasqual m'ensenyarà ja de nit les fotos de la pujada que feu despús-ahir, acabaré flipat per tanta neu i bellesa... No, si el desgel és ordenat i copiós, només caldria que vegeres com baixa d'ample i net el riu pel meu poble...


Tinc el temps comptat. Cal que busque la paradeta de Manel Arcos per tal de mercar-me el llibre "Les gallinetes de dol", de Mari Carmen Sáez Lorente. Què la trobaré? No. Ei, què farem? Passaré per l'exposició de Lluís Garcia Muro i li compraré el llibre aquell que vaig conéixer, preciós, en la caminada darrera pel territori del Tren dels Anglesos... I quina sort! Puge l'escala ditxosa i a la cambra del casalici dels Alonso em trobe un reguitzell de meravelles encordades. Què no ha mesclat fotografies de Rafa Vallés amb poemes seus manuscrits per totes les parets possibles? Llueixen molt!, una joia entretindre's entre bons versos, molt ferms en ocasions, i tan bones imatges. I en la conversa, em presenta el poeta al senyor Vallés, encantat. Quina feinada i quanta cosa verament interessant per descobrir a la vora de casa...

Acabe comprant-li els "Manuscrits d'hivern" que tant m'agraden, i també la seua primera publicació, "Vesprades de diumenge", treta en difícil editora, que llegiré la propera vesprada de diumenge que tinga lliure...

"I vaig dir-li a aquella noia de ciutat:
                                               «l'home que estima no és pas mai vell»"

Sona molt bé...



I corre que correràs, tant com es pot avançar en fira assaonada, arribe a la plaça del Matzem quan el pregoner està dient que va a començar la festa i la disbauxa...



Si tinc tantes ganes de veure "El Dolçainer de Tales"és perquè estic pletòric amb la cosa del final de la beca. Em complau trobar-me en escena pública quotidiana un bon muntatge i amb recursos excel·lents (que parlem ni més ni menys que de Xarxa Teatre!), que roda al voltant de les celebracions tradicionals festives dels pobles castellonencs i, per tant, dels valencians i mariolencs... A més, aquesta obra és la que despertà en mi, quan era menut de tretze anys, tanta il·lusió com interés pel fet costumista festiu. 




Encara em recorde, al·lucinat, corrent davant les banyes del bou de foc i amagant-me dels esclats pirotècnics d'una cosa que no sabia que diables era..., i eren els Dimonis!!!  Fou allí al davant de la Casa de Sant Rafel, veïna meua... D'allí i d'allò fou també que ens nasqueren els correfocs... L'origen exacte d'aquest portent fester a Ontinyent, quan a Sant Rafel hi havia tal preocupació per la cultura pròpia que tot era dur a Volantins, Paco Muñoz, Al Tall, Carraixet, Pàtzinguer Z, els clowns de PTV... i fer-nos-els estimar. Quina vida!, i quant d'aprenentatge...



Clar, després que Xarxa Teatre s'haja fet taaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaant gran, i després d'haver viscut/gojat diverses barbaritats seues, aquesta obreta iniciàtica podria semblar-me això mateix, poqueta cosa... Però en absolut. Tret de les restriccions pirotècniques legals (i la cosa rara aquella del castellet final que ha estat de veritat final, final...), la funció acompleix encara el seu caràcter atrapador d'ànimes i incitador imaginatiu a través d'una mostra cultural nostrada que, afortunadament, a la xicalla que ha participat no pot semblar-li rara ni aliena perque s'ha fet molt de treball recuperatiu en les darreres dècades, i "mera" que han xalat... tant com els pares i altres assistències.... Imagina't... 




Recordes aquell cd de La Trinca que es diu "Festa Major"? Doncs la cosa va de manera semblant però en un poblet valencià del segle XIX, qualsevol entre els Ports i Muro i més enllà... 




El pregoner avisa i a poc, empinant la bota, va agafant un pet com fil d'estendre...; l'alcalde inaugura (la frase amb què anima els veïns dient-los com se'ls estima i que acaba amb el "Tot lo vostre, és meu...!" arriba a la sublimitat); mossén Fabra amb sotana i ulleretes, ballador de jotetes, fa un sermó com el de les cadiretes...



Un bon grapat de tipus socials excel·lentment duts, amb text versat de saó, que ens mostren tot el catàleg, o l'auca, amb humor mòlt i molta ironia i faciliten el meravellament inesperat... A veure... Pirotècnia simulada i vera, passacarrers, ball de cavallets, corregudes per la joia, repartiment del pa del sant, processó amb la imatge amb el pregoner borratxet que s'esvara duent el baiard, que no amb les al·leluies que es llencen..., capgrossos, la lluita del Dimoni i l'Àngel (amaneradíssim i preciós...) de la Balma, un excel·lent ball dels quatre gegants, les Albades, el ball, la jota... 




El muntatge comunal dels cadafals i el prodigi de la representació bouera, amb el muntatge del piló, l'embolament, el tan aplaudit bou de foc i l'atrapament final... Què es pot demanar més?




Doncs sí. Una cosa: la Música.

Tinc a casa, el guarde com a or, el vinil de l'obra que es gravà el 1986. Amb no tenir encara amb què escoltar-lo, fa de primer dels vinils i tinc així una obra d'art a la vista sempre que passe... Atresore així el què em fou, però, i el què és? Ací a Muro, hui, es dóna una conjunció estelar... Sempre ha estat la partitura interpretada per grans i meritòries colles i per dolçainers esforçats, però poques oportunitats hi ha d'escoltar aquesta música tradicional reconstruïda de forma esquissida tocada tan reeixidament. La sona "La Xafigà"... 




I sí, no només no decep sinó que emociona. M'ha trepitjat qualsevol espectativa perquè d'a xavo el concert que s'han espolsat..., ha estat tendre, delicat però intens, amable, insistent, continuat i mesurat..., seguisc amb l'adjectivació positiva? D'aquelles coses que conformen afició per allò més d'arrel... 

Enguany, la Fireta de Muro ha tingut un colofó de dignitat astral. Les meues felicitacions humils.


Adéu, senyores monges. Agraïts. I tristos...

$
0
0
Foto emprada al Periòdic d'Ontinyent.



Ontinyent, a dimarts vint-i-nou de gener de 2017.

Consumat és.

Hui és el primer dia en cent quaranta-set anys que, quan el sol ha eixit, no ha trobat a cap mongeta de les Filles de la Caritat al poble.

Les darreres cinc que hi quedaven, les han fetes marxar. Obediència se'n diu... Perque diuen que, en aquest temps en què les vocacions i les advocacions van de capa caiguda, la seua orde religiosa i moltes d'altres també, repleguen veles. Ja fa anys que les darreres cinc, sor Adela, sor Maria, sor Pilar, sor Josefina i sor Ángeles s'han fet majors. Ja no impartien classes al col·legi la Milagrosa, i estaven més per a ser ateses que no per a regentar l'Hospital de Beneficència d'Ontinyent, la tercera institució viva més antiga de la Vila Reial, després de l'Ajuntament i la Parròquia de l'Assumpció. Sobre elles ja pesava l'avís de desnonatge. La mobilització veïnal només va poder que aplaçar la seua partida i ahir arribà l'adéu. El món seguirà rodant, com ho ha fet des d'un sempre oblidadís. Tot seguirà avant i sense cap però. És la llei de la vida. Li ho comentava jo a Estrella quan em xerrava ben trista que va acudir el divendres a l'acomiadament que les ex-alumnes havien preparat... Si ara ens posem a fer memòria, hi haurà gent al poble que no es creurà que van haver-hi frares alcantarins, i si saben dels caputxins és pel carrer... I dels convents? El de Sant Cristòfol, el de Sant Bernardí de Siena, el mateix franciscà de Sant Antoni on ara està la Glorieta... Si fins i tot del grandiós i potent convent dels dominics, i dels dominics mateixos, no resta memòria més que la dels sants que rebien devoció a l'església i que ara nomenen alguns carrers del Poble Nou... Ara s'ha esdevingut l'adéu a les Filles de la Caritat... Tot és història casolana, però a la fi és història.

Adéu, amb estima, a les cinc... Supose que els costaria evolucionar al món d'un ara inhòspit des d'un altre en què la lletra entrava amb disciplina, es cantava a l'entrar a classe el "Cara el Sol", es posaven bandes de puntualitat als alumnes, i de comportament i de més coses que es tenien com a vàlides,  i s'usava massa de regla... La de vegades que ma mare em deia allò que, en portar-se mal, els espetaven sor Encarnación o sor Ángeles mateixa... "Soler, bese el suelo...", i ale, a engenollar-se i... Passat...

Em dol per sor Ángeles, que és la que vaig arribar a conéixer i tractar més quan jo anava d'ací allà entre gegants, cavallets, vetes i campanes... M'inspirava molta tendresa, la dona... Corrent d'un costat a l'altre sempre, i perdent les claus de l'església sovint..., i assabentant-se només d'allò que li interessava amb la seua sordera sel·lectiva... I quan es posava a l'orgue..., espera't a veure per on ens ix! Allò era una revolució interessant que, per arrauxada i amable, acabava millorant les partitures i confonent el personal. La d'anècdotes que es podrien contar... Noranta-quatre anys i canviar de casa, anar-se'n del seu poble... Ella que, sent d'ací, era de Santander, va ser qui ens va salvar els Angelets i en la nostra llengua... Mai no li podrem estar prou agraïts... I la cara que posava de felicitat admirada quan es veia entrar en casa els Gegants, i com s'afanyava a donar-nos la clau només per saber que els Gegants ja estaven a casa... Fou el somriure més gran de tots quan van tornar a la vida festiva, i el seu somriure quan ens havíem endut les campanes i les vam tornar netes i precioses..., ai! i que si era tan antiga i com es deia i tanta cosa com la seua curiositat innata requeria per quedar-se tranquil·la, perquè si no ho sabia, igual ni dormir podia... I com es mirava amb respecte tot allò que féiem la gent de la meua confraria...

Una vegada, els xiquets i xiquetes confraressets, en un descuit, no recorde ara massa bé quina en van fer que van acudir a dur a les monges algun regal innocent, algun obsequi... Igual eren les Quaresmes, que tant divertien a sor Ángeles, o algun cartell del quatre-cents aniversari... I elles quin cas i quins extrems... Quan Salva m'ho va contar, recorde que vaig emocionar-me. Ja veus, estime la gent que s'estima el senzill, i la vida..., i els altres...

Bon viatge tinguen i bon empar les guarde. I que el que es queda de vida no estiguen en soledat, i que la Soledat me les protegisca.... Que els siga plaent i tranquil·la i que troben després allò en què creuen. Molt tenen guanyat. Molt perdem sense elles...

Seré bèstia...!

$
0
0



Ontinyent, a dimarts trenta-u de gener de 2017.

De veritat. Mai no m'he declarat seguidor dels hereus econòmics del senyor Disney, i nomes hi ha una pel·licula que m'haja deixat tirat en el lloc robant-me cor, freixura, ànima i fel, que és la del "Geperut de Nôtre Dame"; una obra mestra del gènere dibuixos fats i única remissió de pecats de la companyia californiana fins aquell moment. Ah, i amb una partitura d'Alan Menken (tot un veritable "Rèquiem") que emociona a cada instant que retrona. I un treball actoral tant en anglés com en català i castellà que veig difícil de superar (ai Constantino Romero, que en el cel sia...!).

He sospitat sempre que el motiu principal no és la bellesa d'un París al que pense tornar prompte, o la intensitat romanticista d'un fals medieval a la manera de Viollet-le-Duc... És, crec, per la força del pesonatge de Quasimodo, a qui tant he pensat sempre assemblar-me, i m'assemble de fet. 

Però des que van aparéixer les primeres imatges d'aquesta nova versió del conte que mister Walt va recollir recorrent l'Occitània, "La Bella i la Bèstia" (xe, l'"Abella" de Banyeres de Mariola i d'Enric Valor...), vaig contant els dies que queden perquè arribe mitjan març i puga contemplar-la... Només havia tingut aquesta pressa en contades ocasions... "Eyes wide shut" de Kubric, la primera entrega d'"El Senyor dels Anells" de Jackson i... ara...? Quin davallament d'espectatives i quina infantilització mental decadent, pels Déus! Que si la tria del càsting, que si les primeres imatges... Ara, amb aquest tràiler definitiu on les coses queden tan i tan clares, les gànes ja són ànsies... Pagaria per veur ja a sir Ian McKellen i tota la penya fent el gamba per damunt les taules cabareteres... Igual quan em trobe amb l'encaixonada Emma Watson fent de Bella espere que aparega el Harry Potter per algun costat i en qualsevol moment, que jo sóc d'eixos... Però els paisatges (un castell que va entre el del Disneyworld clàssic, el de "Malèfica" i el real de Pierrefonds...) i sobretot l'evolució simfònica que el senyor Menken promet... Uf... Per què no passa ja febrer?

Ací està el vídeo que et dic. Per la propaganda que faig, bé podríen deixar-me entrar debades...

Si allí jo era Quasimodo, ací, igual, Bèstia, quan es mire a l'espill, em veu a mi...

Viewing all 2361 articles
Browse latest View live