Real, a dissabte sis de maig de 2017.
La idea, i la sorpresa, és que Paco Muñoz cantava a Real, i no dins de la seua novella gira, no. Amb la Unió Musical Lira Realense ni més ni menys! Aleshores, què pinte jo a cap altre lloc que no siga aquella Casa de la Cultura?
La realitat, un extraordinari concert animenat "Arrels Simfòniques" en què tan nomenada banda s'acompanyava per la coral Lira Realense per oferir un panorama curiós de peces relacionades amb les nostres comarques immediates amb gent més d'ací encara, que Josepa Blasco, la grandíssima Josepa Blasco, anava a cantar-hi... I junt a Xavi de Bétera, de qui Paco ja m'havia parlat...
Au, agafa el cotxe i cama cap a la Vall dels Alcalans...
Heus ací el cartell, purament informatiu, en què es destaca, és precís, la col·laboració a les dolçaines de Paco de Domingo i Pep Juste "Mama", aquest darrer també, i amb mà destra, al guitarró, i Rafa solves a la guitarra. I tot aquest poti-poti sorprenent, dirigit de manera admirable pel mestre David Moltó i Romero...
I quina calor que hem passat en un dia de ponentada?
Jo, acabe de dir que el programa em semblava curiós, i no diràs que no ho és la mescla absoluta d'unes coses amb les altres que es proposa... Mesclar l'"Entrà de la murta" del mestre Giner amb el "Peix enamorat" de manera més altàllica que no eliseana, amb la "Rapsòdia Valenciana" de Penella i, nyas coca, Estellés per partida doble acompanyat de la "Maredeueta" més piqueriana... Mare, què en pot eixir!!! T'ho dic jo i no cal que esperes: una vertadera preciositat, d'aquelles que et complauria que no s'acabaren...
Perquè entre les aparicions d'uns i les actuacions dels altres, i la banda que sonava vertaderament potent, i delicada en quan tocava, allò fou tot una alegria...!
Al principi, però, no ho era tant perquè hi havia nervis... Ací tens a alguns dels protagonistes abans de pujar a l'escenari... Josepa, la trobava nerviosa, per Paco, jo patia... No es pot amagar, perquè tot Real ho comentava, que Paco ha patit aquesta setmana un ensurt físic que li ha deixat signes visibles a una de les temples, però templat com és ell, a tots ens ha fet callar, a tall de Montcabrer generós que és... En acabant el concert, amb salut, que ja solem dir, m'he permés reafirmar-me en el què he sentit i li he soltat... Paco, pense que és el millor "Vell Montgó" que t'he escoltat mai...
Sé que els aplaudiments del públic, que ha redoblat l'estima cap el seu veí, li han servit d'esperó. Paco és molt Paco. A mi, m'admira continuadament. Malgrat qualsevol malgrat és capaç de navegar i arribar al port que vulga...
Les fotos d'abans, necessàries per boniques, ens retraten a uns amb els altres, i tots amb somriures d'espera't tu a veure com eixim d'aquesta...
Que fins i tot jo m'he permés de deixar-me fotografiar, faltaria més. L'ocasió, com no va a mereixer-ho?!
Músics en penombra, comença sola la flauta mentre s'hi projecten imatges i el presentador, Vicent Artur Moreno, enceta la seua declamació, amb ofici i pertinència...
Les paraules que arriba a dedicar als uns i als altres sonen d'allò més adients i poèticament precisses. A Paco el posa pels núvols, a la Josepa del poble li ofrena un altar! Jo quede sorprés, acostumat com estic a la barrumballa de regust de concert de lloances mútues morocristianes... Ací, s'homenatja els músics del poble i els músics que es tenen com del poble. No caben banalitats, bé m'ho demostren.
De Josepa Blasco... Em cal beure abans de dir res per tal de refrescar la paraula... No les conec de més grans i, al mateix temps, tan properament senzilla... Ens enamora amb aqueixa "Maredeueta" que, acompanyada per les dolçaines, em deixa, sort meua, fora de lloc... La riquesa que guanya amb tanta veu popular un tema tan del poble com és...
Amb l'"u" i l'"U i dos", junt a Xavier de Bétera, es guanya l'aplaudiment del seu poble, que té a la butxaca per mereixement i orgull...
I per fi he pogut escoltar Xavier de Bétera i m'ha agradat la plasticitat de la seua veu tan jove... Paco no para de dir-me que si conserva l'energia i la voluntat que ara té, arribarà lluny i lluny en açò del cant terral. Espere que sí perquè la malla la té parada i, poc a poc, temps tindrà d'anar brodant a sobre. M'agrada especialment en el primer regal que fan al públic, la "Malaguenya de Barxeta" versió Obrint Pas... I en alguna ocasió em sembla que s'apropa a l'estimat Violí, la qual cosa crec que és una de les floretes més elevades i odòriques que puc deixar anar jo a un cantador...
I el cor i la banda? Per favor... Per a fer-se mal a les mans d'aplaudir... En totes les obres han estat a gran alçada, fins i tot en la difícil "Malaguenya", que han millorat de totes... A mi, em feia molta il·lusió escoltar-los en les peces de Paco, sobretot en "La Nit de Sant Josep", més que res perquè anava a resultar molt i molt difícil empastar una peça com aquesta. Però ho han fet d'allò més bé. Paco, que no l'havia cantat mai en públic (increïble, veritat?) troba un acompanyament hàbil i sensible. La seua feina li haurà costat a David Moltó, que, com després assegurava el mateix Paco, s'ha desviscut en atencions i treball... Es nota molt en el resultat que hi ha això mateix, treball i il·lusió.Ah, i el "Bolero de l'Alcúdia", la banda l'ha pujat a nivells que són d'agrair...
Els aplaudiments que han guanyat, han estat aconseguits a pols, i tant...
I el seu bon fer, també és d'agrair. Quan han rebut empeus a un Paco de dificultós seure en mig de tant de micro, faristol i cable, ha estat veritablement emocionant...
Vinga a provar jo de fer alguna foto decent de Josepa perquè els imprescindibles estris del cant i l'amplificació, junt a les partitures, me l'enborronaven sempre... Però xe, que m'agraden eixos ulls que mostren un cabet a la faena, concentrats, i un rostre que es mig amaga entre el negre del fons i la blancor dels textos músics...
I a la fi, amb Paco de portaflors, sostenent l'obsequi amb què l'honoraren...
Faltaven els bisos... Però i quina satisfacció en la llum del rostre de Josepa. Es va passar la nit fent gestos a Paco des de l'escenari, tot mostrant-li un afecte que tots reconeixem...
I clar, Paco estava tan agraït que en cantar la darrera de les peces, "La Lluna, la pruna", li va canviar la lletra..."La Lluna, tan bruna, se'n ve als Alcalans.
Es mira el riu Magre i arriba a Real.
I en vore a Miguel es posa a ballar.
De bé que s'ho passa, ací es vol quedar"...
I Miguel, el seu veïnet que tant el cuida i es preocupa per ell, abans i tot del cant, va pillar i va eixir per donar-li un bes...
Va ser un moment emotiu de veritat. A Paco, les llàgrimes li venien als ulls...
A la fi, i insistim que, amb salut, els rostres dels "alguns"· dels protagonistes, ja reflectien un somris tranquil...
I de nou, fotos de satisfacció final... Paco i Xavier de Bétera...
Paco amb Miguel. Quin dels dos trobes més satisfet????
I em diu Josepa que a veure què faig jo amb les fotos després!!!! Què? Publicar-la perquè tothom es guarde de com és de repreciosa, que és una flor entre flors...
I fotos imprescindibles, perquè els admiradors de Paco som com som i tots volem una imatge amb el mestre, no?
I somriures ja que indiquen que la vetlada ha sigut bona... A mi, encara em queden quilòmetres i feina, que cada crònica d'aquestes em suposa un munt d'hores de cadira... Però, i com ho faig d'agust en veure tanta felicitat als rostres de gent que, per la seua acció i presència, no tinc més remei que apreciar-me i estimar-me?
Fins la propera...
I per acabar..., la meravella: