 |
| El capvespre d'ahir, des de la Pobla Llarga... |
Ontinyent, a dimecres deu de maig de 2017.
Ara mateix, agafaré de nou el cotxe, però faré el camí de Tramuntana.
Aquest matí, encara, direm l'adéu formal a la mare de la millor de les amigues, aquella dona que amb mi fou sempre amable i que m'ha fet exclamar en l'íntim diverses vegades aquests darrers mesos quan de dolor és menester per a desviure...
Cada vegada que em ve moment de parlar de mort faig dels records que tinc de qui ha finat un cant, potser exemple d'alguna exemplaritat que prest anote perquè no em fuja pel pes de la quotidianitat aquell perquè moral, aquella companyia... Ara mateix, però, tranquil m'estic, i sense més dol que l'acompanyament cap aquells que es dolen, que és en cert el que vol dir allò tan distretament socorregut del "t'acompanye el sentiment". Perquè he resseguit amb bastant dol aquests anys de la seua malaltia, tan de dolor per a desviure... Perquè l'he sabuda rabiant, perquè he vist com els seus, als qui m'estime, anaven desmuntant-se fins a ser translúcids, a desfer-se com castells de sorra no, que han estat forts, i constants, i amatents... Cap retret es poden fer, que amb més estima de la que es pot creure tractaven la malalta. L'exemple cristià del pelicà que es treu de sí per alimentar els fills l'he vist en ells canviat, que de si treien, i molt, i massa si és que alguna vegada pot haver-hi fita i mesura per aqueix "massa", per regalar-la.
Però la mort s'ha fet d'esperar, que no hi havia tanda... I ara? Ara queda el dol dels qui queden i quedem, i la represa de la quotidianitat pels qui li eren ombra i força i recer. Serà difícil resseguir, però serà, també, com no, just i necessari. Amb la consciència tranquil·la per haver fet allò que el Déu de la difunta mana, tot camí emprés des d'ara serà segur de recordança, que això és la vida per qui vulla viure-la: seguir avant amb l'estima com a ensenya...
Doncs bé, acompanyarem l'estima amb estima.
Ara em vénen al cap uns versos del Cant Espiritual de mossén Marc. Aquells que comencen pel "Tolme dolor com me veig perdre'l segle". No sé què dir-te, si per desviure és mester tant patiment, veiente'l vindre... Almenys, d'una cosa pot estar segura ara que emprén viatge cap el port amb què la seua creença la confortava: se'n va carregada a cormull de l'estima de molts, que no és mal bagatge de vida.
Isabel Lozano Perea. Descansa en pau i bon viatge...